“SE TU MIO FRATELLO”

“SE TU MIO FRATELLO”

Al llarg dels dies, els lectors —¡aquesta categoria cada cop més desolada!— en llegim molts, de llibres, de vegades amb afany, o amb interès exponencial, o simplement amb delectança, però d’altres vegades, ¡massa!, ho fem amb creixent indiferència o fins i tot amb decepció. ¡Sí, són tants els llibres que s’escriuen! N’hi ha de savis, de fondos, de subtils… —sempre els menys—, i n’hi ha —els més— d’oportunistes, de doctrinaris, de comercials, d’irrisoris…, merescudament menystenibles per la seva pròpia voluntat de producte de consum i de vanitat. O per la seva voluntat de poder. Però, siguin de la mena que siguin, són molt poques les lectures que ens arriben a commoure fins al moll de l’os.

Fa uns quants anys, algú em va fer veure ben clar —aquell veure-ho clar que de tant en tant ens il·lumina— que hi ha dues menes d’escriptura diguem-ne creativa: la que és fruit de la voluntat —massa sovint voluntat de figurar, de posar-se al mercat o de sentir-se algú que té poder sobre l’audiència— i la que és fruit de la necessitat, que, ¡oh paradoxa!, pot arribar a expressar-se i a exasperar-se en silenci, per la impossibilitat de designar de tant mal com ens fa el llenguatge en si, com si el llenguatge també fos cos. El descarnament de les paraules. En definitiva, l’escriptura del sofriment. Potser el màxim exemple d’això que dic siguin els versos fallits, els poemes inacabats de Per una tomba d’Anatole, el recull que Mallarmé va intentar “articular” sense sortir-se’n arran de la mort del seu fill de pocs anys i que va quedar, doncs, al marge del “bell llibre” on havia d’abocar el món. Al capdavall, doncs, un colpidor poemari/metàfora de les restes mortals —inarticulades, que això és la mort— del seu petit Anatole.

Perquè, ¿quin més gran sofriment que la mort de qui estimes? Pares, germans, fills… L’home o la dona estimats. Potser El dolor, de Giuseppe Ungaretti (bellament traduït al català fa ben poc per Lluís Servera), sigui un altre d’aquests llibres que el sofriment ha fet necessaris: la doble mort d’un fill i d’un germà, dues morts de difícil acceptació, perquè no corresponen a cap seqüència temporal que les expliqui.

Precisament d’Ungaretti és la cita que encapçala el poema titulat ben significativament “No-res” del llibre Dol, de Txema Martínez, un llibre escrit arran de la mort del germà. E a me stesso io estesso / Non sono già più / Che l’annientante nulla del pensiero. Els tres versos finals del poema titulat per Ungaretti “Se tu mio fratello”. (Una cita que estimo especialment com a expressió filosòfico-poètica del sentiment d’anorreament i que també vaig fer servir en un dels meus poemaris).

Aquest Dol commovedor que, sense cap mena de falset retòric ni cap impostació melodramàtica, apel·la a la carn viva dels sentiments, i que Martínez ens ofrena com a experiència d’il dolore inassumible que ens causa haver perdut algú que ha format part d’un tros de la nostra existència. Aquest “paisatge” desolat que resta després de la derrota de la vida, com queda descrit al començament del poema “El nostre fred”: La mare no volia deixar-te allà tot sol, / perquè tindries fred de nit, o set, o gana, / però era l’hora de tornar a les cases, / cadascun al seu propi llit de llençols de marbre, / tornar a l’olor exacte de les coses / quan les coses ja no desprenen res, / ni tan sols la llavor que abans covaven. / Era la nit primera de la resta de nits, / la mare insomne, immòbil, els ulls a la paret […]

¿Hi ha cap dolor més atuïdor que perdre un fill? E t’amo, t’amo, ed è continuo schianto!…, exclama Ungaretti recordant el seu, mort al Brasil. En absència del ser estimat, en la mutilació dels nostres afectes, no podem pensar en allò que vam viure junts sense desassossec, sense schianto, perquè ens hi falta una peça que no ens paràvem a valorar de debò que ens pogués faltar mai i que amb la mort descobrim fonamental: és com si li haguéssim pres allò que era dels dos i que un cop ho posseïm tot sols no té cap sentit. És com si tot ens repetís, amb Poe, nevermore.

[…] el nostre pa / i el vi de taula en cada taula excepte / la que avui pararem, tu i jo, a soles, / engrunes sobre el buit. / El que no vam saber / ser és tot el que som.

Ens sentim culpables de continuar vivint, com si viure fos no sentir prou pena per l’absent. Sí, culpables de vida, i qui sap si com a autodefensa d’aquest sentiment insuportable d’haver-lo deixat absolutament sol en la mort, ens autocompadim tant que gairebé el “culpem” de la nostra soledat.

Busco per no trobar el que ja no / existeix sinó en mi.

Com diu Adorno, estem fets d’un material massa feble per suportar-ho. Per suportar la consciència. El Dol de Txema Martínez em dol en tota la seva adolorida humanitat, sento la “feblesa material” de l’autor —i la dels pares, tan ben captada en aquests versos— sota el sempre excessiu pes de la mort. Això desconegut que ens esclafa i que ens impulsa sovint a buscar refugi en la credulitat.

[…] Com fa la fe, / s’obre la mort des de la vida, / quietud en la imminència. / A poc a poc es lleven les creences, / però en què.

¡Aquesta expressió de la “feblesa” de la matèria humana és la grandesa d’aquest llibre, Dol, i de tants pocs llibres! Llegint aquests poemes se’m fa un nus a la gola: che una roccia di gridi, per dir-ho també amb un vers d’Ungaretti. Ho podria deixar aquí, amb aquesta roccia di gridi a la gola que conté tot allò que no som capaços d’articular, de fer-ho veu, però no vull acabar aquest comentari admirat d’un poemari admirable sense fer-ho com ho fa l’autor. Amb un vers escruixidor, digne de la tragèdia clàssica, dit pel germà des del no-res i que, en realitat, expressa la nostra incredulitat de vius que no comprenen que “allò” pugui ser de veritat:

Mare, és de veres que sóc mort?

“Núvol”, 13-V-2013

 

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s