CRÒNICA D’UNA CONVALESCÈNCIA

CRÒNICA D’UNA CONVALESCÈNCIA

Pròleg del poemari Si no et tinc, de Joan-Elies Adell, Premi Parc Taulí 2012, publicat per Pagès editors (desembre 2013)

Dues són les necessitats que ens escindeixen, però que dialècticament juntes ens fan ser humans. La primera és la necessitat material en si, compartida amb els animals. La supervivència i la reproducció de la vida, a través de satisfer les condicions que demana el manteniment de tot organisme viu: la gana, la set, el son, el sexe, la salut i totes les altres manifestacions fisiològiques. Tota una colla de funcions imprescindibles de cara a la conservació de la vida, que per mor del llenguatge convertim en culturals, sofisticant-les i sofisticant-ne els mecanismes i els estris de satisfer-les, encara que en cas de penúria extrema l’elaboració cultural que en fem pugui retrocedir fins a la més extrema brutalitat. Aquestes necessitats —que en podríem dir “econòmiques”— són en la base tant de l’ambició com de la covardia, i ens obliguen a la sociabilització per fer-hi front a través dels sistemes de producció i les seves injustícies. La segona és la necessitat d’oblidar-nos del temps, de la consciència mortal de temps, font de la majoria dels nostres temors en el llenguatge, això, esclar, si la mera supervivència no resolta d’una manera més o menys estable no ens en distreu amb la cruesa d’haver de viure per sobreviure, cosa que sovint ens aboca a la marginalitat. Així, doncs, aquesta és l’escissió complementària i complementada —instint de vida i consciència de mort— que ens té atrapats, com deia, en la dialèctica, sempre absurda, de cos i esperit, un cos i un esperit que la cultura, amb les seves exigències de control, sovint contraposa, una equació de dos termes viscuts antitètics que no s’acaba de resoldre mai i de la qual només nosaltres mateixos som —si és que ho som— la solució sempre provisional a pesar i al marge de tot ordre simbòlico-moral.

Però hi ha un aspecte que de vegades sí que aconsegueix la síntesi de totes dues necessitats en una: la sexualitat, tant si rep com si no rep el reconeixement que demana. El desig, sigui o no sigui correspost. El sexe no és un apetit que es resigni a ser solitari, i això el fa diferent de tots els altres apetits. D’aquí tota la literatura amorosa, en triomf o en derrota, que ha omplert pàgines i pàgines de tota mena de gèneres, des de la lírica, amb el seu metafísic i apol·lini “dos ser un”, fins a l’assagisme especialitzat en la líbido i les seves males passades, sense oblidar-nos mai de la cançó popular d’amors desenganyats o de la novel·lística eròtica, passant per les experiències dionisíaques de les anomenades perversions, segons la moral dominant, o del fetitxisme i de l’obsessió, amb què fem Objecte de culte —i, doncs, de cultura— el subjecte cobejat, sovint sense èxit, com passa amb els déus i les religions. És en el camp amorós on cos i llenguatge, on instint i cultura, es barregen d’una manera més indestriable, fins al punt que formen una necessitat tan unitària que és difícil de discernir-ne la part merament animal de la part “espiritual”, com sí que ho podem fer, per exemple, amb la gana i la seva satisfacció, a pesar de totes les ritualitzacions culinàries i de tots els excessos gastronòmics. Fins i tot l’oblit perfecte del temps que suposa la culminació sexual rep el mateix nom que l’arravatament espiritual màxim: l’èxtasi. (No passa el mateix amb la gana, on els pols oposats no tenen res a veure: frugalitat i gula.) La representació de la levitació santa al llarg de la literatura i la pintura místiques és ben bé la de l’orgasme. L’alliberament absolut del cos de la seqüència del temps. La dilatació de l’instant fins al …y eras ido de Joan de la Creu. No en va es parla d’Eros i Thànatos com de les dues cares de la mateixa moneda. Pulsió de vida, pulsió de mort, perquè en l’èxtasi hi ha la màxima exigència de vida sense límits en la desaparició del jo, que és l’assaig viu de morir.

És a partir d’aquesta culminació física que ens allibera de cos i ment —de necessitat i pensament— que, paradoxalment, bastim una de les construccions culturals més complexes i alhora més peremptòries que gràcies a —o per culpa de— la cultura fem durar en l’imaginari de la sublimació. Tots els estudis sociològics i psicològics sobre la satisfacció i la frustració amorosa, ja des de la més tendra infantesa, així ho il·lustren. La construcció amorosa —sempre, malauradament, amb injustes desigualtats de gènere— és central en totes les cultures: aparellament, festeig, seducció, passió, possessió, submissió, ritus de celebració, procreació, adulteri, sentiment de culpa, revenja, desig no correspost, ruptura…, la dolorosa ruptura, que com una autèntica malaltia té un procés que va des dels moments àlgids de dolor fins a la convalescència després de la devastació emocional, passant per la malaltissa complaença ara en el victimisme, ara en la culpabilitat, mentre no ens arriba a poc a poc l’absolució redemptora de l’oblit: […] oblidar és un d’aquests verbs / que, de tant en tant, també has de poder escriure, afirma l’autor de Si no et tinc al final del poema “Restes d’un naufragi”, un títol ja per si sol ben significatiu. Com deia més amunt, desig i amor, sexe i voler, formen una unitat físico-cultural indestriable com no passa amb cap altre dels apetits; d’aquí la sensació d’abstinència que ens provoca la separació: una costosa deshabituació, amb totes les recaigudes i retrocessos.

Des d’aquesta mirada hem de llegir el llibre de Joan-Elies Adell. Una autèntica crònica d’una convalescència que ens parla de les convalescències que sovint es viuen al llarg d’una vida. L’experiència amorosa en el moment que es trenca —sigui amb retrets o en silenci—, al capdavall d’un procés de degradació que ens implica també físicament, amb l’alteració de les nostres funcions orgàniques talment una malaltia, és l’experiència de perdre el reconeixement mutu de l’un en l’altre. La ruptura aboca a la terra erma de l’anonimat. Adell ens ho adverteix des dels primers versos del poema “Intèrprets”, que obre el llibre: Oblidat del bes lent i de les flors obertes / d’un altre amor, tornes a exposar-te a la vida / sense adonar-te’n gaire, a la vista del franc / desordre amb què et dius, com quan abandones / l’habitació d’un hotel a primera hora / de la matinada, endormiscat i solitari. […] Tot d’una, ja no pertanys a enlloc. Per això la sensació sonàmbula de trànsit, d’itinerància.

La nostra vida, des de la infantesa, és busca de reconeixement, primer dels pares, dels germans, dels amics… D’aquells primers amors. Escriure / com rastrejar / el gust d’una boca / d’un petó que vas donar / quan gairebé ni t’afaitaves […], llegim a “Com si no en sabés el sentit”. D’aquí els èxits compensatoris, però també els fracassos anorreadors. La busca del propi lloc al món. Les nostres gelosies, les nostres enveges, generades aleshores sense control i que ara ens fan sofrir com espectres en les seves noves representacions, no són res més que mostra de la nostra por a la pèrdua i la soledat. La malèfica sensació d’isolament, perdut tot rastre que et guiï cap on tornar. En el poema citat ara mateix, “Com si no en sabés el sentit”, Adell hi diu: […] Escriure com palpar / l’obscuritat, / com resseguir / les petjades deixades / a una sorra que la mar / fa hores que s’ha endut […]. El reconeixement dels altres és el que forma la nostra personalitat, el nostre estil, el nostre ser al món. En definitiva, és el que ens dóna nom enmig de la multitud dels noms. ¿I quin reconeixement més total que ser desig d’aquell que és el teu desig? És la il·luminació del teu nom que, al seu torn, il·lumina el nom de l’altre, és l’acte de reconeixement per excel·lència: l’altre et singularitza de tota la multitud que t’envolta. Ets a l’escenari i el focus que t’enfoca et treu del plural del repartiment. Tant se val que l’altre sigui un de sol. El reconeixement amorós és tota una platea de reconeixement, és el reconeixement de la totalitat. Et fa protagonista encara que fins aleshores el teu paper fos secundari. En definitiva, ets l’elegit. El paper més important és el teu, i el comparteixes amb qui volies compartir-lo. La ruptura de tot plegat, l’apagada d’aquesta il·luminació, sigui per conflicte, desgast o descompensació ([…] també tu has abandonat / la meua vida, discretament i sense molèsties, / a mitja actuació […]), t’aboca sovint a sentir-te abandonat fins i tot de la capacitat d’estimar. L’“Adéu nocturn” ho planteja amb serena cruesa: Prou que te’n vas adonar / que t’havies quedat sol, / sense entrar en gaires detalls, / quan va baixar del cotxe, / i et va donar un darrer i tendre / profund petó. Va provocar en tu / una quieta calor serena. / ¿Es tractava de la constatació / d’una certesa, interior i desencisada, / cruel i també experta, / que allò que es va decidir anomenar / amor, si de cas, no és una cosa tan òbvia, / o que potser no acaba d’existir enlloc? […] Sí, la ruptura amorosa sempre és un èxode, un bandejament cap a terra incògnita. Es necessita temps i espai per adaptar-se a les noves condicions i descobrir-les vivibles per inaugurar, sota un títol manllevat del Dant, una “Vita nuova”, aquesta vida nova que torna al començament per recomençar-se: D’ara endavant tot serà nou / […] / Així ho penso / mentre tanco definitivament / una altra casa, amb un cop de porta / llarg i nostàlgic, / […] / Després, però, de girar el pany / quan deixo les claus / definitivament a la bústia, / tal com havíem acordat, / m’adono que ho lliuro tot / a la voracitat de l’oblit, / a la desolació callada de l’obscuritat. / No hauria de lamentar-me massa, / torno a casa, amb els meus. / Sé que estan esperant-me.

Tot això que miro d’explicar d’una manera sumària —i potser no sabria fer-ho de cap més manera, perquè el de l’amor és un camp inacabable en i de la conformació humana— es va desgranant en l’obra que el lector té a les mans.

Adell ens ho explica amb imatges físiques que ens fan sentir la ràbia que vol ser reacció venjativa ([…] no deixaré de dessagnar-te les venes, / de furgar en el teu cos insepult: / aquest poema que eternament et condemna), però que no és sinó ferida,aquesta ferida que, en realitat, dessagna qui parla de dessagnar i que és la via de sortida, arrossegats per la riada de l’hemorràgia, cap a l’exili del jo, cap a l’estranyament, cap al desreconeixement que suposa sentir-se deshabitat, perquè aquesta és la sensació temporal que un pot arribar a sentir: algú que t’ocupava com si fossis casa seva i que alhora habitaves com si fos casa teva ha marxat de tu, potser l’has expulsat sense ni adonar-te’n, i ara et sents a la intempèrie de l’altre i en la buidor teva. “Ningú no vindrà” es titula el poema que conté aquests tres versos: Saps que ningú no trucarà / a la porta, per trencar el silenci / de les teues estances buides. […]Sí, aquella ferida que és l’Expulsió sigui qui sigui l’expulsat. Si no et tinc ens ofereix tota una lliçó d’estratègia, sovint inconscient —instintiva i intuïtiva—, de supervivència convalescent. Gairebé podríem dir que aquest poemari és un manual de supervivència en el lloc més inhòspit, com és el territori del sentiment d’abandó més enllà del fet concret de l’abandó concret. El Ponto Euxino interior que de vegades s’exterioritza en territoris concrets, com són, en el cas d’Adell, la ciutat nord-americana de Charlotte o encara ara la ciutat de l’Alguer. A “Trístia”, el bell nom ovidià per un territori tan poc hospitalari com el de l’exili, el poeta ho expressa amb uns versos de serena distanciació, estoics com els últims cants d’Ovidi: […] em sento tranquil, i veig, / com en un film, la suspensió del temps, / la certesa de saber que ningú / no m’espera, que no cal tenir pressa, / i que jo tampoc no tinc gaire clar / el significat de la paraula adéu. Un manual de supervivència que mostra una intel·ligent comprensió lírica de tots els viaranys de l’extraviament i de la reconducció. De totes les rutes de salvació. La quotidianitat com a remei, com a refugi i, al capdavall, qui sap si com esperança: […] no puc no deixar-me temptar / per l’observació de coses / diminutes i permeables. / Els canvis en la tonalitat / dels arbres, des d’un verd intens / fins tota una gamma inconcreta / d’ocres, grocs i marrons; / vermells i coures. La pluja / inacabable de fulles que omplen / de colors terrosos voreres / i asfalt […]. La redempció és “Qüestió de temps”.

Estem, doncs, davant d’una poètica plena de detalls del dia a dia que agafen ple significat a la llum trista d’uns versos de dicció clara, que de vegades, com si l’autor hi volgués trobar alleujament, es torna irònica amb la pròpia tristesa: […] I no haver de recórrer a declarar-se / un mateix, amb precipitació, zona catastròfica. / Encara que, com tots sabem, de tant en tant, / el meteoròlegs també s’equivoquen. Una dicció que mostra sense embuts la necessitat del poeta de dialogar amb el lector com a rescabalament de l’experiència amarga de la devastació amorosa, perquè, sigui de la mena que sigui, el bon poema sempre és una proposta dialògica. Sí, estem davant d’una delicada poètica de recuperació dels impulsos que ens són necessaris per no viure’ns només com a temps que, després de l’anorreament, va passant com a temps i prou, i no pas com a vida, la sola aventura indefugible. Un temps que va passant com a temps malversat al si dels anys. Per això, en el “Poema a l’hivern”, hi apunta, encara que encara molt tènuement, la renaixença: […] En mi, per contra, resta / el desig, un desig de matèria explorada, / de petit jardí enfarinat, quiet i definit, / que interroga la bellesa prematura / de la pròpia llum.

Fins aquí unes quantes idees més o menys embastades pel que fa al contingut, però aquest assaig d’anàlisi poètica quedaria francament coix si no em referís a un tret essencial de la poesia com és la formalització, perquè cap dir es pot dir poètic si no té unes pautes, unes lleis, que en determinin la voluntat de dir-se poema. Una voluntat que podríem qualificar de to que ens remet a una manera de dir que ressona en nosaltres amb l’eco de la tradició, enriquida, això sí, per les diccions de la modernitat, sobretot aquelles que han arribat a la ruptura discursiva no pas per voluntarisme esteticista, sinó per necessitat de donar nous noms al món. Adell n’és un bon hereu, amb totes les seves referències culturalistes —¡els ressons!, ¡el modern entrellat del metatext!— al llarg del poemari, com les assenyalades de la “Vita nuova”, del Dant, amb tantes i tantes citacions al llarg de la història de la literatura, o la de “Trístia”, d’Ovidi, que modernament també va donar títol a un recull d’Ossip Maldelstam, mestre com l’autor llatí en això de l’exili, o de totes aquelles altres referències menys evidents, que de vegades se’ns anuncien amb una citació, o que simplement se’ns escapen en la nostra condició de lectors, però que a l’autor li serveixen de mà oferta per donar continuïtat a la cadena lírica a què es vol sumar per contribuir a fer que mai es trenqui la perpètua resurrecció del llenguatge —i, doncs, del poeta i el lector— en el poema. En aquest sentit, els títols de les parts del poemari, “Sense rialla ni vol”, “Sense màscara ni vel” i “Si no et tinc”, que dóna títol al conjunt, són trets de l’últim llibre d’Agustí Bartra, El gall canta per tots dos, exactament dels dos poemes finals del recull, escrits ja molt a la vora de la mort, “Si no et tinc” i “Anna total”. Quant a la versificació, el poeta també rep l’herència de les experiències polimètriques de la modernitat, sobretot en la poesia confessional o de l’experiència, amb la intenció de fugir del ritme persistent i monòton dels poemes en què cada vers correspon a una unitat sintàctica o de sentit. O a la repetició d’una sola unitat sonora. Adell barreja i encavalca els versos polirítmics, perquè això li permet acostar-se a la naturalitat del llenguatge que demana la seva reflexió moral al voltant de l’amor, inserida en el vaivé de la quotidianitat. Una naturalitat que l’autor també aconsegueix amb la seqüència que marquen les tres parts en què es divideix el poemari, que no pretenen relatar una historia per capítols, historiografiar-la, sinó que, com la vida, amb el seu joc especular d’esperança i memòria, ens porten endavant i endarrera en el temps amb la superposició de present, passat i futur en l’ara. Els ressons —¡un altre cop els ressons, tan necessaris al poema!— entre les tres parts són constants, fins a construir una bella crònica de desamor no pas lineal, sinó polimòrfica: la multiplicitat de veus que contenim —ira, tristesa, estranyament, ironia, conformitat, esperança— i que ens diuen en contradicció per molt que vulguem reprimir-les per sentir-nos amos d’un jo sencer.

Aquí té, doncs, el lector la crònica d’una convalescència de convalescències: els fragments que deixen les ruptures reunits i sublimats, contra la temptació del silenci ([…] hagués preferit que tot emmudís, / que la meua veu fos ruïnosa fosca […]), en un mosaic que és capaç d’atribuir-los sentit vital. Un bon llibre de poemes no és mai res més —ni tampoc res menys— que això.

[…] Travesses la nit, atent, tímid i serè, / com si t’agradés aquesta pau sobrevinguda / després de la derrota. Somrius a penes: no veus / que encara hi ha tantes coses que esperen el teu cant?

 

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s