LA MEVA APROXIMACIÓ A VINYOLI

LA MEVA APROXIMACIÓ A VINYOLI

Llegida a l’Espai Begur l’agost del 2013)

Quan els de la meva generació, nascuda a la postguerra, ens vam començar a interessar per la poesia catalana —abans ens havien no pas immergit, sinó submergit fins a ofegar-nos en la més rància i reaccionària cultura espanyola—, un nom ocupava gairebé tot l’interès del país cultural, aleshores resistencial: Espriu. Però no pas l’Espriu complet que ara, amb l’aniversari, alguns han descobert entusiasmats, sinó l’Espriu que es feia servir —i que, tot sigui dit, es deixava fer servir— en pro d’aquella amalgama de reivindicacions catalanistes i socials de l’època de la dictadura. Ronda de mort a Sinera, l’espectacle teatral de Ricard Salvat, i les Cançons de la Roda del Temps, musicades per Raimon, en són dos bons, boníssims, extraordinaris, exemples. Per no parlar de l’ús i abús que es feia de La pell de brau. Encara que més en segon terme, potser per falta de l’alè mític espriuà, també es feia servir com a protesta la poesia combativa de Pere Quart, ara tan oblidat.

En el meu cas, però, pel fet de viure al barri on vivia de noi, vaig tenir l’oportunitat de llegir i conèixer personalment J. V. Foix, aleshores força postergat, a qui posteriorment vaig tractar una bona colla d’anys. Em va enlluernar amb el seu català d’una altra Catalunya que no havia pogut ser i amb la seva imaginació superrealista, que aleshores se’n deia. A través de les visites al poeta sarrianenc, vaig tenir l’oportunitat de conèixer els germans Ferrater i de descobrir Riba, mort feia uns anys. Estic parlant de la dècada dels 60. Un Riba que per mi havia d’acabar sent paradigma d’ambició poètica intel·lectual i que havia de centrar tot el meu interès literari, després d’uns anys d’avantguardisme poètic, amb Brossa com a interlocutor. Paral·lelament, hi havia tres poetes aleshores encara no consagrats que despertaven el meu interès i que llegia amb gust en els seus primers llibres com són Màrius Sempere, l’oblidat Joan Argenté i Francesc Garriga Barata, l’últim premi Carles Riba.

Bé, mentre em passava tot això, per mi tan fonamental formativament parlant, continuava endavant el protagonisme d’Espriu, a poc a poc, però, discutit pel de Ferrater, que va introduir entre nosaltres la poesia confessional de procedència anglosaxona: no em pararé pas a recapitular-ne les virtuts que va aportar a la nostra poesia ni sobretot els estralls que hi va causar, fins al punt que qualsevol jovenet o joveneta sense res a “confessar” s’atrevia a moralitzar-nos amb la seva “experiència”. Espriu i Ferrater van ser, i són encara, dos autèntics bolets enmig de la tradició literària catalana noucentista, predominant fins a la guerra civil i malferida amb la desfeta del seu projecte de país, una desfeta simbolitzada per les polaines falangistes del Pentarca. Ferrater, hereu, com acabo de dir, de la poesia anglosaxona; Espriu, fill de la tradició judeocristiana. Sigui com sigui, en el panorama líric, hi faltava la figura poètica que fes evolucionar el noucentisme en hores baixes. Morts prematurament Màrius Torres i Rosselló-Pòrcel, víctima de l’exili Bartra, aquesta figura va acabar sent Joan Vinyoli, sovint maltractat amb baixesa pels poetes i crítics “clericals” mantenidors de la flama de la llengua, però que, en realitat, no suportaven que, en la clandestinitat cultural que imposava la dictadura, fos ell, el “poc exemplar” Vinyoli, qui donés continuïtat, des d’una posició agnòstica, lingüísticament renovadora i de tarannà progressista, a una poesia central en la literatura catalana, com era el noucentisme metafísic ribià, mantingut viu pel mateix Riba un cop tornat de l’exili, i per figures deutores seves com Leveroni o Teixidor.

I ja sóc on anava. Al començament de la meva trajectòria poètica, enlluernat per la imatgeria avantguardista foixiana i per la potència intel·lectual de Riba, potser no vaig saber valorar prou l’obra de Vinyoli, una obra que encara s’estava fent. Però això no va durar pas gaire, perquè amb la meva pròpia baralla amb les paraules, obstaculitzada per l’ofec de l’educació espanyola rebuda, a poc a poc vaig anar aprenent en carn pròpia la dificultat del treball vinyolià, com era haver trobat una forma d’expressió ben viva, ben clara, però que no per això renunciava gens ni mica a l’elevació reflexiva dels discurs, tot i deixar de banda l’excés i el rebuscament dels trops més tradicionals usats tant per noucentistes com per modernistes, tots plegats embafats de simbolisme. Riba, bon lector de Maragall, ja n’era conscient, de l’enfarfec retòric dels seus coetanis, i per això blasmava els qui prendrien que la llengua fes la meitat dels versos per ells. Vinyoli ho va tenir ben clar, i va fer que la seva poesia sempre fos fruit del seu esforç substantiu. Viu. El seu mestratge ha sigut feraç, polièdricament feraç, ja que ha obert moltes perspectives, encara que alguns hagin fet servir la seva dicció només aparentment senzilla per atrevir-se a escriure sense tenir gaire res a dir.

Reconec, doncs, que vaig arribar tard a Vinyoli, però puc afirmar que, si a tots els altres poetes citats hi vaig arribar a través de la lectura, a Vinyoli hi vaig arribar a través de l’experiència de l’escriptura, potser la manera més fonda i radical d’accedir al coneixement de cap obra. Hi vaig aprendre, a través del meu propi aprenentatge, un dir precís, contingut, sense faramalles retòriques de cap “gran estil”, però que, no per això, afluixava davant de les grans preguntes seculars de la poesia. Vent d’aram, Llibre d’amic i Cants d’Abelone, Domini màgic i Passeig d’aniversari, amb especial predilecció per “Elegia de Vallvidrera” per qüestions biogràfiques, en són magnífics exemples.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s