UNA QÜESTIÓ DE DIGNITAT

UNA QÜESTIÓ DE DIGNITAT

No fa gaires dies que és a les llibreries una nova antologia de la poesia catalana titulada Paraula encesa, firmada pels professors Pere Ballart i Jordi Julià, i publicada per Viena. Benvinguda sigui si això serveix per aconseguir que més lectors s’interessin per l’art del vers en català, i dic l’“art del vers” perquè a les antologies, no sé ben bé per què, sempre hi ha més versos que poesia.

De totes maneres, no en faré la crítica ni cap valoració, perquè no em pertoca. Si en parlo és perquè hi ha un brevíssim passatge del llibre que m’afecta directament. El possible lector podrà comprovar que, en el pròleg justificatiu de l’obra, els antòlegs, en un moment donat, em citen entre parèntesis per explicar que em vaig negar a estar representat a l’antologia si la meva presència a l’obra no s’equiparava a la dels poetes que hi havien d’estar més ben representats.

Evidentment, els professors Ballart i Julià diuen la més estricta veritat. Quan l’editorial, sense cap preàmbul explicatiu del programa de l’antologia en què s’havia decidit incloure’m, em va demanar l’autorització per reproduir-me el poema triat que m’indicaven, els vaig preguntar, en resposta a la seva sol·licitud, si tothom que havia de sortir a l’antologia ho feia amb un únic poema ―cosa que l’hauria convertit en un simple llistat d’autors i prou― o si hi havia gradacions i jerarquies, i quines n’eren les raons. (No se m’explicava ni l’abast temporal de l’obra.) Vaig dir que, si hi havia diferències, jo hi volia estar representat com el que més. Pensava i penso que ningú té dret a utilitzar-me per valorar-me a la baixa. Si de cas, ja ho faran impunement quan sigui mort. Perquè la veritat és que, si els antòlegs no troben prou bo el que fas, no paga la pena que t’hi posin ni un sol poema com a representació d’una obra d’una dotzena de llibres i de quaranta anys de feina. Més val cap peça i santes pasqües. Dient-los que “com el que més”, simplement remarcava als antòlegs (per cert, mai se’m van adreçar personalment) que, si no els interessava prou o gens una obra, no s’havia de cometre la covardia de minimitzar-la. Més valia prescindir-ne i prou.

Per justificar les diferències de representació, se’m va donar ―sempre sota la firma de l’editora de l’antologia― una vaga explicació sobre la incidència literària dels poetes (¿quantitativa o qualitativa?, ¿popular o intel·lectual?), amb què cobrir-se les espatlles editorials pel que fa a la tria. No van aparèixer pas arguments qualitatius (ideològics) o arguments de coneixement (objectius). Una resposta, doncs, que no es podia entendre de cap més manera si no era que els antòlegs havien fet el que els havia donat la gana. Cosa que em sembla molt bé i que jo defensaré sempre. Això sí, se’m deia que, si no acceptava incloure-hi el meu poema, els responsables de la tria ho farien constar en algun lloc o altre de l’obra.

En vista d’una resposta d’aquesta mena, vaig fer saber a l’editora que, senzillament, no autoritzava la inclusió a l’antologia del sol poema que m’havien triat els professors Ballart i Julià, i demanava, a la vista de l’“amenaceta” de dir-ho, que no se m’esmentés per res enlloc de l’obra.

Com que no han respectat la meva demanda, he volgut deixar per escrit quin era el motiu d’haver inclòs els antòlegs el passatge del pròleg que es refereix a la meva persona; qualsevol lector amb dos dits de front comprendrà que se l’haurien pogut ben bé estalviar, si no és que temien que algú els pogués retreure haver-me oblidat. Si volen que els digui la veritat, no em crec pas que això hagués passat mai. Com es deia fa uns anys, sóc de la “poesia” secreta i em penso que ningú m’hi hauria trobat a faltar.

Em sembla que ha quedat prou explicitat el motiu de la meva negativa. Però vull insistir-hi ampliant-ne l’abast.

Em fa tristesa que ni els antòlegs ni tampoc els poetes mal representats a l’antologia no s’adonin ―potser per la vanitat de no perdre’s cap oportunitat de figurar― que la representació amb un sol poema d’un autor amb una llarga trajectòria poètica a l’esquena és una manera de menystenir-lo. Per una qüestió de dignitat poètica, més val no ser-hi. Una antologia ha de tenir uns criteris clars i s’han d’explicar a aquells involucrats que encara poden decidir sobre la seva pròpia obra.

Els criteris poden ser de moltes menes, tots respectables: historicistes, ideològics, estètics, etc. Fins i tot de simpaties personals, si volen, com van fer fa uns anys Xavier Lloveras i Albert Roig. Però, aleshores, aquests criteris s’han de justificar i s’ha de saber assumir amb arguments convincents una tria que deixa de banda moltes coses. (El professor Ballart ho va fer al seu estudi El somriure de la màscara, una brillant defensa de la poesia confessional, encara que la brillantor del seu discurs sempre resultava superior als poemes amb què il·lustrava la seva tesi, cosa que, en conseqüència, posava en dubte la bondat de la seva argumentació.) Si no es vol practicar cap mena de sectarisme, no queda cap més remei que oferir una visió equilibrada, igualadora, dels autors triats i que sigui el lector qui se’n faci les jerarquies estètiques que cregui convenients i convincents.

Per això vaig dir que no hi volia ser: no sóc més que ningú, però tampoc menys, i la veritat és que no sento cap mena de necessitat peremptòria d’aparèixer en cap llistat de poetes. Que cadascú defensi el que vulgui que li agradi, però el que no necessitem pas són demiürgs a les costelles dels altres.

12-XII-2012

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles culturals i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s