LES “CAPELLETES” I EL TEMPLE DEL PODER

LES “CAPELLETES” I EL TEMPLE DEL PODER

No fa gaires dies, Damià Bardera s’exclamava aquí mateix, a “Núvol”, sobre les “capelletes” literàries, i venia a dir que aquesta mena d’“ordes mendicants” de les lletres que s’hi apleguen tenien com a missió autorescatar-se de la misèria i situar-se en el panorama cultural català. A cop de colze i autobombo. Serien, doncs, una mena de petites societats de socors mutus. Ben cert, les “capelletes” són refugi d’indigents intel·lectuals que més que “imaginar” cap món volen “figurar” en aquest. Normalment, perquè tot peti rodó, el “prior” de l’“orde mendicant” ha de tenir una certa mà a l’administració i als mitjans, això sí, en general més aviat per amiguisme i per favors fets que no pas per mèrits creatius.

Tot el que diu l’amic Bardera —si se’m permet tractar-lo així per la simpatia que em desperten els seus articles— és ben assenyat, però jo li diria que, si tots els mals fossin les “capelletes”, ara rai! Fins i tot, i ja posats a endinsar-nos a l’“Església” de la literatura, me n’aniré d’un trumfo: ¡a mi no em preocupen ni els altars de les naus laterals! Perquè la veritat és que l’autèntic problema és l’altar major, sense oblidar-nos, això sí, de la cripta.

A l’altar major sempre estan de missa ídem a costa de l’erari públic, amb l’oficiant, el conseller de torn —encara que algun mira d’empalmar-los tan seguits com pot, els torns—, i tot un reguitzell de cooficiants —novel·listes, gestors culturals, crítics, poetes… amb càrrec, però no pas de consciència— que sempre són els mateixos encara que canviïn de lloc a l’altar, amb el benentès que, si mai n’entra cap de nou, al que surt ja li troben alguna fornícula als altars dels mitjans de comunicació o del món editorial, situats a banda i banda del creuer, o el col·loquen a la sagristia de llepacristos. Tot sigui dit, oficiant i cooficiants d’aquesta missa major són uns ben estranys paràsits de l’erari públic, perquè, com a bons paràsits, s’haurien d’empassar els detritus culturals per estalviar-nos-els, però no ho fan; ben al contrari, ens els encolomen subvencionant-los. CONCA, Institució de les Lletres, Arts Santa Mònica, CCCB, Institut Ramon Llull, etc., hi fan els cors amb veus no gaire blanques, mentre l’Associació d’Escriptors passa el plateret per veure què esgarrapa del pressupost de cara als “ordes mendicants” a què dóna acollida al seu si. ¡No em diran que tot plegat no es mereixeria una bona auditoria!

Però acompanyin-me i mirin bé on posen el peu a l’escala, perquè la cripta és força fosca. ¿Que què hi ha a la cripta? Doncs la Universitat, aquesta institució endogàmica i meritocràtica que no és capaç d’oferir a la societat el seu coneixement d’una manera fluïda, dialèctica, posant-lo a prova amb la realitat social, si no és que amb el terme “societat” ens referim a qualsevol de les “anònimes”. Les autoritats de l’Acadèmia críptica s’estimen més que la seva “saviesa” sigui el cadàver embalsamat del bisbe conservat en un sarcòfag de marbre que es visita amb respecte reverencial i en silenci sepulcral. Sí, la cripta universitària actua com si tingués por del conflicte del món, i, en conseqüència, ningú sap ben bé si, a part d’impartir classe com si es tractés d’una escola empresarial, tota la investigació que s’hi fa en realitat no es fa. Evidentment que hi ha excepcions excepcionals, sobretot professors joves que encara creuen en el coneixement i que el voldrien portar almenys a l’atri, però, per regla general, catedràtics i professors titulars, culcollats a la cadira del despatx, només es preocupen de cobrar les dietes de tribunals i congressos, fins i tot sense assistir-hi, i de comptar —deu ser per allò que en diuen “competència” universitària— qui d’ells té més publicacions acadèmiques, i això sense llegir-se’n cap ni preocupar-se de si aquella profusió d’investigacions, sovint ben peregrines, fan cap servei als qui els paguem el sou. ¡Una altra auditoria, sisplau!

Aquest és el problema real. El temple del poder cultural i educatiu.

Parodiant Tip i Coll, aquells humoristes televisius en blanc i negre que remataven sempre la seva actuació dient la próxima semana hablaremos del gobierno, cosa que com és obvi no podien fer, jo també els dic que “la setmana que ve parlarem de la capella del Santíssim”.

Té raó Damià Bardera: la gran literatura es fa a les “ermites”.

“Núvol” (24-IV-2013)

 

 

 

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles culturals i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s