IMPRESSIONS DE LA LECTURA DE “CAVADA PELL”, DE ROGER COSTA-PAU

IMPRESSIONS DE LA LECTURA DE CAVADA PELL, DE ROGER COSTA-PAU

Cavada pell, un títol bellíssim, polisèmic. Un títol que prenc com a metàfora precisa d’allò que ens fa indefectiblement el temps. Ens cava en la pell per entrar-nos a dintre amb les seves llavors. El sol, l’aigua, el treball, el goig i el dolor, l’amor, la passió, fins i tot la psicologia més fonda, tot ens ve de fora; tot allò que senten els sentits ens treballa —ens sembra— i ens fa brotar la imatge que tenim del món, que de vegades, confusos sobre la nostra pròpia identitat natural, atribuïm a una revelació.

La poesia de Roger Costa-Pau és, doncs, una poesia “materialista”, en el sentit filosòfic del terme. La seva indagació del llenguatge no vol ser conceptual, ideològica, ni tampoc pretén cap “espirit(ual)isme” poètic. El dir de l’autor diu el que veu, amb les paraules prèvies a cap raonament que ell sent que les coses desprenen com una exhalació natural, com la boira que s’aixeca de terra quan la gebrada es comença a fondre amb el primer sol. Un dir-mirada que interroga les coses que són —que hi són—, no pas inquisitivament, com si fossin culpables de les pors del seu ser al món conscient i que això li atorgués el dret de passar-hi comptes, sinó amb la naturalitat del seu pensar-hi, ni més ni menys important que la secor d’un rostoll o la ufana d’un sembrat. Les paraules no se li abstreuen; se li aferren a les coses. Volen coincidir-hi per evitar que la naturalesa se li ressequi en l’abstracte. El món, amb la seva expressivitat germinativa, és l’interlocutor dels poemes de Costa-Pau, i no pas els déus amb el seu silenci eixorc.

L’hermetisme de l’autor de Cavada pell és la claredat màxima d’un món sense necessitat de construcció sintàctica que el faci passar per les forques caudines del reduccionisme simbòlic. És un hermetisme enlluernador, lluny del rebuscament obscur del “trobar clus”, perquè hi esclaten lluminosos noms i veus; un hermetisme aparent, sensual, denotatiu, que ens diu que no hi cap més veritat que allò que en maldiem aparença, com si l’aparença hagués de contenir cap aparició: l’essència mítica que hi donaria sentit sense sentits. Costa-Pau no milita a favor d’una veritat ideada: no ens vol portar cap a cap congregació. Ens ho diu ben clar: ell escriu a favor de cap onerosa proclamació de res. Com a poeta, només ens vol al seu costat en el mateix moment de sentir. La seva poesia és una complexa enumeració dels elements del món en la seva sensualitat integradora.

L’autor de Cavada pell surt al ras del llenguatge que la mateixa realitat li forneix i s’hi relaciona en un cos a cos extraordinari, amb una exultació que no demana sintaxi, perquè hi ha cos i cosa que formen un continu amb les seves lleis que no són precisament les de la gramàtica. Un cos a cos(a) que no és mai pugna per la victòria, sinó un acte amorós fecundíssim.

Les paraules de Cavada pell són paraules que se’ns ofereixen a través dels sentits. No cal entendre-les, sinó tan sols comprendre-les. Unes paraules que ens ofrenen imatges físiques molt poderoses —lluny, però, de tota voluntat de poder i d’apoderament— que ens apel·len a la mirada, al tacte, a l’olor i el gust, sempre amb el seu so de cant que amalgama en una única veu nom i món. Un cant que ens remet al Cántico auroral de Jorge Guillén. La capacitat del llenguatge d’anomenar sempre per primer cop, en joia i en dolor, i on el silenci és el necessari guaret contra el seu esgotament. Els noms que diem que es diu tot allò que el poeta amb el designi de la seva designació fa sobresortir del món. ¡La poesia de Costa-Pau és un alt relleu de sentits! Un treball escultòric de la percepció. O si es vol, un conreu a punt de segar, amb totes les seves ondulacions. El poeta ens diu que idees i emocions no són res sense la materialitat que les fa sentir, que les fa tenir. Traspassa la convenció que el mateix llenguatge pressuposa.

Sí, Cavada pell, aquella pell treballada pel temps, plena de cicatrius, d’estries i senyals, de solcs, en la seva cripsi amb la terra llaurada. La pell d’aram d’aquells que treballen el món de sol(c) a sol(c). Que el treballen vers a vers. De tots aquells que es neguen a tancar-ne l’amplitud en la pleta de cap Veritat.

 El desig, la paraula, la deu; / d’aquí ens ve, // del vellut estant del poema, si exhala, exhuma; / de l’oreig que irromp sobre l’ermàs, / l’entotsola; // d’aquí, de l’aire, si l’esqueixa: / de més dagues al pit encara, / d’aquí.

“Núvol”, 11-III-2013

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s