INDEPENDENTISTA INDIGNAT

INDEPENDENTISTA INDIGNAT

Començaré deixant ben clar, perquè no es malentengui res del que diré, que em considero un independentista no nacionalista, perquè crec que els sentiments nacionals agitats com a bandera han esquitxat de sang els segles XIX i XX, i ho continuen fent en aquest segle XXI a diverses zones del món. Espanya n’és un temible exemple recollit per la historiografia clàssica del segle passat. A més a més, també vull aclarir que les meves raons per ser independentista no neixen tant del maltractament fiscal, ara utilitzat de caixa de reclutament  d’independentistes, com del “genocidi” que ha practicat Espanya secularment contra la llengua catalana i la seva cultura, com si, juntes, formessin una tumoració que s’ha d’extirpar d’arrel per salvar la unidad de la patria, una patria, doncs, excloent de tot allò que no sigui en castellà. ¿On són els demòcrates espanyols?

Dit això, deixin-me que expressi els meus dubtes sobre la recepció civilitzada per part de l’estat —un estat ple de franquistes mai penedits— de la reivindicació independentista, assumida ara per CiU i pel president del govern català. Uns dubtes que de ben segur que compartim molts conciutadans de Catalunya. ¿Per què Madrid s’hauria de mostrar sensible de cop i volta a la pretesa “inexorabilitat” independentista?

És cert que les protestes multitudinàries, del signe que siguin, però que es proposen “avançar” en un sentit determinat, s’han de llegir en clau històrica en allò que tenen de mar de fons que d’una manera o altra, si no s’hi posa remei, és probable que es manifesti amb molta més força amb el temps. (Només cal veure la història de Catalunya i adonar-se que, per les raons que en cada època han sigut, no s’ha rendit mai a pesar de tantes agressions espanyoles.) Una lectura que han de fer sobretot els governants de torn demòcrates de debò que no siguin curts de vista i que sàpiguen mirar cap a un horitzó històric que vagi més enllà de la pròxima cita electoral. Però, ¿aquest reconeixement del malestar i els seus remeis es donarà sense remissió a curt termini o podrà ser diferit pels successius governs espanyols mentre no es manifesti d’una manera definitivament rupturista, i això si el temps no ho dilueix abans? Per desgràcia, pot ser diferit i l’empenta d’ara es pot arribar a diluir.

Vegin. El president Mas afirma, no sé si gaire convençut, que Espanya no es pot mostrar insensible a la reclamació dels milers i milers de ciutadans que l’11 de Setembre vam sortir a manifestar-nos en pro de la independència. “Amb il·lusió”, per dir-ho d’una manera típicament presidencial. Però em pregunto si ell mateix i el seu govern s’han mostrat mai gaire sensibles pel que fa als milers i milers de ciutadans que, convocats pels sindicats o moguts per la “indignació”, hem anat sortint al carrer al llarg d’aquests últims anys, més aviat sense cap il·lusió, per manifestar-nos contra les retallades als serveis públics o contra reformes injustes votades per CiU, juntament amb el PP, al Parlament i al Congrés dels Diputats. Fins i tot, el Molt Honorable va parlar al seu moment de “línies vermelles” que no es podien traspassar, perquè, ¡pobre!, va haver d’anar amb helicòpter al Parlament mentre els seus “sicaris” governamentals es disposaven a no pagar el “pirmi” als més desemparats o a tancar plantes hospitalàries i escoles públiques per afavorir, amb la degradació de serveis, la privatització de la salut i l’educació. Tot plegat, en comptes d’assumir com a president la “indignació” com fa ara amb la independència.

¿S’adonen com sí que es pot fer cas omís de les reivindicacions amb l’esperança que es dilueixin? ¿No té por el Molt Honorable Mas, transformat ara en “tità” de l’estat propi, que, com va fer ell amb els milers d’“indignats”, ara a Madrid no li facin cap cas i decideixin enviar-li la policia —i confiem que només la policia— com ell va fer a la Plaça de Catalunya amb gent que també reclamava els seus drets? ¿O és que aquella gent no era prou catalana? ¿De què s’estranya que ara la vicepresidenta del govern espanyol també traci “línies vermelles” constitucionals?

“Escolta, Espanya”, sí, l’anhel dels catalans. Però també escolta, Catalunya, les necessitats dels teus ciutadans. Tant de bo que la molt desitjada independència del nostre país no respongui al capdavall, en mans de CiU, tan sols als interessos de les elits econòmico-socials catalanes.

“El Punt Avui”, 24-X-2012

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles sociopolítics i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s