¿SUBVENCIONS A LA CREACIÓ?

¿SUBVENCIONS A LA CREACIÓ?

Massa gent d’aquest país s’ha agafat a la mamella de la cultura com una manera de guanyar-se les garrofes gràcies a les subvencions, i ara, quan van maldades als pressupostos, es manifesta “indignada” per la rebaixa de diners a repartir entre la trepa de dansaires i saltimbanquis, poetastres, ninotaires, sastres i modistes, antòlegs, cuiners, folkloristes, artistes més de pensament que no pas d’obra, cantants i cantautors, comissaris ―alguns haurien de portar l’estrella de xèrif al pit per la seva dedicació exclusiva a la “comissaria”― i tants i tants altres que reben ajudes a la creació, sense oblidar-nos mai dels mais dels paràsits de la faràndula, la partida més costosa a l’hora d’haver de mantenir tanta fertilitat “creativa”, fins al punt que alguns semblen Bouvard i Pecuchet a l’hora de practicar la disciplina que calgui. ¡Això sí, en el cas que ens ocupa, no pas per haver rebut una herència amb què dedicar-se al diletantisme científic i cultural com uns autèntics imbècils, sinó en funció de la dotació econòmica que en puguin treure com uns autèntics espavilats! Tots plegats, res més que gent que, a pesar d’omplir-se la boca de risc creatiu, se sent ara, amb les rebaixes, atacada en el més fondo de la seva ànima ―la butxaca― de funcionari de les arts i de les lletres. Tenen por d’acabar com el que són en realitat: un saldo.

Evidentment, es podria discutir si els diners es distribueixen bé o no, si els que reben una subvenció fan els deures com cal, si els resultats subvencionats són els idonis i altres coses d’aquest estil. Però jo no hi vull perdre temps, en això, i m’estimo més tornar a posar els bous davant del carro, com feia antigament la gent que sí que treballava. ¿Com fer-ho? Molt fàcilment. Només s’ha de respondre a dues preguntes i tot quedarà més clar: què és cultura i què no i si la cultura troncal necessària a un país perdria res d’essencial sense subvencions. Contestar la primera és un pèl complex, però mirar-nos la tradició europea ens hi pot ajudar. La resposta de la segona és força més senzilla: molt em temo que no, que no es perdria gaire res.

Estic ben convençut que sense subvencions desapareixeria tot allò que és accessori i quedaria, per fi lliure de quincalla literària i artística, l’activitat cultural que dóna sentit a una cultura; és a dir, la que es fa per necessitat vital i contra totes les dificultats, sí, també contra la dificultat que significa el dirigisme i el control que a cada època practiquen les forces dominants. Sense resposta a la dominació de la mena que sigui, no hi hauria cap mena de progrés ètic ni estètic. ¿Que no havíem quedat que cultura és risc? Doncs el risc no es fer passar per ballet el contorsionisme ―bé, sí que hi ha el “risc” d’esllomar-se―; ni la falta d’idees per eclecticisme; ni per art la cuina adreçada a la gent de calés ―“art” és el que es necessita per cuinar amb pensions de 400 euros―; ni la moda, la joieria i el disseny de luxe per contribució al creixement estètic d’una societat ―comprar aquesta mena de productes més aviat és un indici de delicte previ―; ni la boutade de qualsevol performance per transgressió dels codis morals; ni l’exhibicionisme i el narcisisme per sinceritat creativa; etc., etc. La cultura o bé és crítica en el sentit dialèctic de la paraula o bé no és res, a part de servir de servei de càtering cultural de les nostres institucions, presidides sovint per personatges sense cap finesa d’esperit. Pensi el lector, i això per no fer-lo enfilar institucionalment més amunt, en l’alcalde i els regidors de la seva població, que com a màxima expressió de les seves inquietuds intel·lectuals a tot estirar mostren interès per la festa major i per les fires que s’hi puguin celebrar, siguin de bestiar o de telefonia mòbil. (Per posar un exemple triat a l’atzar, ¡esclar!, del que dic, pensi el lector badaloní en l’excel·lentíssim senyor ―¡ep!, simple protocol― García Albiol, alcalde gràcies a la CiU de l’“estat propi”. Amb la cara ―i la finezza multicultural― paga.) I que ningú s’oblidi mai, ni tan sols en l’anhelat “dia de la independència”, de l’afer del Palau de la Música com a mostra fefaent del tant per cent d’“interès” cultural de la casta dirigent catalana, encara que en aquest sentit no sigui gaire diferent de la de molts altres territoris de l’estat.

Infraestructures culturals ―museus, teatres, biblioteques, auditoris, etc.― i educatives ―escola i universitat públiques―, tot plegat al servei del foment de l’educació en els aspectes troncals de la creació i la història d’un país, amb l’exigència d’una investigació universitària no tancada en si mateixa, sinó que reverteixi en benefici social ―no pas empresarial com exigeix el bunyol de Bolonya―. Per tot això que dic sí, ¡els diners que facin falta! La resta s’ha de fer des de la més estricta necessitat personal, amb exigència i rigor intel·lectuals, o des de l’esforç ètic i estètic de grup, però sempre contra la fagocitació del poder, que amb els seus diners es creu amb drets d’intervenció quan li convingui, sempre amb l’agraïda col·laboració dels que es deixen comprar, per molt que després vulguin semblar virtuosos. (Sigui dit de passada, un adjectiu, aquest de “virtuós”, que òbviament no s’adiu gens a la moral que gasten, però generalment tampoc no gaire a l’exercici del seu art.)

Una cosa és l’encariment dels impostos a la cultura, amb què el poder mostra el menyspreu a les necessitats culturals col·lectives de la societat ―fins al punt que, un cop convertits teatres, cinemes i editorials en indústries càrniques dedicades sobretot al sector de les vísceres, aviat s’haurà de crear un Banc dels Aliments culturals del sector del cervell―, i una altra de ben diferent és la desaparició de les subvencions via rebaixes. Em penso que és una oportunitat que no podem deixar passar de fer una bona esbandida cultural que enviï la indústria editorial al ram de la papereria ―i directament a la paperera la majoria dels seus productes―, l’espectacle cultural ―performances, festivals, fires i altres galindaines per l’estil― al ram de l’espectacle i l’entreteniment, la cuina creativa al ram de la restauració, la modisteria i les seves desfilades al ram de la costura i la confecció, el disseny al ram de la indústria, el tast de vins al ram vinícola, els còmics al ram del quiosc, els focs artificials i els piromusicals al ram de la pirotècnia per molta música que hi posin, etc. Tot sense la pàtina cultural que hi donen els diners del poder i els espais anomenats inexplicablement culturals dels seus mitjans, precisament per fer d’entretinguda cortina de fum que amagui la creació en la dissensió, que, per cert, no té res a veure amb la contumàcia de fer malbé Shakespeare a cada nova temporada teatral.

 “Núvol” (22-X-2012)

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles culturals i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s