ESPRIU, ANIVERSARIAT

ESPRIU, ANIVERSARIAT

En un país tan poc lector dels seus escriptors com és Catalunya —tot i que tants i tants s’omplin la boca de “dret a decidir” i d’“independència”—, potser sí que són necessaris els aniversaris de naixements i morts dels nostres autors per encendre la llumeta del record enmig de la foscor de tants i tants oblits. No ens n’adonem mai prou, però els baixos índexs de lectura de les nostres lletres fan que, mentre emprenem per fi la via de l’emancipació nacional, es vagi afeblint el tronc de la cultura catalana, envoltat cada cop més per les espècies invasores del mercat. Sense voluntat cultural compartida, la davallada de qualitat en nom del benefici està servida. ¿S’imaginen que l’exigència nacional de l’últim 11 de setembre fos també la d’un milió i mig de lectors exigents disposats a salvar la cultura catalana perquè hi creuen? Els bons escriptors o els seus hereus es farien la barba d’or.

Però, en fi, anem al que anàvem: ¿com s’haurien de festejar aquestes dates significatives per la literatura del país? A mi em sembla que el poder polític i cultural hauria d’oferir els mitjans organitzatius i econòmics necessaris perquè la societat civil fes l’homenatge que cregués convenient a l’autor que correspongués, amb la Universitat posant-s’hi a treballar amb edicions crítiques i estudis que anessin més enllà de la meritocràcia acadèmica. Però, sens dubte, allò que no haurien de fer mai dels mais govern i institucions es potinejar-ho tot ideològicament, i ho dic perquè, com ja hem vist massa vegades, poders i poderets sempre utilitzen el que sigui per fer-se autobombo i portar l’aigua al seu molí. És a dir, o aprofiten la cultura per fer-ne ideologia o l’abandonen a la seva sort. O ingerència o abandó. No hi ha terme mitjà. Es trist, però el concepte de celebració cultural que tenen els consellers del ram s’assembla massa a la dels restaurants de bodas, bautizos y comuniones, encara que els homenatjats siguin tots morts.

Ho acabem de veure aquest dimecres 23 de gener amb el muntatge al Palau de la Música: tota la moxiganga institucional, amb el president Mas i el conseller de Cultura al capdavant, fent servir frases del poeta homenatjat fora de context —es veu que s’ha de ser poeta per entendre que els poemes són indivisibles—, ara per reforçar el “dret a decidir” amb paraules de prestigi cultural, com abans s’havien fet servir aquestes mateixes paraules per promoure la convivència de Catalunya amb Espanya. Tota la murga aquella de Sepharad, per acabar justificant el “peix al cove” de Pujolàndia. Fins i tot un diari d’aquells on tot s’aprofita en benefici de la defensa nacional, ha titllat de fi de festa parlamentària l’acte del Palau de la Música. ¡Pobre Espriu! Sí, s’ha de reconèixer que el cas del poeta de Sinera és proverbial en aquest sentit. Qui sap si és la pena que arrossega per haver-se deixat “estimar” massa mentre era viu per aquells que li agafaven els versos per fer política antifranquista. Bé, ja s’ho faran. Tinguin per segur que tots els polítics i gestors culturals que allà, al Palau de la Música, van fer el seu numeret amb els dos o tres versos d’Espriu memoritzats a corre-cuita abans de sortir de casa, avui ja ni se’n recorden, capficats a sumar diputats a favor i en contra.

(Comentari al marge: És curiós que la pubilla de Blanes i el noi de la Garriga, que tant s’omplen la boca de bilingüisme, no se sumin mai als homenatges dels escriptors en llengua catalana, una de les dues llengües que tan ardidament defensen, ¿oi?)

Sigui com sigui que es muntin els fastos de l’Any Espriu, jo m’estimaria més que l’aniversari servís de debò perquè cadascun de nosaltres aprofitéssim l’ocasió per retre-li l’homenatge privat de la lectura dels seus poemes sencers,  sense versos fora de lloc ni musiquetes. Els poemes llegits i rellegits en el silenci i la soledat en què van ser concebuts, el silenci i la soledat que fa que cada lector sigui Espriu per unes hores en la recepció íntima de les seves paraules. En el diàleg amb els seus versos. Tant de bo que aquest homenatge privat —a Espriu o a qualsevol altre autor català— no hagués d’esperar mai més cap celebració oficial per tornar-hi.

Sí, val molt la pena llegir i rellegir Espriu, el poeta i prosista que s’aparta del diktat noucentista d’Ors i Prat de la Riba i ens ofereix l’oportunitat d’endinsar-nos en un camp poètic que connecta amb la gran tradició centreeuropea de la literatura de l’exili i l’estranyament, de clares reminiscències judaiques. Aquella literatura que culmina amb el suïcidi de Celan. Una poesia que ens aparta de l’“estiueig” permanent de Carner i companyia, de la falta de compromís amb la guerra civil, i ens mostra l’esquinçament hegelià que conforma la gran poesia europea: la que situa el llenguatge —recordem-ho, literatura és llenguatge i res més que llenguatge— en l’interstici que hi ha entre cos i concepte. La fracció de segon que permet que el llenguatge sigui “sentit” abans que “dit”, aquesta fracció de segon que el poema ha de saber preservar per ofrenar-la al lector. L’interstici previ a tota ideologia i que ens iguala en aquella exhalació de ser que va de la sensació a la raó. L’interstici de les nostres pors: de la nostra temporalitat. De la nostra absència. ¡Quin gran poeta de la vellesa i la mort que és Espriu!

Em penso que no li podem retre cap homenatge millor que experimentar aquesta recerca del poema en les seves arrels sensitives per mitjà de la lectura pausada del volum de poesia que reuneix tot el cicle líric espriuà. Cementiri de Sinera, Les hores, Mrs. Death, El caminant i el mur i Final de laberint. Un dels millors compendis lírics que ens han llegat les lletres europees.

Però el possible lector no ha d’oblidar mai que l’homenatge de debò que pot fer a Espriu i a la poesia catalana —una poesia que, encara que no ens ho acabem de creure, té autors d’alta volada intel·lectual— n’és la relectura. No basta llegir un cop i prou. Com deia Valéry, massa sovint la prosa porta incorporada la pròpia mort en l’argument i el seu llenguatge funcional. En canvi, el calidoscopi del poema a cada gir, a cada lectura, ens ofereix una nova visió. Els vidrets són els mateixos, però no es repeteixen mai. Encara que sembli una paradoxa en vista del seu baix nombre de lectors, la poesia vol permanència.

“Núvol”, 24-I-2013

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s