“ARA NO EM VINGUEU AMB MARXISMES”

“ARA NO EM VINGUEU AMB MARXISMES”

No fa ni una setmana, el presentador d’una tertúlia —per cert, sempre molt pagat de si mateix, fins al punt d’intervenir més ell que els convidats—, quan un dels tertulians apuntava amb encert que la crisi no era culpa d’aquest o d’aquell, sinó de les regles de joc del sistema, va saltar com un llagost i amb la seva veu atiplada de predicador televisiu va exclamar: Ara no em vingueu amb marxismes. (¡Visca la lliure opinió! ¿Qui és ell per dir a un convidat que no li vingui amb marxismes o amb el que sigui?)

(La reacció del personatge em va recordar la d’una altra estrella televisiva local que, conversant sobre l’orientació d’una informació i citant jo Adorno com a figura d’autoritat, em va contestar que l’Escola de Frankfurt ja no estava de moda. En vista de tanta frivolité intel·lectual, de seguida li vaig preguntar que què es portaria més la temporada següent: Plató o Aristòtil.)

És a dir —i torno a la tertúlia de referència—, quan l’anàlisi —feta per uns convidats rendits a l’evidència de la crisi, tot i que d’esquerres en tenien més aviat poc— començava a apuntar en la direcció correcta —perquè, com sap fins el més llec del convent, tot sistema té unes regles de joc que s’imposen com a relacions econòmiques inesquivables: per exemple, la llibertat de mercat i la propietat privada, basades en seculars delictes d’abús i apropiació legalitzats al llarg de la història, i no precisament per règims democràtics—, ell, talment un demiürg de “tele” estreta que es deleix per orientar les opinions de l’audiència, va determinar que el sistema no hi té res a veure, en això de la crisi, sinó que la culpa de tot és de les persones deshonestes. ¿Què és això si no una mostra d’ignorància en els camps social, històric, econòmic, filosòfic i inclús psicòlogic, una ignorància cisellada en alt relleu pel constant protagonisme del personatge? ¡Com si la moral fos innata i no depengués del “sistema” de fer front a les necessitats! ¡Com si deshonestedat, rapinya, abús, corrupció, etc., no correguessin  per les venes mateixes de les relacions de producció capitalistes i de la seva desigual divisió del treball!

No fa gaire llegia al colpidor estudi històric La fam al món, del professor emèrit de la UPF Josep M. Salrach, com els teòrics del laisez faire econòmic de l’Imperi britànic van portar els polítics de l’època a deixar morir de gana milions de persones a l’Índia, perquè, deien, les morts formaven part de l’autoregulació del mercat d’aliments, bona part dels quals s’exportaven cap a Europa, on es pagaven a més bon preu. Vet ací, la moral del sistema era, i continua sent, el benefici d’uns pocs per sobre de la vida dels molts. ¿Volen cap més gran deshonestedat sistèmica?

Només és un exemple triat per mostrar com la cosa ve de molt lluny i que no és pas una qüestió de persones honestes, sinó de les formes de producció d’un sistema que sempre té el món com a escenari —abans “economia món”, com a eufemisme de colonialisme, i ara “globalització”, com a eufemisme de desregulació i pirateria financera—, un sistema sense cap respecte per cap altra forma alternativa que li posi obstacles. Com explica l’estudi històric sobre la fam al món del Dr. Salrach, vegi’s la desaparició de les economies de subsistència en benefici —sí, en benefici— dels monocultius, que encara ara llasten les economies de l’anomenat Tercer Món, atrapades en una espiral de pobresa i de violència per culpa d’unes lleis dictades per l’FMI i el BM, que, segons el tertulià de tertulians, deuen ser unes institucions orientades cap al comerç just, ¿oi?

¿O volen que parlem de cap on es van orientar els interessos capitalistes —sí, sí, capitalistes— a l’Alemanya nazi?

Pressuposar que les lleis són equitatives i que el problema són aquells que se les salten és de persona amb un desenvolupament cultural bastant minso perquè ha confós informació i formació. Tot sistema de relacions de producció atrapa els seus membres en una xarxa que va molt més enllà de les decisions individuals i que les condiciona. Goso dir que, en un sistema de relacions econòmiques com el que impera al món no d’ara, sinó des de fa dos segles, són més preocupants les lleis que els delictes, molts dels quals no fan més que posar en evidència la insostenibilitat de l’actual legalitat sistèmica, incompatible amb la democràcia.

Jo diria que qualsevol persona amb una certa cultura descodificadora —és a dir, crítica— i amb una certa sensibilitat social i humana és marxista com a mínim en l’anàlisi, fins i tot sense adonar-se’n, com van demostrar els tertulians. ¡Llàstima que els predicadors televisius d’aquí i d’allà estiguin disposats a fer tots els papers de l’auca per conservar el seu púlpit!

“Núvol”, 30-IV-2013

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles sociopolítics i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s