AMB LA CARA PAGUES

AMB LA CARA PAGUES

Sovint, quan ens passegem pels barris vells d’una ciutat, en el nostre cas Barcelona, sobretot per les zones més degradades a pesar del “negoci” de la gentrificació, podem observar que la vigilància policial practica la “prevenció” del delicte basant-se en allò tan poc científic i objectiu com és la sospita derivada dels trets racials o de l’aspecte personal (mal vestit, mal afaitat, falta d’higiene, tatuatges i piercings, tipologia de tribu urbana, estètica alternativa, etc.). Potser sí que això, de tant en tant o tot sovint, tant és, permet als agents detenir els autors d’algun furt o d’algun tracte il·legal ―per no parlar del setge als “sense papers”―, però la conculcació dels drets democràtics de les persones està servida. Tots aquells que no compleixen els estereotips d’aparença i conducta imposats per la ideologia dominant són suspectes d’estar fora de la llei, una llei que, al seu torn, també és emanació de les ideologies difoses pel poder per mitjà dels mitjans d’“informadoctrinament”, i això, aquesta no adaptació a les aparences acceptades socialment ―una no adaptació que en alguns casos es deu a una incapacitat econòmica―, els porta tot sovint a ser interceptats per la policia, que els exigeix que s’identifiquin simplement per la cara que fan. Amb la cara pagues, que diu la saviesa popular, sempre tan excloent, com els gitanos saben molt bé des de sempre. ¡Sí senyor, un magnífic criteri democràtic!

Per si sola, una actuació policial d’aquesta mena és absolutament condemnable i només es pot qualificar d’abús d’autoritat. Ningú té dret, tampoc les forces policials, d’abordar ningú altre pel carrer pel sol fet que no respon als arquetips socials dominants. Com si l’honradesa depengués de la pell o la vestimenta. En tot cas, l’aspecte exterior convencional, amb els seus unifor(mis)mes, només indica submissió a l’ordre estètic del poder.

(Obro un parèntesis. Parlant de l’aspecte, aquests dies hem pogut llegir a la premsa que la reelegida presidenta del Parlament català, Núria de Gispert, demanava “decòrum” indumentari ―és a dir, trajo i corbata― als nous diputats de la CUP, en nom del respecte a la institució. ¡Patètica! ¿No seria millor que, en pro d’aquest mateix respecte, la senyora De Gispert exigís als partits i al govern que, d’ara endavant, es comprometin de debò a fer fora de la institució tots aquells “escalfaescons” imputats per ficar la mà al calaix o per aprofitar-se del càrrec, ara sí, per decència i respecte democràtics? Tanco el parèntesis.)

Però deixem-nos de giragonses retòriques inútils i anem de dret on volia anar a parar. Posats a practicar la sospita policial en nom de la prevenció per detectar el possible delinqüent, ¿per què el Departament d’Interior o el Ministeri del ram no despleguen als carrers comercials més importants, on es concentren les botigues elegants i els hotels i restaurants de cinc estrelles, com ara el Passeig de Gràcia, patrulles policials ―si es vol amb uniforme de gala per no desentonar― que demanin la documentació a tots aquells ciutadans que surtin de les botigues de luxe carregats de bosses amb objectes caríssims, que entrin als hotels i restaurants de preus privatius o que baixin de cotxes de gamma altíssima? Però no ens en féssim pas il·lusions. Això no ho faran mai, perquè entre els identificats, per poc que es gratés una mica en els seus comptes d’aquí i d’allà, els agents de seguida es toparien amb poderosos beneficiaris de negocis diguem-ne poc ortodoxos. ¿Quin compromís, oi, envestir-los com si fossin moros, putes o quinquis? A més a més, una proposta com aquesta feta en seu parlamentària seria rebuda pels nostres il·lustres governants amb un somriure perdonavides d’entesos en economia i finances, i ens dirien, mirant-nos com si fóssim uns il·lusos, que això no convé al país, perquè els potentats d’aquí creen llocs de treball, tot i que ara com ara no fan més que destruir-ne ―diuen que per redreçar l’economia (la seva)―, i perquè els potentats de fora deixen molts i molts diners a la ciutat; això sí, tant se val si els diners vénen del narcotràfic, l’explotació infantil, la tracta de blanques o el tràfic d’armes internacional. Tot això per no parlar de la necessària investigació de certes despeses dineràries en l’adquisició de béns immobles, uns diners sempre sospitosos de provenir de maniobres poc clares, per no dir directament “negres”. Defraudadors fiscals, mafiosos de tots els rams, polítics corruptes, empresaris i financers de riquesa fàcil i comptes al paradís, receptors de milionàries indemnitzacions o de jubilacions blindades, blanquejadors de capitals, traficants de tota mena, explotadors de mà d’obra barata o il·legal, etc. Aquest és el bestiari que desfila massa sovint pels luxosos escenaris descrits.

Si resulta, doncs, que com a societat pensem que es pot abordar pel carrer les persones per l’aspecte ―negre, àrab, posat de prostituta, pinta de camell, perfil de carterista, conducta antisistema, etc.―, ¿per què la policia no hauria de considerar també el luxe com un indici de delicte?

Prou que sabem tots plegats per què això no és així. Per més honest que sigui “el policia” individual ―que sovint tampoc no ho és tant, perquè el sentiment d’autoritat, encara que sigui subaltern, el corromp―, “la policia”, com a institució que monopolitza l’ús de la violència, no és mai neutral ―de tots, com els agrada dir als polítics―, per culpa de la falta de control democràtic real de les seves actuacions, sempre al servei del poder de torn, que, com a contrapartida a la seva fidelitat, mira d’(en)cobrir-la faci el que faci: accepti un suborn, torturi a comissaria o buidi un ull. La policia sempre apunta (metafòricament i literalment) als desafavorits, sospitosos de tot delicte. Mai a la classe dirigent, que es fa la llei a mida ―a nosaltres ens l’aplica prét-a-porter o de todo a cien ara amb les taxes judicials― i que si li convé legalitza el frau que sigui per situar-se en el marc legal.

Més ens valdria que es legalitzés el petit furt i que quedessin fora de la llei els bancs privats i les multinacionals. A tots plegats ens sortiria molt més a compte (corrent), encara que, de tant en tant, ens robessin la cartera a l’autobús.

La simple exacció que cada dia es fa als treballadors amb la plusvàlua ―un robatori secularment legalitzat i anualment incrementat― representa molts, moltíssims més diners que tots els petits furts que es cometen al llarg de l’any en una ciutat com Barcelona.

“Núvol”, 21-I-2013

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles sociopolítics i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s