EL ”JO” POÈTIC i UN ALTRE “JO”

EL “JO” POÈTIC

M’agradaria plantejar una qüestió que surt sovint quan parlem de poesia, però que potser no aprofundim prou, per no dir gens, quan la responem. La qüestió en qüestió és a qui es dirigeix l’escriptura. ¿Escrivim pel lector o escrivim per nosaltres mateixos? La resposta més comuna del romanticisme cap aquí, exacerbada pel simbolisme i la modernitat, és que s’escriu per un mateix. És cert que qui contesta sense embuts que escriu pensant en els altres, és a dir, pels altres, normalment és un comercial de la literatura o simplement un predicador de la mena que sigui.

Sí, la veritat és que jo també responc que escric per mi i que el lector possible no té cap importància en l’acte d’escriure, cosa lloable si pensem que això ens allunya tant del comerç com de la consigna. Si estiguéssim pendents dels altres a l’hora de barallar-nos amb les paraules, la temptació d’impartir doctrina o de complaure la demanda sempre planaria sobre l’escriptura, i difícilment posaríem en qüestió els logos dominants, (in)justament els déus del comerç i del dogma.

I amb tot, tot i la meva resposta, jo no m’ho acabo de creure, que només escrigui per mi, ni que ningú escrigui només per si mateix. No me la crec del tot, l’escriptura solipsista. Si el jo no tingués cap afany de comunicació, simplement no escriuria, no necessitaria l’esforç de la formalització, que sempre és un esforç comunicatiu (i amb això no em refereixo pas, ni de bon tros, a la vanitat de publicar: de fer pública la pròpia escriptura).

Crec que, en tot plegat, s’hi barreja el problema modern del jo. Si aquest jo és divers, és el plural jos, difícilment podem acceptar que escric per mi, perquè aquest mi també serà divers, serà el plural mis. Crec que aquí hi ha el desllorigador de la qüestió que sovint se’ns planteja —i no cal pas que ens ho preguntin, perquè prou que forma part del nostre debat íntim— als que ens dediquem a l’escriptura, sobretot poètica: la de la relació límit amb les paraules.

Sóc del parer que quan escrivim per nosaltres mateixos en realitat escrivim per nosaltres mateixos com a altre. El nostre escriure és una transcripció del debat entre les nostres contradiccions. Un jo nostre, el jo implicat en l’emoció que aparentment ens impulsa sencers a l’escriptura, es dirigeix als altres jos que som i que com a lectors en primera instancia formen l’auditori de mis. Així, doncs, la nostra escriptura sempre acaba sent un acte de comunicació, un comunicat a nosaltres mateixos com a altres. El que jo en diria l’estranyament epifànic de la pròpia escriptura, amb el benentès que qualsevol epifania passa i només passa en el si de la contradicció del llenguatge, perquè, si no, seria creença i prou.

Vet aquí, doncs, la intenció inevitable de l’escriptura de connectar amb l’alteritat. Cosifiquem i codifiquem, formalitzem, perquè sabem que això pot ser descosificat i descodificat per l’altre, un altre que en l’operació de descosificació i descodificació ja no és necessari que siguem només nos-altres. És a dir, perseguim com a jo objectualitzar davant de l’auditori dels nostres jos, dels nostres mis, perquè sabem que som capaços de fer l’operació posterior necessària de tornar-ho a subjectualitzar, ara amb nous sentits aportats per cadascun dels jos; una operació, aquesta de subjectualitzar, que, un cop formalitzada l’experiència concreta, pot ser feta per tothom que ho vulgui intentar.

Si no és així, no n’entenc res, dels mecanismes —a part de la vanitat i el comerç— que ens impulsen a deixar constància de cap experiència, fins i tot de l’experiència sentida com a més intemporal. Callar seria suficient. Fins i tot les ampolles que es tiraven al mar amb missatges d’auxili contenien l’esperança, encara que fos infinitesimal, de trobar lector. Tots els missatges que cosifiquem, que no ens empassem i prou, són demandes d’auxili, demandes de comprendre’ns i de ser compresos, un socors que demanem a la diversa totalitat dels que som cadascun, una totalitat que implica l’oceà de l’alteritat. És el valor social (valor de valentia) de l’escriptura, el valor de veritat, al qual em sembla que no hauríem de renunciar.

Inèdit, 18-IV-2011

UN ALTRE “JO”

Des de la psicologia, de la filosofia, de la sociologia, i també de la poètica literària i artística de la modernitat, tan influïda pel discurs psicoanalític, tot sovint es dóna voltes i més voltes a la idea del jo com a relat subjectiu, com a multiplicitat de jos, com a nivells del subjecte, com a construcció teòrica, com a bucle que es multiplica especularment, com a heterònims, etc. Unes categoritzacions del jo —ara deterministes, ara alliberadores— que sovint serveixen, sigui dit de passada, per encobrir la més gran deixadesa ètica. A més a més, una de les coses que em fa dubtar més de certes multiplicitats i de certs desdibuixaments del jo és l’ego —aquest sí que clarament “u i indivisible”— que sorgeix al voltant de l’autoria, per exemple, d’aquestes mateixes teories, on l’últim a què es renuncia en el món intel·lectual és a la possessió de la idea i de tots els beneficis que proporciona d’estatus i poder. Perdonin que en faci broma, però és que em sembla que es parla massa dels dubtes sobre la identitat del jo, però se’n tenen molt pocs sobre la propietat dels possessius. El meu planteja pocs maldecaps intel·lectuals i si moltes disputes materials.

I això per no parlar de la religió, que ens parla d’un jo transcendent, d’un jo en comunió amb un món panteista, d’un jo sofrent que necessita negar-se, d’un jo contemplatiu i absort, d’un jo arrabassat pel trànsit místic, etc. Unes visions d’un jo que, per fas o per nefas, defuig el compromís amb l’altre i busca la sortida d’emergència pel seu compte, lluny de la resolució comuna de les contradiccions.

Bé, tot plegat està molt bé i és prou interessant, o prou il·lustratiu, o prou profund, o prou il·lusori, o prou ridícul, o prou desencaminat… No ho sabria dir, però sí que penso que, en bona part, és el resultat d’un amuntegament de discurs sobre discurs. Aquell amuntegament que es dóna quan el nou discurs no pot desbrossar el vell discurs, perquè res és prou demostrable, i no hi aporta més que més fullaraca, que al seu torn tampoc ningú serà capaç de desbrossar i no farà res més que deixar-hi més fullaraca (re)t(e)òrica.

¿I si el jo no fos sinó la constatació física d’una evidència i prou, sense cap càrrega ni simbòlica ni psicològica, que en serien no pas components primordials, sinó tan sols excrecències històriques?

Qui parla forma una unitat de paraules i cos i d’entrada no en té cap mena de dubte. Té consciència de presència com la té de la presència d’una pedra. Té consciència d’unitat —i malament rai si no la té— perquè veu com a unitats els altres i els objectes, i això a pesar de les seves parts, que també reconeix, però que per si soles, al marge de l’organicitat del conjunt, el porten a la idea física de desagregació. Tant se val si la composició de tot plegat és cel·lular o atòmica. Un foc, per exemple, és llenya, energia de combustió, flames, brases, cendra, fum, però l’anomenen com un tot que designem foc. Les coses, encara que estiguin formades per parts, les apreciem en conjunt. Un cotxe el veiem sencer —si no fos així no el compraríem—, encara que quan anem al mecànic una peça de recanvi ens costi un ull de la cara. Sí, la peça en si és peça quan falla i l’ull quan ens l’arrenquen. Però això no ens porta a desdir-nos de la unitat amb què vivim el cos i el cotxe. Tenim un sentit d’unitat necessària, sense la qual les parts per si soles no tindrien cap mena de vida o utilitat. (Segurament aquesta idea d’unitat va unida sobretot a la presència complexa de vida o, si més no, a allò que pot perdre l’ànim amb la mort.) És la nostra capacitat d’associació i fins i tot, si ens cal, de formació d’unitats col·lectives. Associades. Per exemple, la macroestructura bosc formada de macroestructures arbre. O quan parlem d’un pilot de carreres i diem que forma un tot amb el bòlid. En les nostres apreciacions vitals —i aquesta en seria la llei— ens guiem per estructures que s’adeqüen als nostres sentits, i per això hi ha un límit de la percepció quan actua sense l’ajuda d’aparells: d’aquí van néixer ja en la prehistòria les nostres percepcions sobre nosaltres i les coses, i segurament és necessitaran molts segles més —que potser ni tindrem— perquè això canviï, si és que mai canvia. Aquesta mirada externa ens confirma en unitat, en jo. Sí, la “mirada externa”, la de l’aparença, i no pas cap “mirada interna”, la de l’essència físicament inexistent, ja que la idea d’“interior” humà no és res més que una construcció lingüística molt antiga del poder per obtenir el control social en nom de l’“examen de consciència” o l’“autocrítica”. El cercle infernal de pecat, culpa i penediment, i torna a començar. Tot i saber-ne l’existència gràcies al coneixement científic, nosaltres no veiem el món micro, i el llenguatge de la vida, de l’evidència dels sentits, ens indica com associar-nos. Un cop el llenguatge es conceptualitza, de seguida apareix la ”secta” propietària de la conceptualització, del poder, que s’aferma en el meu, en l’apropiació, encara que negui el jo. Condició necessària per apropiar-se’n.

Demano disculpes pel desgavell expositiu, però em costa molt precisar-ho més bé. Com veuen, ho plantejo —això sí, amb sentit de l’humor i al marge de tot marc ret(e)òric— des del més estricte sentit comú com a mètode de coneixement. Si això fos així, si els pronoms fossin simplement l’autodesignació que històricament hem acordat donar-nos per poder-nos referir els uns als altres i poder-nos individuar en associació, quanta ret(e)òrica que ens estalviaríem, ¿oi? Se’m podrà retreure que l’especulació és un dret de la llibertat humana. ¡I tant!, no seré pas jo qui ho negui. Però, ¿qui ens pot assegurar que tot el que podem dir amb les paraules és necessari dir-ho? A més a més, ¿que potser hi ha cap inventari de la totalitat del dir? Si volen que els digui la veritat, em penso que el dir, en el conjunt immens de tot allò ja dit, és fet i fet pura entropia.

Inèdit, XII-2012

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s