UNA FESTA DELS SENTITS SENSE TACTE

UNA FESTA DELS SENTITS SENSE TACTE

I això de “sense tacte” no ho dic pas perquè els convidats no poguessin menjar amb els dits —cosa que no sé pas si van fer, però que de ben segur sí que han fet més d’una vegada, a la vista de l’etiqueta de nou-rics de la majoria d’ells—. Quan dic “sense tacte”, més aviat em refereixo a la conveniència d’organitzar certes manifestacions d’un pretès elitisme, que va fallar de totes totes pel seu mal gust estètic, i que ara es vol repetir a altres llocs del món.

Mirin, que uns germans estiguin més contents que els culers amb la Champions per una tria d’àmbit mundial, ho entenc, i tenen dret a expressar la seva alegria com els doni la gana; però, la veritat, que, per fer-ho, enredin o es deixin enredar per una institució que es manté de l’erari públic és enrojoladorament vergonyós: vaja, una indecència moral. ¿Que no se n’adonen, que, amb la crisi, s’ha acabat el desvergonyiment de les festes de Pijolàndia i que les institucions públiques no poden acollir un afront d’aquesta mena a la gent que passa necessitat? Almenys els feliços germans premiats podien tenir una mica de decència i muntar-se la festa a casa seva i convidar-hi els “rapinyaires de la crisi”, que són els que els paguen els fogons.

I si els germans, a pesar de la festa sensorial que van muntar, no van ser prou sensibles per adonar-se’n, ni els directius del centre públic, enlluernats per la quincalla visual suposadament moderna de la instal·lació, van tenir la prudència antiostentosa que hauria de tenir el poder en temps de vaques flaques, almenys els comensals convidats s’hi haurien pogut negar. ¿Què hi feia un filòsof que als seus escrits parla d’ètica, o un metge que deu veure el que veu a la seva consulta, o un pintor que se’n va a pintar negres desnodrits per fer-ne una mena d’estampetes del Domund? ¿I el doctor Franz de Copenhaguen de la cuina? Tots plegats es podrien no haver prestat a un espectacle tristíssim, tot i les coloraines cibernètiques que tant agraden als “modernets”. Sí, es podrien haver negat a participar en un espectacle èticament reprovable. O, si més no, haver-lo convertit en La Grande Bouffe.

Mentre s’estaven allà asseguts vivint una experiència, com diu en un paperet que he rebut, “total, multidisciplinària, antològica, digital, real, onírica, cibernètica i gastronòmica” —això sí, d’un perfecte mal gust, ¡i ja és gran que s’hagi de dir això parlant de cuina!—, allà mateix al Raval segur que n’hi havia més d’un i més de dos fent-se el menú als contenidors. (Ja sento els escriptorets orgànics —és a dir, corruptes— titllant-me de “demagog”, el seu exorcisme contra la mala consciència.)

Jo no sé si els plats —tot i la tronada presentació en forma de floretes, “mandales” i bonsais— van ser ben gustosos —esperem que sí, després de la distinció rebuda—, però les imatges del senyor Francesc Aleu, pretesament wagnerianes, no van anar més enllà del kitsch més espantós, amb sirenetes i tot. Senzillament, unes imatges dignes de discoteca patillera de polígon. “El somni” és el títol de la instal·lació, però, ¿de debò que algú ha somiat mai imatges com les projectades? No sé, dec haver llegit malament Freud. I és que a sobre la música d’una peça visual “wagneriana” va ser de gent com Albert Pla, Peret, Albert Guinovart, etc. Una autèntica “collonada”, com diria un altre Pla, en aquest cas de nom Josep. ¿Veuen com sí que el nom fa la cosa? Els “moderns” que engalipen o es deixen engalipar per uns cuiners fills de la fonda de tota la vida del poblet gironí de Sant Gregori, que han sabut mistificar les humils lliçons culinàries apreses dels seus pares, no fan més que demostrar el seu provincianisme. El que sí que és de debò “universal” són les sardines cuites a la sorra de la platja de Roses amb els pescadors, com tan bé ho descriu el “gastrònom” de Llofriu als seus llibres. ¡Això sí que té alè mític!

En comptes de triar l’Arts Santa Mònica, ¿per què el muntatge no es va fer al magatzem del Banc dels Aliments? Ho podrien haver titulat: UN CONVIT SOLIDARI AMB LA GENT QUE PASSA GANA. De totes maneres, un mèrit sí que se’ls ha de reconèixer als que van muntar, com diu Aleu, un petit Gran Hermano gastronòmic, i ja sabem la qualitat humana dels que participen a Gran Hermano: el mèrit d’haver creat una metàfora inesborrable de l’exclusió social.

 8-V-2013

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles culturals i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s