NO SÉ BEN BÉ QUÈ HI FAIG AQUÍ

NO SÉ BEN BÉ QUÈ HI FAIG AQUÍ

Intervenció a la llibreria Laie amb motiu de la presentació del llibre Lo visible y lo invisible en la imagen fotogràfica, de Nelly Schnait

Tots enyorem aquells moments absorts que, de tant en tant, vivim sense haver-ho previst. Moments sense pretensió ni prejudicis. Sense preparació prèvia. Sense tàctica ni estratègia. Sí, moments sense pretext, sense aquest pre-text moral que infeuda les nostres accions. Moments, doncs, sense objectiu (i faig èmfasi en això tan paradoxal de “sense objectiu” parlant com estem parlant de fotografia). Moments que són precisament la nostra objectivització, un cop alliberats de cop de la subjecció del subjecte. Una muda experiència adàmica ―si és que es pot parlar d’experiència sense llenguatge― que han intentat captar totes les arts, també la fotografia, sense gaire èxit, perquè no han trobat mai la manera d’expressar-se sense sintaxi, sense voluntat discursiva, tot i l’automatisme com a recurs expressiu (i subratllo “automatisme” pensant en la càmera fotogràfica). Potser haurem de concloure que el benestar, la felicitat, l’alegria, la contemplació, tots aquests moments despresos de la gravetat pronominal, són àgrafs, aicònics, i només troben durada en la tristesa de la pèrdua.

Aquests moments indefinibles que miro de definir ―un moment de res, en el doble sentit de durada i contingut― són com un rapte dels sentits cap a una recepció anònima d’allò que ens envolta. Una recepció absoluta que només és possible gràcies a l’oblit mateix de la nostra presència. Una recepció reveladora de la substància encara no substantivada. (¿Se n’adonen? He dit “reveladora”, un altre terme associat al resultat fotogràfic.) Els místics clàssics en dirien una sensació de formar part de tot que traspassa totes les barreres del cos i el deixa extasiat sense subjecte, lliurat a la plenitud buida de conceptes que l’integra en el flux de la natura sense oposició del jo. Una emoció unitiva que cap nom fragmenta.

Com tots hem comprovat en un moment o altra, aquesta sensació epifànica, que és atemporal, instantània, fins i tot dilatadament instantània (i remarco “instantània” per això mateix d’estar parlant de fotografia), acaba ―se’ns “vela”― en el mateix moment que en prenem consciència i la incorporem a la seqüència d’allò experimentat donant-hi nom. No hi ha manera de retenir-ne res més que la nostàlgia d’haver-la perdut. Una plenitud buida d’intenció que, un cop convertida en record, de vegades, és cert, ens impulsa a reproduir-ne les condicions, però sense cap èxit. Com he dit més amunt, és un estat imprevisible. Els humans no hem sigut mai capaços de guardar res no lingüístic, i massa sovint, per explicar-nos-ho, ens hem embolicat a fer-ne teologia en comptes de remetre’ns a una “experiència”, i ho dic entre cometes, animal, a una “experiència”, i torno a posar-ho entre cometes, pre-lingüística. És la nostra condemna, el nostre pecat, la nostra expulsió del total, com si fóssim aquelles dècimes que sobren per fer números rodons. Potser aquests moments embadalits no són res més que memòria atàvica de la nostra pre-humanitat. Memòria onomatopeica.

Els humans som el feixuc animal simbòlic que ha de viure sempre en la dialèctica de construir “ídols” per haver-los d’enderrocar quan, amb el temps, el tiranitzen. I no ho dic tan sols pensant en l’àmbit social i cultural, sinó també en l’individual. Som un animal litúrgic. Un curiós animal que avança posant-se obstacles a si mateix. Idòlatra i iconoclasta alhora.

De moment, ho deixo així per entrar a parlar de la raó per la qual sóc ara mateix en una taula que no em pertoca. D’aquí el títol d’aquesta intervenció fora de lloc. Una raó ben poc “raonable” per part de la Nelly, perquè no sóc res més que un llec en la matèria que només ha fet fotos d’estiuejant, amb resultats gens meritoris, però que, això sí, sent devoció per la fotografia evocadora, per la fotografia de la memòria sense voluntat artística. Per les inatrapables onomatopeies del record. Ras i curt: la meva presència en aquest acte es deu a uns suposats mèrits poètico-reflexius que, amb el seu encomanadís entusiasme filosòfic, m’atribueix l’autora de Lo visible y lo invisible en la imagen fotográfica, aquest petit volum, petit només en l’aspecte físic, que avui presentem, un petit volum que amaga un contingut de grandíssima volada intel·lectual i que és un autèntic festí d’idees i incitacions per professionals, estudiosos i aficionats de l’art fotogràfic, però que va molt més enllà del camp estricte de la fotografia. És una obra d’aquelles ―poques― que, un cop llegida, et deixa amb la idea que ha dit tot el que es podia dir sobre l’assumpte d’estudi, després d’indagar a través de les imatges sobre el jo, sobre el desig i el plaer, sobre la raó i la passió, sobre l’amor i la mort, sobre la memòria i l’oblit… El temes que ens conformen com a humans. El millor elogi que se’n pot fer és reconeixe’n la condició d’assaig que es llegeix amb el màxim interès, al marge de l’interès temàtic en si, per tantes com són les invitacions a pensar des dels més diversos angles que conté i que ens ofrena amb una prosa bellíssima i apassionada, fruit d’una subjectivitat objectivada. Com diu l’autora just al començament, este ensayo no pretende hacer ver, sino hacer pensar sobre el ver y el dar a ver […]. Un llibre del qual se surt més savi que no pas hi has entrat. ¡Que poques obres que ho aconsegueixen! Només autors tan intel·lectualment competents com la Nelly són capaços d’oferir-nos una reflexió sobre la totalitat de la condició humana des de qualsevol biaix, en aquest cas la fotografia.

Bé, sóc conscient que he dit amb gosadia que “presentem” aquest llibre, però seria bastant més encertat dir que el “presenten” la mateixa autora i Mariano Zuzunaga, perquè ja van veient que jo no en tinc ni idea crítica del tema en qüestió. Si sóc en aquesta taula, és per la simpatia amb què la Nelly va acollir un petit comentari-pregunta que li vaig fer arribar via correu electrònic com a resultat de la meravellada lectura del seu assaig, ple de cap a peus d’una doble saviesa, filosòfica i fotogràfica, amarada per una aguda capacitat d’observació que en alguns moments et fa sentir amb problemes de vista a la vista de la seva capacitat perceptiva.

I amb això empalmo amb la petita digressió pseudofilosòfica amb què he començat aquesta intervenció. Com acabo de citar, l’autora de Lo visible i lo invisible en la imagen fotogràfica es proposa hacer pensar i no pas hacer ver, un “fer veure” que tant es pot agafar en el sentit recte de tancar la mirada i obrir-nos a la visió, com en el sentit figurat de “fingir”. En la dialèctica d’aquest doble sentit és, en definitiva, on se situa la meva descripció d’un anhelat veure primordial, sense discurs simbòlic que se’ns emporti la totalitat dels ulls cap als interessos de la mirada, aquest irreversible discurs simbòlic ―el nostre càstig d’expulsats del silenci― que la Nelly analitza del dret i del revés fins a les últimes conseqüències.

Com a tímid contrapunt, doncs, de la densa lectura que la Nelly fa de la sintaxi fotogràfica ―amb arguments que van de la filosofia a la psicoanàlisi, passant pels aspectes tècnics de la fotografia, però també pels literaris i històrics―, a les ratlles que li vaig escriure amb admiració, li plantejava, amb un to elegíac que ja pressuposava la resposta, si havíem perdut ―si és que mai l’havíem tingut― l’oportunitat de disposar d’una eina ―d’un “automatisme”, ¿recorden?― que ens permetés “veure” sense “mirar”. Aquesta supressió del sentit dels sentits que ens obre a l’epifania, que ens obre a la “instantània” de l’èxtasi. Una eina, la càmera, que era un “ull objectiu” i que ens hauria pogut permetre recuperar la mirada innocent, paradisíaca ―repeteixo, “sense objectiu”―, d’una realitat sense discurs. Qui sap si el primer dels “graus de goig” de què parlava el geògraf romàntic alemany Alexander von Humboldt.

En fi, prou que sé que tot plegat és d’una ingenuïtat filosòfica que fa feredat, però és des d’aquesta innocència poètica que de vegades es desvelen i es revelen ―insisteixo, i es “revelen”― respostes prèvies a les preguntes, unes preguntes que a partir d’aquell moment de revelació ens comencem a fer. Una magnífica observació que, malauradament, no és meva, sinó de María Zambrano.

Acabaré llegint-los les ratlles que vaig escriure a la Nelly, que lliguen amb tot això que els acabo de dir i que, com veuran, no es mereixien pas el premi ―o vagin a saber si el “càstig”― d’intervenir allà on no em correspon. Com ens deien de petits, quan la ingenuïtat ens feia massa llenguts i se’ns havia d’ensenyar a no destorbar el sistema jeràrquic, això m’ha passat per parlar massa i ficar-me on no em demanen. Unes ratlles que els passo a llegir en la forma definitiva que hi vaig donar quan les vaig incorporar als quaderns d’aforismes i reflexions que vaig escrivint en paral·lel a la meva humil obra poètica. Són aquestes:

Nosaltres mirem, però no sabem veure. Mirar és lingüístic. Veure, en canvi, no denomina, no significa. Mirar escull. Veure no diferencia, no jerarquitza. Per això crec que la càmera, fotogràfica o cinematogràfica, va ser una gran oportunitat de “veure” allò que només pot ser mirat per nosaltres a través de la imaginació lingüística. Una oportunitat de veure la “realitat” física com la deuen veure els animals: sense prioritats o amb la sola prioritat del que és necessari per la supervivència. És a dir, “veure” sense intenció ni contingut lingüístic: el retrobament de la mirada anterior a l’Arbre de la Ciència del Bé i del Mal. (El “pecat” que ens va fer humans va ser “adonar-nos-en i assenyalar”.) Sí, “veure” sense mediació del “voler veure”. Allò que retòricament tant anhelem —la gran literatura així ho indica—, però que precisament el desig adult destrueix: la innocència, el paradís perdut, encara que, en el fons, el paradís el temem, perquè intuïm, des del llenguatge, que és ple de crueltat selectiva. ¡Les nostres contradiccions! Sigui com sigui, la càmera, ¡oh paradoxa!, hauria pogut ser el nostre mirar sense “objectiu”. “Visió” en comptes de “mirada”. ¿Què és, si no, la tan pretesa epifania? Una altra oportunitat perduda de reconciliació amb el món. És trist, però només les càmeres de vigilància, tan poc epifàniques, ens mostren, als que no vigilem, un món sense mirada.

En fi, com han pogut comprovar, el títol de la meva intervenció, “No sé ben bé que hi faig aquí”, ha quedat més que justificat. Amb tot, sí que m’agradaria que em reconeguessin el mèrit d’haver sabut donar forma a la meva ignorància. Gràcies per la seva acollidora paciència.

IX-2012

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles culturals i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s