EL CONTE DE LA LLETERA CONVERGENT

EL CONTE DE LA LLETERA CONVERGENT

El greu error del candidat Mas ha sigut voler capitalitzar uns sentiments i uns neguits populars (adjectiu que faig servir en el sentit d’abans que el fes malbé el PP) i transversals en benefici (aquí la paraula és plenament significativa) dels interessos de classe que representa el seu partit coalitzat.

Sí, s’ha equivocat com la lletera del conte, i tot per haver fet comptes abans d’hora. CiU, amb un Mas mosaic al capdavant, ha perdut força escons perquè els més radicals dels seus votants no se l’han cregut del tot i li han girat l’esquena i perquè els més conservadors del sector empresarial i financer se n’han rentat les mans, espantats pel malson que la independència pogués perjudicar els seus interessos, tot i els eufemismes presidencials. (Seria ben alliçonador saber què han votat, per exemple, els capatassos de la Caixa.) Si tot amb tot CiU ha aguantat electoralment, segurament ha sigut perquè els seus votants de base ―generalment de vol gallinaci nacional―, aquells votants que es conformaven a anar fent la viu viu sota l’empara del possibilisme paternalista dels governs de Pujol ―aleshores, quan les coses els anaven més aviat bé―, ara, amb la crisi, han ajuntat la sentimentalitat patriòtica i la butxaca ―cada cop més butxaqueta― i han pensat que estaria bé fer un cop de cap i travessar el Mar Roig de la sagnia de l’Estat conduïts per Ma(isé)s. Podem dir que Mas, en el seu afany plebiscitari, ha aconseguit retenir la seva base catalano-sentimental, però ha trencat, com si fos la gerra de la llet, la capacitat aglutinadora de CiU més enllà del seu tradicional electorat (em)petit(it) burgès. ¡Que tot sigui a fi de bé!

Ara Mas es troba amb això: el catalanisme, contràriament al que ell es pensava mentre no es plantejava la necessària ruptura amb l’Estat, és prou transversal per no deixar-se manipular a favor dels interessos de les classes poderoses del país i de la cúpula d’un partit que aposta sense pietat pel “sector negocis”. Exactament l’aposta que ens volia fer fer el candidat de CiU amb el seu vaitot al voltant de la seva persona i no pas dels catalans. El catalanisme independentista transversal li ha dit ben clar que només amb un missatge de col·laboració plurisocial que tingui com a programa mínim la recuperació d’una Catalunya del benestar, amb la restitució plena i si pot ser augmentada dels serveis públics, es podrà arribar a la tan desitjada independència. És en aquest sentit que Mas ha de començar a treballar, després d’oblidar d’una vegada per sempre els favors a (i de) la gran burgesia empresarial i financera, aquesta casta del privilegi que ha de començar a pagar impostos com la resta dels ciutadans i que ha de passar pels tribunals si ha comès delicte ni que sigui segons les seves pròpies lleis. Si Mas no emprèn aquest camí amb el seu partit, CiU ja es pot preparar per tornar a governar ―com ja demanen sotto voce alguns empresaris i alguns Durans― amb el permís malfiat del PP, que per sort per tots plegats no ha aconseguit arrossegar del tot el fatxa anticatalà que alguns ciudadanos porten a dintre. El camión escoba que ha recogido sus despojos ha sido precisamente C’s.          

A partir d’aquí, la cúpula convergent ha d’analitzar/acceptar sense excuses de mal “guanyaperdedor” els espais ocupats per ERC, ICV i la CUP, i també, ¡esclar!, el paper galdós que els pertoca als socialistes amb el seu federalisme. Aquesta és l’anàlisi que li correspon fer a la direcció de CDC per situar-se a la nova realitat, si no vol entrar en una involució de les seves expectatives de vot en benefici de l’espanyolisme del senyor Duran i Lleida. (Potser a Convergència, a aquestes altures de la pel·lícula, li convindria trencar amb Unió.) És urgent que la dreta nacional que aposta per la independència faci una aclaridora aclarida de les seves files després de tants anys d’ambigüitat, en què han arreplegat de tot i més. Si es vol que l’espanyolisme sigui residual, s’ha de fer una política que correspongui al sentiment nacional català, que s’ha destapat més d’esquerres que no pas es pensaven a Convergència. Ara els toca, doncs, no pas obrir els braços com a gest de prepotència mesiànica, sinó donar la mà per establir complicitats en benefici de l’alliberament nacional.

Els que també tenen mala peça al teler, tot i el seu innegable èxit, són els  republicans d’ERC. Als seus dirigents, els correspon un paper dificilíssim, i farien bé de parar-s’ho a pensar ―i molt― abans de fer cap pas en fals. Per una banda, el seu interclassisme consubstancial (en això coincideixen amb els convergents) per molt que es diguin Esquerra, els pot aplanar el pacte amb CiU pel que fa a la independència, però el seu risc és que, si l’acord no l’omplen d’un contingut d’esquerres creïble que obligui el nou govern que es formi a canviar de rumb pel que fa a les retallades, fent-ne un element social més a favor de la plena llibertat de Catalunya, es poden trobar amb l’abraçada de l’os convergent que tantes vegades se’ls ha empassat al llarg del període anomenat democràtic. Només evitant aquesta abraçada poden aspirar a recuperar l’espai protagonista que els correspon, almenys per història, en detriment d’aquest invent de la Transició que és CiU. Però també han de tenir ben present que negar-se a la governabilitat necessària de cara a l’horitzó de la independència els podria costar electoralment caríssim. El que els deia: mala peça al teler, i més tenint en compte la tradicional volatilitat del seu vot. (Les restes del no a SI farien bé de sumar forces amb Esquerra, que prou falta li faran, i deixar-se de protagonismes, un mal que ja els ve del seu fundador.)

D’Iniciativa només en puc dir, com a antic votant d’un PSUC ara segrestat, que el parlamentarisme i l’oportunisme electoral li ha fet perdre el nord del que és un partit d’esquerres. Els seus dirigents volen fer apostes radicals i demanen el vot dels moviments socials, però piquen l’ullet als votants socialistes decebuts. No tenen gens clar allò de la lluita de classes, cosa gens estranya si fins i tot el seu secretari general, Joan Herrera, com va dir ell mateix, no llegeix Marx. (Deu llegir manuals de jardineria ecològica, dic jo.) O bé fan un pas enrera i tornen al carrer a aprendre humilment la lliçó dels moviments socials, o bé el seu destí serà voler i no poder fer el “sorpasso” als socialistes. Alguns els voldríem veure radicalitzar-se en tots els aspectes, també en el de la independència, i que treballessin, sense rivalitats ni personalismes de cap mena, amb la CUP, la gran esperança d’una esquerra nacional de veritat. Antisistema, perquè el sistema és l’estafa de la crisi i el triomf del gran capital delictiu i, per tant, no té reforma possible com volen els socialdemòcrates, i defensora de l’autodeterminació, perquè sap que no hi ha internacionalisme que valgui mentre hi hagi pobles que no poden exercir el seu dret a la llibertat. (Ho deia Lenin mateix al seu Testament polític.)

Pel que fa al PSC, de ben segur que el senyor Pere Navarro s’oblidarà del seu federalisme electoral i farà muts i a la gàbia, afeblit com ha quedat davant del PSOE. Si Navarro insisteix en això de l’Espanya federal, ni que sigui amb la boca petita, i demana que es plantegi al Congrés, que no es preocupi gens ni mica: els ponents en seran Alfonso Guerra i Pepe Bono. ¿Com a representant català? Montilla. (¡Qui ho diria que aquest personatge va ser president de Catalunya!) I això per no parlar del famós grup propi a la cambra espanyola.

Del PP català (sic) no n’espero res més que el seu tradicional en(castella)ment al servei de la Castella de sempre, la que té segrestat en benefici del seu poder filofranquista allò que en diuen España, amb un orgull que fa vergüenza ajena, vista la feblesa espanyola en tots els camps, especialment en el democràtic. Por su parte, C’s continuará practicando su curioso “lepenismo” inverso, con su odio vuelto contra los autóctonos en vez de los inmigrantes. En esta tesitura, por mucho que crezcan, continuarán siendo solamente el refugio de nacionalistas españoles resentidos con todo lo que les suene a defensa de unos derechos lingüísticos y históricos que no sean los de España Una.

Tot plegat, un panorama divers i apassionant que ben administrat pot portar-nos a una doble independència d’Espanya: política i social. Això sí, amb la trista estampa d’un Mas estampat que ha de demanar un petricó de llet a ERC per poder governar.

“Núvol”, 28-XI-2012

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles sociopolítics i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s