CORRESPONDÈNCIA SENSE CORRESPONSAL SOBRE MATERIALISME

CORRESPONDÈNCIA SENSE CORRESPONSAL SOBRE MATERIALISME

Carles Camps Mundó

 

(1-2 de juny del 2012)

Tot i que comparteixo sovint el desassossec que manifestes, és a dir, aquesta mena d’impotència davant d’una realitat injusta que ens revolta interiorment fins a fer-nos mal, miro de no oblidar mai que el temps històric —els fets que passen en el temps físic i que l’omplen d’historicitat—, encara que avança amb els anys i es fa passat, no necessàriament implica un progrés de la justícia i de la redistribució del benestar, i això fa que el visquem en avanç i retrocés —i a vegades en estancament— des de la subjectivitat del llenguatge. En realitat, sempre s’està avançant; és un avanç que fa aflorar el temps futur en el present, encara que en aparença estiguem tornant a l’època més fosca de l’absència de drets socials. No hi ha marxa enrera i res es repeteix, tot i les semblances amb el passat que hi puguem advertir.

Sigui com sigui, ara ens trobem que, des del final de la guerra freda, els aparells de comunicació, i també els sistemes educatius i culturals —els AIE, que en deia Althusser—, amb la seva influència cada cop més extensiva, sobretot en l’última dècada, amb l’ambivalència d’Internet, han aconseguit inculcar en les mentalitats que tot era possible, que tot era a l’abast ―la xarxa com a gran metàfora―, fins a corrompre’ns prou perquè ens neguéssim a acceptar cap renúncia, en el convenciment que qui no se’n sortia s’ho havia buscat. (Una corrupció de les expectatives que ha fet que els canvis als països de l’Est i últimament les “revolucions” del món àrab no s’hagin basat ni es basin en la solidaritat, sinó que s’emmirallin en les societats consumistes, precisament a través de l’ambigua llibertat de les xarxes “socials”.) Així, doncs, als països occidentals, l’única renúncia que hauríem d’acceptar en endavant seria la que ens imposés la realitat, i la realitat navegava a favor de l’individualisme, l’enriquiment, la insolidaritat, la cobdícia, l’ambició i el màxim consum per demostrar a tothom com n’érem, de triomfadors i poderosos. Només cal mirar el paisatge urbanitzat que ens ha quedat després de la desfeta com a imatge icònica de la gran estafa en tots els àmbits, també en el moral. Els pocs que s’hi oposaven, aleshores uns fracassats, uns ressentits, uns perdedors o uns beneitons, ara resulta que eren els únics lúcids enfront de l’acció dels poders político-econòmics que s’estaven preparant per l’assalt final. Per ells sí que “progressava” la història, resumida en els seus negocis.

Però, sí, tens raó. A pesar del desastre econòmic tan manipulat i manipulable pels poders financers, i també de les queixes que en conseqüència proliferen, és molt dur comprovar que les idees d’equitat i d’igualtat, potencialment revolucionàries, no agafen prou embranzida social. O el que és pitjor: l’embranzida que agafen de seguida es perd davant de qualsevol pastanaga del capital. Bona part de la protesta és per com els va a la “fira” a molts i no pas per acabar amb el sistema de “fira”. Encara que ens dolgui, hem de comptar que, entre els que protesten, n’hi ha que busquen una solució egotista disfressada, per necessitat, de solidària. I també és ben dolorós veure que, si en algun moment s’imposa electoralment alguna idea social, el sistema té prou mecanismes per fer cedir voluntats polítiques amb l’esquer de tota mena de trampes i corrupteles. No cal dir noms, però, de polítics de bona fe envescats en afers dubtosos, la democràcia n’està empedrada. I, a sobre, els guanyadors per ara, un cop treta la careta del welfare state, defensen com a solució de la crisi el darwinisme social. Els “cadàvers” s’abandonen a la cuneta i santes pasqües. Això sí, mentrestant s’insufla oxigen als bancs promotors de l’estafa immobiliària, entre altres estafes, ¡per salvar-nos!, si no és que ja som a la cuneta.

¿Encara no ha quedat prou clar? L’Estat del Benestar, actualment en caiguda lliure, no era res més que la pacificació i el control de les demandes laborals i ciutadanes mentre les revolucions comunistes al món semblaven una alternativa. La caiguda del Mur va suposar no pas la lliure circulació dels ciutadans, sinó la lliure circulació dels capitals. L’entronització de la més opressiva de les llibertats, la llibertat de mercat, com ara estem comprovant en carn pròpia, encara que a molts llocs del món en porten els senyals de les mossegades des de fa moltsíssims anys. Ara ens trobem que com a treballadors occidentals —la classe alta del món del treball— estem perdent tots els privilegis, que, no ho oblidem, se sostenien sovint en la més dura explotació dels països injuriosament qualificats de Tercer Món. (Després de la rapinya colonial, de la qual, no cal amagar-ho, ens hem beneficiat insolidàriament, els immigrants que arriben a Europa i als Estats Units ho haurien de tenir tot pagat.)

Tot plegat t’ho dic perquè crec que els canvis cap a societats més justes i igualitàries —“consellistes”, un terme que sé que et complau especialment—, no arribarà ni per la bona fe ni la sensatesa de ningú, sinó de la necessitat, sí, en el seu sentit més extrem. És a dir, quan la catàstrofe sistèmica, acompanyada de l’ecològica, obligui a organitzar la supervivència. (D’això ja en deien alguna cosa tant Marx com Lenin.) No pretenc ser pas apocalíptic i ho dic amb tota la serenitat del món, però el futur a curt termini es presenta molt dur. Ningú serà capaç d’organitzar cap transició socialment tolerable de les circumstàncies econòmiques. Abans que acceptar això, els poders del món es llançaran, si els cal, els uns contra els altres en una autèntica orgia de destrucció de la qual serem víctimes, com sempre, però de la qual aquest cop ells tampoc s’escaparan. Han esgotat massa els recursos del món i han acumulat massa capacitat de destrucció per sortir-ne indemnes. La socialització, doncs, si sorgeix, només sorgirà de la gestió de les restes. Com veus, encara atorgo al capitalisme global un camí per recórrer, la llargada del qual dependrà dels impulsos mutuodestructius que ara hem vist aparèixer gairebé sense esperar-ho. És el camí del capitalisme de la rapinya, en què l’activitat econòmica, per primera vegada majoritàrament i insosteniblement improductiva, perd tot sentit d’activitat feta en benefici dels ciutadans lliures del món.

Amb tot plegat et vull dir, en definitiva, que els temps històrics són tan llargs, tan dilatats en el temps —segles d’imperi romà, segles de mediavalitat, potser no tants d’Antic Règim i ara ja dos segles de modernitat i postmodernitat capitalista—, que és ben possible que mai ningú arribi a veure realment els canvis com els veu en el seu desideràtum. Tens raó, doncs, quan dius que el voluntarisme “bonista” de la indignació no és prou, però és necessari que hi sigui. O, si vols, hi és i, doncs, actua com a fenomen. Pensa que la baixada de sous, la precarietat i els ERO fan més per explicar conceptes com la “plusvàlua” —el gran “robatori” no “del segle”, sinó dels segles— o com la “lluita de classes” que no pas tots els actes acadèmics protomarxistes o totes les publicacions dogmàtiques dels grupuscles més extrems, que, tot amb tot, també són necessaris. Amb això no et vull pas contradir pel que fa a la necessitat que reclames de fer una pedagogia crítica, però prou que saps que els conceptes no teològics només arrelen en terreny adobat: en terreny on es fan reals, perquè, si no, no serien dialèctics.

“Mientras tanto”, es necessari fer crítica del sistema amb l’acció contra el sistema i fer, com dius, que crítica i acció sigui un nosaltres, sense que el “pessimisme de la raó” ens ofusqui l’“optimisme de la voluntat”. S’ha de participar en la protesta, al nivell i en l’àmbit que sigui i com en siguem capaços, encara que la protesta no suposi un canvi immediat de sistema. La resistència sempre és necessària. Estem parlant de temps històric i no pas de temps personal. Com a subjecte històric, allò que ens va fer sentir que érem el marxisme, fa molts anys que accepto que els canvis de modes de producció només vénen donats per l’afebliment i l’agonia —la llarguíssima agonia en què conviuen acció i reacció— del model anterior, i que, a més a més, els canvis no episòdics sinó estructurals sovint ni els podem ni els sabem veure quan estan passant.

Fa pocs dies, amb motiu del 12M15M, vaig incorporar aquesta petita reflexió a les notes que vaig escrivint des de fa uns anys i que tu coneixes prou bé:

Massa sovint, qui sap si per por de perdre la misèria de la nostra posició de supervivents, tot el que som capaços de fer amb les paraules som incapaços de dir-ho amb la vida.

Doncs això.

* * *

(juliol del 2012)

Hi estic tan absolutament d’acord, amb el que em dius, que la teva resposta se m’apareix com una conclusió.

És cert, la realitat per si sola no explica pas els conceptes, ¡seria una ximpleria pensar-ho! Els conceptes no són inherents a la realitat, sinó que són els noms amb què la designem en les seves relacions, i cal que els conceptes responguin tan ajustadament com puguin a les condicions reals per poder ser alliberadors. No sé si m’equivoco de mig a mig amb el que ara et diré, però em penso que els conceptes com més descriptius i menys especulatius siguin més veraços són. Aquest és el gran mèrit del marxisme enfront de la misèria de la filosofia idealista: conceptualitzar d’una manera diguem-ne científica, perquè només la comprensió exacta de l’estat de les coses pot portar-nos a modificar-les. A transformar-les.

Si et deia que les coses que estan passant actualment feien més per explicar conceptes com ara la plusvàlua, no era pas perquè pensés que, de la rebaixa de sou, l’afectat en deduiria solet el problema de l’explotació de l’home per l’home i l’estafa del valor de la mercaderia. Senzillament, mirava de dir que els conceptes científics només s’entenen quan es veuen a la llum de l’experiment real —en aquest cas, de l’experiència laboral—; és a dir, que es necessita un camp adobat perquè aquells que renegaven de la seva condició de classe entenguin perfectament bé que la burgesia que detenta el poder és excloent, depredadora, inhumana, ferotge, disposada a tot per eixamplar els seus privilegis. Per això ara tants i tants pobres beneitons que, amb adossat, tot terreny i high school privada, s’havien pensat ingènuament que havien sigut admesos al paradís, es troben amb l’infern de la hipoteca, les preferents i els deutes acumulats per voler viure amb un cert standing. O amb el negociet de la seva vida fet ruïnes

Qui sap si així podran entendre —abans no en volien ni sentir a parlar i si en sentien se’n reien commisseratius— que els “condemnats” per la història, dominada pels que dominen el discurs de la història, només ens podem salvar junts. Si no, si això no s’entén i es persisteix a salvar-se sol, si des de baix no hi donem una resposta comuna, ja ens podem anar preparant, perquè la regressió de drets no ha fet res més que ensenyar la poteta enfarinada. ¿On està escrit que els interessos econòmics nacionals i internacionals, segons com els surti més a compte, no ens poden tornar a fer viure com es viu als països més subdesenvolupats?

(Obro un parèntesi. És curiós com els aparentment desclassats cap amunt, quan els va bé, ho consideren un èxit personal, sense voler entendre la conjuntura que els ha permès aquella posició, i com, en canvi, quan les coses van maldades miren d’entendre-ho com allò que afecta tants, en lloc de considerar-ho un fracàs també personal. Tanco el parèntesi.)

Tinc la trista sensació que desarmada com està l’esquerra, que és la que hauria de proposar alternatives de transició cap a una economia socialitzada, sobretot ara que el sistema ha mostrat les seves febleses, difícilment hi haurà canvis sense cataclisme, extensió de l’atur, de la fam, etc., en països que fins ara això era impensable. En aquest sentit sí que crec que s’ha de parlar sense embuts dels conceptes aportats pel marxisme, els únics que descriuen d’una manera versemblant la realitat social i econòmica des del punt de vista dels desafavorits.

Si aquesta situació històrica passa de llarg per l’esquerra, el capitalisme haurà aconseguit fer-nos creure que, després d’una etapa de creixement fraudulent per la majoria, hem d’acceptar una etapa d’empobriment generalitzat, sense que ens adonem que creixement i empobriment són dades que els grans poders transnacionals manipulen sempre en benefici de la seva acumulació de capital. Fins i tot les pimes es comencen a proletaritzar.

Però no vull acabar així i vull obrir una nova veta de reflexió per si tu la trobes vàlida per incorporar-la al nostre intercanvi de punts de vista, com és el canvi antropològic que ha significat la depredació capitalista en les consciències. Tot i que els seus beneficiaris el volen presentar com l’únic sistema que funciona perquè té els mateixos mecanismes de tria que les lleis de la selecció natural, tota la seva feina ideològica està encaminada a la destrucció d’un element inherent a l’espècie humana i del qual segurament sorgeix el llenguatge, com és la col·laboració. Com diuen K. Marx i F. Engels a La ideologia alemanya: El llenguatge és tan antic com la consciència: el llenguatge és la consciència real, pràctica, […] i el llenguatge sorgeix, com la consciència, només de la necessitat, de la necessitat de relacions amb altres sers humans.

La salvació individual, l’heroi, el tità, l’home singular, etc., tots aquests mites i  aquestes figures de la religió i de la filosofia sorgeixen del discurs del poder per isolar les consciències amb la idea que te n’has de sortir sol, uns mites i unes figures que desemboquen en la ferocitat de l’individualisme liberal. Ja de ben antic, els poderosos van comprendre que havien de destruir com fos la socialització, la tendència que tenen els posseïdors de llenguatge a l’associació per resoldre la necessitat en benefici comú: d’aquí neix la idea de “sentit comú”, que a tu tant t’agrada com a base de la racionalitat.

De totes maneres, crec que l’atac a la naturalesa humana és tan profund i que ha fet tant forat a les consciències que si les condicions actuals de depredació absoluta es modifiquen mínimament i un sector social prou ampli es torna a veure amb feina i amb prou diners per anar fent la viu viu, tot aquest treball a favor de donar el nom exacte al conflicte se’n pot anar en orris en un santiamén.

* * *

(setembre del 2012)

Bé, t’he de reconèixer sense embuts que m’aclaparen les teves metòdiques precisions i cada cop tinc menys clar si les meves “intuïcions” estan a l’altura dels teus coneixements de la matèria de què tractem. Però, en fi, jo em vaig ficar en aquest vesper i aquí continuo intentant mantenir un cert nivell de reflexió en aquest diàleg. Si més no, confio estar fent un paper digne com a sparring.

Sí, tens raó, la notícia de la mort de Fernández Buey és una molt mala notícia. Un pensador de la seva importància intel·lectual ha tingut la desgràcia d’haver de fer la seva obra a la contra durant els anys de la màxima ferocitat “neocon”, amb el rentat de cervell general de què parlem en aquesta conversa. És admirable com, mentre tants i tants reduïen els pressupostos ideològics per —deien— adaptar-se a les “noves” realitats, però en veritat seduïts per ocupar un lloc al sol del poder dels mitjans i de l’administració, ell es va saber mantenir en l’aprofundiment de la teorització de l’esquerra, inaugurada per Marx, i no va caure mai en la trampa de creure’s que l’autor d’El Capital “havia mort”. Un lema, el de “Marx ha mort”, propal·lat per l’extrema dreta econòmica reganiana, i que va servir d’excusa, diguem-ne (re)t(e)òrica, a tots aquells esquerranosos de pa sucat amb oli que van considerar que les condicions d’explotació descrites a l’obra marxiana havien desaparegut sota l’enlluernadora il·luminació del disseny i del consum. (Vegi’s, però, que “enlluernar” és sinònim d’“encegar.) Valguin, doncs, aquestes paraules com a sentit reconeixement a una figura intel·lectual que TV3 no va considerar de prou importància per donar-ne la notícia de la mort als seus —però no pas “nostres”— TNs, encara que feia pocs dies havia desplegat tots els mitjans per informar-nos de la mort d’Ainaud de Lasarte, un erudit de segona divisió amic de Jordi Pujol i company de fatigues en la fundació de Convergència.

Però deixem-ho aquí i tornem a la nostra conversa.

Mira, sí, és cert, tal com veig les coses, no hi ha en el panorama polític cap partit ni cap moviment social capaç d’encapçalar accions veritablement revolucionàries; és a dir, decantar la situació crítica que estem vivint d’una manera transformadora en benefici de la majoria. Això per no parlar de cap presa de les institucions amb la consegüent expulsió de la dreta del poder, aquí i a Europa. Com sabem prou bé, el parlamentarisme va ser, en teoria, un pacte entre les diverses forces socials per evitar els esclats de malestar revolucionari. Un pacte, sí, promogut per la burgesia postil·lustrada per atuir les classes desafavorides i la seva representació, amb el blindatge de la força “legal” contra les aspiracions “legítimes”, per impedir que, si mai l’esquerra parlamentària arribava electoralment al poder, pogués fer servir la força de l’estat contra els delictes d’apropiació i d’explotació. La democràcia formal, en dèiem.

I en això estem.

Els partits que vénen de l’esquerra i que han abraçat el parlamentarisme tenen massa merda a la sabata per poder-se acostar a la gent sense que els seus passos polítics pudin. Les seves concessions i defeccions són massa grosses perquè ara puguin alliçonar ningú amb una terminologia a què han renunciat, l’única que, com molt bé dius, pot donar nom al que està passant. En el cas d’Espanya no hem d’oblidar mai el congrés en què el PSOE, comandat per Felipe González, va renunciar explícitament al marxisme, com ho havia fet des de feia temps la socialdemocràcia europea. Tampoc, com apuntes, no hem d’oblidar la “fantasmada” ―que també va recórrer Europa― de l’eurocomunisme. (En aquest sentit de renúncia de les bases ideològiques de l’esquerra, i referint-nos a l’àmbit de Catalunya, no ens podem deixar al tinter el senyor Herrera, secretari general d’ICV —¡els hereus del PSUC!—, que va confessar amb desimboltura d’ignorant que entre les seves lectures no hi havia Marx. ¡Prou que se li nota!)

Fora de l’arc parlamentari, el grups i grupuscles d’extrema esquerra no fan més que autofagocitar-se en el seu sectarisme i fer servir tota la terminologia històrica del socialisme i del comunisme —apresa en manuals i compendis, però sense el pòsit necessari per comprendre’n tot l’abast intel·lectual en els textos mare— com a arma llancívola per tirar-se-la pel cap els uns i als altres i els altres als uns. Anarquistes, leninistes, trotskistes, stalinistes, etc., etc. Autèntiques sectes dirigides per autèntics il·luminats megalòmans que no tenen cap més efecte “revolucionari” que l’abducció de nous sectaris prou joves per rebre i propagar consignes. Només cal llegir-ne les publicacions. Ja es veu com amb això no es va enlloc, i menys al Palau d’Hivern.

Finalment, l’innominat moviment del desassossec, per molt que se’n digui de la “indignació”. Un desassossec que ve segurament de no tenir una terminologia adequada per desginar els fets. (Bona part dels desassossegats rebutgen la que realment els serviria, talment esterilitzats mentalment pels anys de l’èxit i la competència, cosa que els impedeix pensar de debò en col·lectiu.) Tots sabem prou el desfici que provoca en tots els àmbits de la vida no saber donar nom al malestar. D’aquí la proliferació de solucions “màgiques” de què, malauradament, està empeltada la protesta “indignada”: teràpies naturals, psicologies introspectives, teràpies psicoanalítiques, filosofies orientals, esoterismes diversos, religiositat a la carta, i tota mena d’extravagàncies derivades d’un pensament irracional que, sense tenir en compte les bases econòmiques del malestar dels individus, no serveixen de res més que per alliberar amb un massatge els músculs de l’esquena després d’una llarga assemblea asseguts a terra. Sí, solucions “màgiques” o solucions que no serveixen per res més que per afermar la injustícia: “Troba el teu jo”, “Viu amb menys”, “Aprofita l’adversitat per retrobar-te”, “Sigues auster i trobaràs la felicitat”, “No és ric qui més té, sinó qui menys necessita”, etc. Allò dels capellans: “Déu proveirà”. Sort que els morts per la fam al món no ho poden sentir.

Precisament és en aquest camp del desassossec on s’han de dedicar tots els esforços per comprendre i fer comprendre els fenòmens socials i econòmics, ¡i no pas psicològics!, que impulsen la gent a sortir al carrer des de totes les varietats de posicions i de matisos ideològics, però unides —encara que molts dels que protesten en tinguin només una “falsa consciència” per la deficiència terminològica apuntada— sota un sol impuls, com és el de la resistència i la protesta enfront de les condicions socioeconòmiques de la més crua explotació que el sistema econòmic mundial ens està imposant amb totes les forces a disposició: borses, bancs, empreses, agències internacionals de rating, el govern de la UE, l’FMI, el Banc Mundial, cercles econòmics, associacions empresarials, col·legis professionals, governs i parlaments, universitats privades, escoles confessionals, jerarquia eclesiàstica, teòrics a sou, economistes subvencionats, mitjans de comunicació amb els seus lloros mediàtics ensinistrats pels governs de torn, publicistes, agències de contractació, etc., sempre amb l’ajuda de tota la recua de “tontos útils” que per conservar la seva miserable col·locació maldiuen de totes les reivindicacions sindicals i polítiques que puguin trasbalsar la seva precària seguretat. I, en el cas concret de Catalunya, s’hi han d’afegir els nacionalistes de base que malmiren el malestar, tot i patir-lo, perquè potser no el troben prou català.

Però passem al capítol del llenguatge.

T’ho reconec. El meu coneixement del fenomen de la parla és tan sols el d’un usuari més o menys qualificat, tant pel vessant de lingüista com pel de poeta. Per tant, les raons últimes per les quals parlem se m’escapen com a tothom en general, i diria que com a tothom a seques, perquè, tot i les investigacions i les teoritzacions, sobre l’aparició i el desenvolupament del llenguatge en els seus primers balbucejos tots en quedem a l’escapça. Almenys ara com ara. Per això parlo de la llengua actuant, i com Marx i Engels diuen, el llenguatge —o, si t’ho estimes més, el desenvolupament de l’acte comunicatiu— és fruit de la necessitat de subsistir més enllà de la mecànica de la selecció natural gràcies a la col·laboració comunitària. Si no, com tu bé dius, segurament la nostra espècie hauria desaparegut fa molt temps. Però el llenguage també és la possibilitat d’un “logos” del poder. L’aparició de l’economia sedentària i la consegüent divisió del treball porten a l’aparició de la jerarquització i a la justificació de la jerarquia. El llenguatge necessari a l’estabilització comunitària per establir regles de col·laboració dóna pas a la “llei”. Tant se val que canviïn les circumstàcies; la “llei” és inamobible com a consolidació del poder. El llenguatge passa a ser “veritat” i nega la dialèctica de la realitat. O la realitat dialèctica. A partir d’aquí, l’acumulació i l’explotació, aliades amb la força, senyoregen les diverses fases de la història de la humanitat, que en la persistència d’aquesta voluntat de perpetuar-se ja hauria col·lapasat i desaparegut. Però el llenguatge conté sempre latent la contradicció, la revolta contra l’opressió simbòlica que amaga la vida que hi ha sota l’asfalt, com ho haurien dit els estudiants del Maig del 68. El xoc de l’estructura inamobible amb la fluència contradictòria de la realitat. D’aquí la capacitat de transformació dels humans, d’aquí la supervivència de l’espècie. Qualsevol acte revolucionari és regenerador de l’espècie humana i la salva de l’extinció. Només el llenguatge crític ens salva del col·lapse. És l’herba que pugna a les escletxes de parets i revestiments per sortir com a testimoni viu de la terra i que, encara que la tallin —la repressió—, torna a sortir uns metres més enllà.

Però no ens embalem, perquè, amb especulacions d’aquesta mena i amb metàfores més o menys afortunades, un no sap mai on pot anar a parar, i tampoc es tracta ara que parlant de marxisme ens n’anem per descuit a la “terra erma” de la creença. Només deixem dir-te, per acabar, que la secular privitatzació del guany i la consegüent càrrega comunitària de la pèrdua són en l’origen del funcionament injust del món: l’apropiació dels recursos en detriment dels interessos comunitaris i la legalització, si cal a posteriori, de les exaccions forçoses, ens han portat fins on som. Unes societats que accepten com a dret els més terribles atropellaments històrics, culminats sempre amb la privatització de la propietat comunal. La famosa propietat privada, que no és res més que la legalització que s’ha anat fent al llarg dels segles de la llei del més fort. És per aquest biaix que introdueixo la idea d’alienació portada a l’extrem pel capitalisme rampant, fins al punt —deia— de conduir-nos a un canvi antropològic com és el desarrelament de les consciències de les idees comunitàries, aquelles que van permetre a la humanitat sobreviure en condicions precàries o que van ser el motor de la resistència contra els abusos feudals i contra les terribles condicions de treball de la primera industrialització.

Ho deixo així.

* * *

(22-23 de setembre del 2012)

M’ha sorprès, la veritat, que parlis de la reacció negativa que creus que em provoquen les teves cartes, perquè per mi és tot el contrari. Si dic que m’aclaparen les teves metòdiques precisions, sàpigues que ho faig des de l’admiració pels teus coneixements, que reconec sovint com a més ben fonamentats que els meus. Res de res, doncs, de cap retret. Penso sincerament que les aportacions de mètode i d’erudició sobre el que parlem són necessàries perquè la vivesa textual d’una conversa no se’n vagi a la deriva. Els cops de timó són imprescindibles per redreçar-ne de tant en tant el rumb. Espero que amb això escampi cap ombra de malentès.

I com tu dius aparco, no pas de moment, sinó definitivament, aquestes apreciacions a parer meu no tan sols “estilístiques”, sinó de contingut.

Em dius, després d’un bonic elogi que per mi té molt de valor venint de tu, que com a conclusió de la meva descripció crítica de l’essència del parlamentarisme no m’hagi referit al concepte de dictadura del proletariat. Tens tota la raó, i més quan hem estat dient que s’ha de saber donar nom a cada cosa, a cada fet, a cada fenomen, per no viure en la inòpia conceptual sobre la realitat. Però miraré de justificar el meu oblit.

Després d’un segle XX terrible, salvatge, depredador, pronunciar la paraula “dictadura” has de reconèixer que costa força. Vols evitar que per una qüestió semàntica se’t llencin a sobre no ja des de la dreta, sinó també des de l’esquerra “bonista”, més filla de capellans que del marxisme. Aquesta esquerra que omple oenegés i partits parlamentaris té una visió del terme “dictadura” que prové de les salvatjades dictatorials de la dreta —Hitler, Mussolini, Franco, Pinochet, Junta Militar argentina, etc.—, però també, i per desgràcia, de les actuacions stalinistes o polpotianes. Una visió plana, sense cap mena de replec que els en faci veure les causes. Una visió que prové més de la sentimentalitat que no pas de la reflexió crítica. És un bon moment, doncs, per explicar molt sumàriament aquest concepte en el seu estadi original. La dictadura del proletariat no volia ser res més que l’arribada al poder revolucionari de la classe més àmplia que s’ha donat mai a la història: la dels explotats, formada pels obrers de la industria i el comerç i per la part més conscienciada del camperolat. Aquesta triomf de la revolució havia de portar a una nova concepció de l’estat. El proletariat, un cop hagués accedit al poder, havia de “dictar” noves lleis alliberadores del concepte de classe de totes les classes socials, sí, també de la burgesia. Es tractava de liquidar els “privilegis” i superar l’etapa d’explotació dels més pels pocs, que quedaria escombrada per les noves formes de gestió i producció social. Tot el que va passar més tard amb una Revolució russa assetjada no va fer res més que empastifar aquesta idea.

Sigui dit de passada, amb això de la dictadura del proletariat passa una mica com amb el concepte de partit de Marx, pel qual no és mai una organització jeràrquica —el Partit—, sinó una presa de “partit” per unes idees transformadores enfront de la brutal depredació de la indústria i el colonialisme. (Per cert, la gent d’esquerra que es posa de cul a la independència de Catalunya hauria de revisar a fons aquest període del “colonialisme” i les seves conseqüencies per saber què en diu el marxisme, de les lluites nacionals i els drets dels pobles. Després hi torno, a això de la independència.)

Pel que fa a la idea de consciència de classe, només te’n puc dir —i això lliga amb el canvi quasi-antropològic de què hem parlat anteriorment— que em sembla essencial retrobar aquesta “consciència”, retrobar-nos en aquesta “consciència”, que implica una precisa lectura de la realitat per saber quin és el lloc de cadascú en el món, l’única cosa que ens pot fer ser subjectes històrics, potser la més gran aportació humanística del pensament marxista. Dit d’una manera emotiva, que a mi com a poeta em plau, Marx i els seus continuadors van saber infondre l’orgull als humils de ser protagonistes de la història, en contra de la seva invisibilitat històrica d’humiliats. ¡Quina grandesa ara que veiem com s’ha imposat aquest capitalisme calvinista, per dir-ho amb Weber, que considera que la pobresa és una humiliació que mira com sigui d’aprofundir!

Sí, tot el treball dels ideòlegs del capitalisme —només cal sentir aquests dies el candidat republicà a la presidència dels EUA predicant contra la idea de redistribució— està dirigit a fer-nos creure que tu seràs el que vulguis ser amb el teu sol esforç —i si no te’n surts és que no t’ho mereixies, perquè Déu, el Déu del Thea Party, no està amb tu—, i això és jugar amb les cartes marcades. La famosa imbecilitat del “somni americà”, darrera del qual s’amaga la societat més delictiva i despietada del món. La substitució de la lluita de classes per l’enganyós i ja clàssic self-mad-man que lluita per desclassar-se cap a amunt i esborrar cap enfora i cap endintre tot rastre de procedència de classe. Però, a pesar dels cinc minuts de glòria predicats per Andy Warhol —aquell impostor artístic nord-americà—, el que és cert és que tu no ets ningú si no et reconeixes en les teves exactes dimensions econòmiques, socials i culturals. Per això, per evitar la comprensió de la nostra identitat respecte a la realitat, els poders del capital ens aboquen a viure en una societat tan i tan manipulada psicològicament a través de tots els “púlpits” de què disposa, fins al punt que alguns psicòlegs i psicoanalistes absolutament absorbits pel sistema arriben a dir que les nostres contradiccions es deuen únicament als conflictes individuals i menystenen les circumstàncies socials i econòmiques en què ens movem. D’aquí la trivialització de les teories de Freud que podem veure a les pel·lícules de Hollywood, on del que es tracta és de reincorporar el pacient al sistema. I això per no parlar de les teories hedonistes i protocapitalistes del new age, ara reconvertides a corre-cuita en esperitualismes had hoc per viure la misèria sense lluita. D’altra banda, només s’ha de veure com s’agreugen els codis penals per descontextualitzar el delinqüent i no haver d’assumir que la delinqüència, com tot, és el resultat d’un sistema de relacions econòmiques que sovint desencadenen el delicte. La irresponsabilitat del sistema, en diria jo. I un cop més el cinema fa del psicòpata un alien sorgit del no-res. Però la delinqüència, s’hi posin com s’hi posin, és la lluita de classes lliurada als marges sense consciència de classe. O també es pot remarcar, en el mateix sentit alienador, com el poder policial anima la població a la delació per fer-la partícip del manteniment d’un ordre social i econòmic que l’està perjudicant greument.

Un altre concepte essencial, aquest de l’alienació, del qual també haurem de parlar. N’avanço una idea: l’alienació és la incapacitat de formar part dels (nos)altres.

Però anem al moll de l’os de la teva resposta.

No fa gaire, arran de l’entrevista que la meva filla Marta va fer al malaguanyat Francisco Fernández Buey i que ara, amb la mort del pensador, ha sortit a la llum, (en)raonàvem amb l’altra meva filla, la Clara, sociòloga i pedagoga, sobre la validesa d’una organització de tall bolxevic en el moment actual. Les paraules de Fernández Buey eren aquestes: […] En canvi, sí que descartaria que una estratègia com la bolxevic pogués portar al triomf de la revolució avui dia; no crec que això sigui traslladable a la situació actual. […] Així, doncs, si és cert que la realitat sempre canviant ha modificat les condicions que van possibilitar l’aparició d’un partit bolxevic —deia jo—, això porta a pensar que els petits grups leninistes i trotskistes que encara s’hi emmirallen viuen atrapats en el seu sectarisme per la no correspondència d’idees i realitat. Per aquesta falta de correspondència, la seva ideologia ha esdevingut malauradament mer idealisme. Volen fer entrar el món amb calçador en l’estretor de la seva dogmàtica, una dogmàtica que els porta a voler clavar el clau per la cabota; és a dir, a confondre els escenaris virtuals del seu desig amb els escenaris reals de la realitat. Els pensaments binaris o maniqueus s’adapten molt malament a la complexitat de la vida.

Tot i alguns desacords i matisacions sobre això del sectarisme ideològic, sí que ens semblava força incontestable que, així com les idees de Marx van molt més enllà de la seva època pel fet de ser una precisa analítica no ideològica del funcionament de les relacions capitalistes, que ell va posar al servei dels explotats, les idees de Lenin —i això que diré no treu gens que el reconegui com la personalitat històrica que ha marcat més profundament la història del segle XX— estaven elaborades per actuar en un context que el mateix Marx no va preveure. Una Rússia medieval, amb vassalls lligats de per vida al senyor, amb una encara molt incipient industrialització i, doncs, amb una classe mitjana molt precària i amb una aristocràcia burocratitzada i decadent. D’aquí segurament el fracàs dels menxevics. Per tant, Lenin s’enfronta amb una feina de pedagogia revolucionària —tota la seva obra ho és— dirigida a una societat convulsa atrapada entre l’espontaneisme narodnik, que apareix enmig de la fonda misèria urbana, i un immens camperolat entregat a la submissió com si fos el seu destí telúric. Només cal llegir la gran novel·la russa per adonar-se’n. La misèria urbana descrita a les novel·les de Dostoievski, l’aristocràcia decadent i la incipient burgesia a les obres de Txékhov, l’aristocràcia terratinent i el camperolat rus als llibres de Tolstoi. (Recomano en aquest sentit rellegir les pàgines d’Anna Karénina dedicades a la vida a la finca rural del personatge de Lyovin: les feines agrícoles, les relacions amb els camperols, la burocàcia tsarista al camp, etc.)

En el que sí que vam estar plenament d’acord va ser que ara això a Europa no és pas així. Al contrari. L’alfabetització i la incorporació d’una proporció cada cop més gran de la població als estudis secundaris i superiors han portat a la dispersió absoluta del sentit de pertinença a una classe social. Ha triomfat la idea dretana que ja no n’existien, de classes socials, subtituïdes per orígens, identitat, procedència geogràfica, ètnia, raça, etc. Eufemismes. (Només hem de pensar en l’aparent èxit social dels parvenu als rengles de la burgesia, incapaços ja de reconeixe’s en la seva veritable classe social. Potser s’han empobrit amb la crisi, però s’han construït un imaginari que els fa de closca fins i tot quan la bava ja no els serveix de res, i aquí els tenim ara passejant-se per les grans superfícies talment Tàntals que ho tenen tot a l’abast sense poder-ne fruir.)

Com s’ha pogut veure en aquests dos últims anys en places i assemblees del que jo en dic el “desassossec” —un terme que veig amb satisfacció que t’ha complagut—, no sembla pas que hi hagi gaire gent, per molta que se n’hi aplegui, gaire disposada a seguir consignes, tàctiques i lideratges. Qualsevol assemblea de la Plaça Catalunya, plena de llicenciatures i màsters en atur, rebia amb xiulades tot allò que sonés excessivament dirigista. Dit popularment: allà tothom tenia un rei al cos. Tothom creia que tenia opinions formades i idees clares, una actitud que portava a l’esterilitat de cap acció conjunta a part de manifestar-se. En això estem: com fer casar les idees de transformació social amb les més peregrines idees de transformació personal i amb les esperances mal dissimulades d’encara sortir-se’n sol. Crec que aquí hi ha l’autèntic treball revolucionari: la pedagogia que tu defenses de fer coincidir fet i nom, una pedagogia sempre aferrada a la realitat encara que la realitat et contradigui i t’obligui a resoldre la contradicció al cost analític que faci falta. Però aquesta coincidència de fet i nom representa tanta feinada, de vegades aparentment ben inútil, que un ja no té ganes de tornar a pujar la pedra al cim per veure si s’hi queda d’una vegada per sempre. Aquest haver-nos convertit en Sísifs és la victòria de la dreta, que fa passar les idees de l’esquerra per una inutilitat risible. Com et deia, això només serà reversible en el moment que hi hagi un daltabaix en què se sumin la crisi del sistema i la crisi ecològica: quan quedem tots plegats enfrontats a la gestió de la més pura i dura necessitat. Ara com ara, el sistema té prou “tontos útils” per anar tirant de beta. Entre els mateixos que protesten per les retallades, n’hi ha uns quants.

Per últim, torno al tema de la independència com t’he dit abans que faria. Transcric, doncs, uns paràgrafs extraordinaris sobre la qüestió nacional dels quals segurament va beure Andreu Nin, i també els lluitadors anticolonials. Són aquests:

[…] És indispensable distingir entre el nacionalisme de la nació opresora i el de la nació oprimida, entre el nacionalisme d’una gran nació i el d’una petita.

En relació amb el segon nacionalisme, nosaltres, els nacionals d’una gran nació ens fem gairebé sempre culpables, a través de la història, d’una infinitat de coercions, i fins i tot arribem a cometre una infinitat de violències i ultratges, sense ni adonar-nos-en. Només haig d’evocar els meus records del Volga, sobre la forma com es maltracta entre nosaltres la gent d’altres nacionalitats: al polonès, al tàrtar, a l’ucraïnès, al georgià i als altres alògens del Caucas només se’ls anomena amb sobrenoms pejoratius […].

Per tant, l’internacionalisme per part de la nació opressora, o denominada “gran” (encara que només sigui gran per la seva violència […]), ha de consistir, no tan sols en el respecte de la igualtat formal de les nacions, sinó també en una desigualtat que compensi, per part de la nació opressora, de la gran nació, la desigualtat que es manifesta pràcticament en la vida. Qui no hagi entès això no ha entès tampoc l’actitud verdaderament proletària en relació amb el problema nacional: s’ha quedat, en el fons, en el punt de vista petitburgès […].

Són paraules del Testament polític de Lenin. Concretament d’“El problema de les nacionalitats o de l’autonomia” (continuació). En la nota anterior sobre aquest mateix problema, hi diu això altre:

[…] és ben natural que la “llibertat de sortir de la unió”, que ens serveix de justificació, aparegui com una fórmula burocràtica incapaç de defensar els membres d’altres nacionalitats de Rússia contra la invasió de l’home autènticament rus, del xovinista gran rus, d’aquest canalla i aquest opressor que és en el fons el buròcrata rus. No és dubtós que els obers soviètics i sovietitzats, que es troben en proporció ínfima, arribin a ofegar-se en aquest oceà de la morralla gran russa xovinista […].

Ara sí que per acabar deixa’m fer èmfasi en la ceguesa de l’esquerra espanyola respecte a la secessió de Catalunya. La independència de Catalunya seria la gran oportunitat a Espanya d’aconseguir la sempre postergada ruptura democràtica. La dreta espanyola, un cop fracassada tota la seva parafernàlia simbòlica, hauria de fer un pas endavant en la modernització d’Espanya o anar-se’n per sempre a les cavernes. Sembla mentida que aquesta colla de centralistes del PSOE ―Bonos, Guerras, Gonzálezs, Rubalcabas, etc.― juguin encara la rància carta de la unidad de la patria i no s’adonin que, si en això reforcen la dreta, la cosa se’ls pot girar en contra per 40 anys més. Si Catalunya es declarés unilateralment independent i la caverna politicomilitar, amb el rei al capdavant un cop que s’ha tret la màscara institucional per fer costat a la dreta paleofranquista, decidís treure les tropes al carrer, ¿que potser es pensen que en tindrien prou de liquidar un cop més les esperances catalanes? Em sembla que amortitzarien la sortida liquidant drets constitucionals i, doncs, prohibint drets de manifestació, de vaga, de reunió, etc., etc. El que et deia: l’esquerra espanyola és d’una ceguesa absoluta. Desmuntar la dictadura franquista passa per desmuntar-ne els mites, aquells que els senyors de l’esquerra encara no s’han pogut treure del cap, i el mite de la unidad de la patria n’és un. ¿El més rendible també pel PSOE?

M’he deixa’t al tinter moltes de les coses que em dius, però confio que ja aniran sortint més endavant.

* * *

(octubre del 2012)

Part de la teva última resposta m’ha servit d’eficaç desembussador de tot un seguit d’idees que em rondaven pel cap i que no aconseguia posar en net. Així, doncs, ho intentaré fer ara, encara que la meva digressió ens aparti ni que sigui una mica de la línia central d’aquest per mi fructífer diàleg, però em penso que hi aportarà alguns elements col·laterals que no el perjudicaran i qui sap si l’enriquiran i tot amb la incorporació de nous angles de reflexió. Em sembla que el que miraré d’exposar-te té molt a veure amb la idea d’alienació i amb la contribució, com a aparell ideològic, que hi ha fet la filosofia idealista del segle XIX ençà i, no cal dir-ho, la religió des de i per omnia saecula saeculorum. Evidentment, la intel·lectualitat emanada de la classe burgesa i petit burgesa, de vegades sense ni pensar-s’ho i a pesar de l’aparent radicalitat dels seus arguments, ha exercit de col·laboracionista necessari al llarg de l’evolució, cada cop més involutiva a pesar del vernís de la modernitat, del sistema capitalista al llarg d’aquests dos-cents cinquanta anys. Un vernís que la crisi ha fet que s’esquerdés i que comencés a saltar fet trossos, amb la qual cosa ha quedat al descobert la poca brillantor del quadro.

Així, doncs, passo a desenvolupar quatre apunts mal sargits ―gairebé tan mal sargits com les meves idees― sobre la filosofia idealista, encara que sigui en el seu vessant existencial, que s’ha fet i es fa a Occident. Espero que, com a filòsof, vagis posant en cartes posteriors una mica de seny a moltes de les afirmacions arrauxades que faré i que rebutgis sense embuts les que no vegis clar. Rectificacions i matisos són precisament l’art de la dialèctica. Com et dic, tot molt sumari, perquè es basa sobretot en el regust que m’ha deixat sovint la lectura de molts dels textos tinguts com a paradigmes de la modernitat. Però sigui com sigui, i amb el risc de perpetrar algun filosoficidi immerescut, aquí van unes quantes asseveracions sense ordre ni concert.

Suposo que estaràs d’acord amb mi que davant de qualsevol lectura filosòfica o política no ens hauríem de quedar mai en la pintura sempre magnífica, fins i tot quan és desesperançadora, de la realitat que dibuixa la teoria que sigui, sinó que n’hauríem d’interrogar a fons les dades esgrimides que la fan o l’han de fer possible per comprovar si tot plegat no és un mer desideràtum idealista allunyat de tota anàlisi filosòficament materialista de la realitat. Perquè, si ens ho mirem bé, veurem que la majoria dels discursos filosòfics i polítics ens remeten a entitats supranaturals desmobilitzadores pel que fa a la lluita de classes; unes entitats que van des de Déu al Ser, passant per l’Estat, la Pàtria i la Nació, i ara la Democràcia Liberal o Capitalista, i que només serveixen per absolutitzar-nos, si cal de mala manera quan no hi ha prou diners per comprar-nos el silenci i fer-nos adoradors del Mercat. ¡Una altra entitat indiscutible, amb els seus “sacerdots” i tot!

Evidentment que, davant d’aquestes totalitats tan totalitàries, hi ha discursos que intenten —¿de bona fe?, sempre la fe— donar sortides existencials als humans, encara que siguin sortides sense sortida, i en aquest intent sovint s’autosituen per sobre del comú dels mortals ―uns pobres diables enderiats en les seves lluites per la subsistència i les seves misèries humanes― per autoelevar-se aristocràticament cap a les figures “singulars”, clàssiques i de nova planta ―la història de la filosofia en va plena―, que encarnen el trànsit o, per contra, l’escissió entre naturalesa i Ser —el semidéu, el tità, l’heroi, el sant, el geni, l’orat, el místic, el superhome, la Casa del Ser, l’home singular, l’Existència, l’home absurd, el nihilista…, fins a arribar, rodolant rodolant que fa baixada, a la degradació consumista que dóna “singularitat” durant els cinc minuts de fama warholians—, unes figures “singulars” que, en la seva “soledat única” que només s’ofereix com a model a imitar, condemnen a l’ostracisme filosòfico-polític la voluntat d’existir junts com a col·lectivitat humana en igualtat. Com es veu, no estan gaire lluny del poder totalitzador, almenys com a col·laboracionistes, perquè diuen ben clar que les sortides del pou només són excepcionals i, com a excepcionals, necessiten destacar per sobre de l’anonimat dels oprimits. És a dir, necessiten que hi hagi oprimits. Com pobres els caritatius. Aquestes entitats individualment ―i col·lectivament― determinades a ser subjectes objecte de l’opressió i de la pobresa. Retinguem-la, aquesta constatació, perquè ens adonarem, per poc que ens hi apliquem, que la majoria de les idees filosòfiques del romanticisme ençà ―amb les excepcions de la il·lustració i del marxisme, i modernament de la filosofia analítica― sempre necessiten el populatxo, la massa, de la qual ressalten negativament allò que titllen de banalitat, d’impersonalitat, per sobresortir-ne. No pas per alliberar-la. Sempre la por de les idees igualitàries. Potser sí que totes aquestes idees lluminoses han estat poetitzadores d’anhels i desenganys dels fills d’unes classes benestants europees més o menys cultivades, però analíticament són un zero a l’esquerra. (A part, seria sociològicament interessant veure quins dels plançons de les famílies de la burgesia s’han dedicat a les lletres, per saber si ha passat com passava amb les famílies de pagès en què l’hereu s’ho quedava tot i el segon anava a parar al seminari. Si fos així, les lletres farien, doncs, de seminari dels sobrants productius de la burgesia, que la indústria familiar podia mantenir en el seu existencialisme nihilista ben peixat, però que, tot i anar ben alimentats, se sentien postergats o “desclassats”. D’aquí la seva falsa radicalitat de pensament.)

Si se’m permet agafar el títol de Marx segons les meves conveniències, aquesta és la misèria de la filosofia. La mateixa misèria d’aquesta burgesia intel·lectual a què em refereixo, espantada per la possibilitat de perdre els seus drets de classe, però tipa de la seva pròpia mediocritat, sobretot entre aquell sector de la petita burgesia que mai no acaba de tenir l’èxit econòmic que ambicionava i que viu, doncs, sempre amb l’escissió del “vol i dol”, un “vol i dol” que troba en moltes d’aquestes teories de la “singularitat”, heroica o tràgica, el correlat filosòfic a la seva ambició en estat de frustració permanent. Per ella no hi ha salvació, ni sortida, ni vivències comunes. Ho perdria tot i hauria de renunciar a l’ambició d’ascens social. No en va, totes aquestes sortides d’emblanquinador filosòfic corren paral·leles al despertar de les teories il·lustrades i de la Comuna. Per això, totes les idees “alliberadores” que se li acuden són unipersonals ―la de l’individu contra tot, finalment hipnotitzat pel seu propi melic― i si mai connecten amb ningú altre, ells formen els “escollits”, cadascun a la seva escotilla d’emergència. Pensem, per exemple, en la pallassada sectària paranazi del poeta alemany Stephan George, amb Maxim com a ídol homoeròtic, que tan bé retrata Adorno en la seva correspondència amb Mann.

Unes filosofies que, amb el seu crit solitari de malestar amb el món, en la seva crítica, com et deia, de la banalitat, la massa, l’absurd, etc. ―res més que conseqüències sistèmiques d’un sistema que en realitat empara aquesta mena de pensament desmobilitzador, pretesament i pretensiosament elitista―, mostren una absoluta indiferència intel·lectual per les causes d’aquest malestar que els trasbalsa, una indiferència acollida amb gran satisfacció als centres de poder i als consells d’administració, els membres dels quals, un cop a casa amb pijama i pantufles o amb jersei i texans al xalet, sovint s’hi senten identificats i fins i tot hi troben justificació a les seves decisions executives. No són res més que filosofies diversionistes del capitalisme rampant, nascudes a partir del romanticisme i el seu geni escindit. Massa moviments d’avantguarda, sovint sense ni adonar-se’n, també en van ser —i persisteixen a ser-ne postmodernament, epigonalment— la conseqüència. ¡Com es va criticar la implicació en el Partit, aleshores en majúscula, d’alguns membres de les avantguardes! El narcisisme artístic petit burgès, emmirallat en la imatge psicoanalítica, volia, potser sí, ser revolucionari, però amb ulls només per l’autoproclamada complexitat del conflicte del seu “ego” amb el seu “superego” i el seu “allò” ―la figura trinitària freudiana― era incapaç de veure cap (a) “ell”, és a dir, de veure’s en els altres. S’hauria d’haver rebel·lat contra la pròpia vanitat, ¡i això era impensable pel seu pensament! Vegin-se com a dos pols del mateix fenomen el sectarisme de Breton, amb els seus manifestos i expulsions del grup surrealista, i el negoci malaltís de Dalí ―l’avida dollars, que en deia precisament Breton― amb el seu exhibicionisme. L’originalitat a tota costa, les logomàquies psicoanalìtiques, el discurs pel discurs, la liquidació de l’art, etc. Unes estratègies abans “singulars” que al capdavall, per obra de la mera imitació, han malmenat molts al mer “friquisme” intel·lectual, fins al punt que, com una conseqüència degradada d’aquells que maldaven per liquidar el discurs artístic per anar, deien, contra el “logos” del poder, encara ara n’hi ha que hi insisteixen, això sí, incapaços després dels anys ni de liquidar el seu. No s’adonen que el “logos” del poder els ha integrat com a pallassada intel·lectual que fa de diversió dels fills desvagats de les classes adinerades de la societat, que es poden pagar qualsevol ximpleria que els distregui. Com la cuina i el vi. A això han volgut reduir la cultura de la modernitat.

El fast-food ideològic de tot plegat en seria l’individualisme ferotge i competitiu amb què destruir tota resistència organitzada ―que per desgràcia també té bones dosis d’egotisme destructiu entre els seus capdavanters― contra el poder econòmico-polític imperant. És cert que, d’acord amb el que reclama el Vaticà, encara que en un altre sentit, com a fonament d’Europa, amb tota aquesta mena de visions egòlatres i megalòmanes, hi hauria el cristianisme amb el mite de la salvació individual. Insolidària. (La solidaritat, transvestida en caritat, només com a mèrit.) En resum, que se salvi qui pugui i els altres que desfilin cap al cercle infernal de l’atur etern. Vegi’s, si no, com el capitalisme en crisi, que ara necessita urgentment l’esforç de tothom, l’esforç col·lectiu ―és a dir, la sobreexplotació―, per poder continuar acumulant beneficis en mans dels pocs, ha fomentat durant anys i panys la no redistribució de l’èxit, del tipus que sigui, encara que ara sí que en redistribueixi el fracàs. Herois i titans de rebaixes. (¿Qui se’n recorda, enmig de l’estafa de la crisi, d’Ernst Jünger i el seu ridícul “emboscat”? ¿O de l’emboscat de la Cabanya del Bosc?)

Per sort pel comú dels mortals, entre els quals feliçment em compto, totes les Urbanitzacions del Ser han anat quedant abandonades amb això de l’esclat de la bombolla immobiliària, metàfora perfecta del fiasco social a què ens han conduït ―encara que s’amaguin en l’anonimat d’això tan d’“iniciats” que en diuen ciència econòmica neoliberal― els financers, els banquers, els directius de les multinacionals, els empresaris, els caps de govern i els seus ministres, i, en definitiva, el grans delinqüents del capital. ¿On són ara els homes “singulars”? ¿O eren aquests?

Ja veus que amb el meu to àcid empalmo amb la necessitat de fer “pedagogia” crítica o revolucionària que tu defenses. Les meves ratlles anteriors, encara que s’hagin parat a parlar de filosofia, no són res més que un intent de mirar en tots els camps de l’alienació idealista per posar-la al descobert. I et puc ben dir que en el camps del pensament i la creació tot està infectat ―sí, infectat― de narcisisme (Freud) i de voluntat de poder (Nietzsche), que fan comportar els individus com a autèntics alienats del seu ser social.

De la resta de la teva carta, en destaco sobretot l’exposició que fas del treball assalariat, que em sembla que exemplifica clarament, lúcidament, la teva voluntat “pedagògica” d’aclarir i exposar sense subterfugis ni eufemismes els elements teòrics revolucionaris, i no puc fer res més que mostrar-m’hi plenament d’acord, sense res a afegir-hi que no sigui redundar en la teva exposició. Descrius perfectament com se separa el resultat del treball del treballador ―prèviament ja se l’havia separat de la terra―, cosa que fa que, perduda la identificació amb el resultat del seu esforç, la idea de treball entre els mateixos treballadors es mercantilitzi al no tenir cap més compensació que el seu salari. Separat, doncs, de la responsabilitat en tot el procés productiu, queda “alienat”, desposseït, de tot allò que no sigui “moneda de canvi”. El desarrelament de la seva dimensió humana està servit. Només és un número d’una gestió econòmica de la qual ho ignora tot. Sí, l’alienació. Com he dit més amunt, tot i el disseny i la modernitat, l’estora sota la qual s’han volgut amagar l’abús, la misèria i l’explotació, el capitalisme és cada cop més involutiu ―més alienador fins a arribar al canvi antropològic de què parlem― justament per això: per una divisió del treball que separa les persones dels processos productius, en què només participen com a mer mecanisme, perquè ningú de la base social en pugui reconstruir els procediments i deduir-ne tots els processos d’explotació que enumeres. Marx ho va fer i ho va posar a disposició dels treballadors, aquests treballadors a qui el miratge del consum ha deixat enlluernats i que ara es freguen els ulls perquè no es creuen el que estan veient. Ja es podien anar esquinçant ja les vestidures per l’absurd i la banalitat de la massa els Nietzsches, Heideggers, Schopenhauers, Jaspers, Ortegas y Gassets i sí, també els Camus i els Sartres —a pesar dels seus flirtejos revolucionaris—, o tants i tants altres, com els fills dretanitzats del 68, que trobaven la platja sota les llambordes. Ja podien anar-se’n a la muntanya ja a fer el ridícul disfressats de Zaratrusta o a fer d’aristocràcia intel·lectual de la dreta més radical allà, a la Casa (al Búnquer) del Ser. El seu “malestar” individual, existencial, no els permetia tenir cap idea del que podria haver sigut l’home “plural” i només veien en la gent anònima un amuntegament de necessitats i passions de baixa estofa. Als components de la massa se’ls negaven els sentiments, l’aflicció, l’amor, la vida íntima personal, el pensament, les idees pròpies, etc., etc. Eren animals de bastaix del capital sense una ànima sensible amb què salvar-se per si sols. (Un cas paradigmàtic que demostra que la “veu solitària”, o la que “clama en el desert” en versió cristiana, no porta a enlloc més que a la submissió al discurs més reaccionari és el de Karl Kraus, fustigador de tot i de tothom de la política, el periodisme i la cultura, sovint amb més raó que un sant en les seves encertades diatribes, però que va acabar simpatitzant amb el canceller austriac pro nazi Engelbert Dollfuss. És curiós com molts intel·lectuals dels moviments artístics més radicals europeus van acabar simpatitzant amb Hitler i Mussolini com a portadors d’una nova era clàssica: els nazis emmirallats en Grècia ―alemany i grec, les dues úniques llengües dignes de la filosofia, deien, agafant-se, per exemple, a les aficions pindàriques de Hölderlin―, i els feixistes subjugats per l’Imperi Romà. El cas dels futuristes n’és l’exemple més conegut, però n’hi molts altres. La llista, malauradament, és llarga.)

Ho deixo aquí, això sí, amb la consciència que tot plegat necessitaria moltes més precisions de les quals em sembla que no sóc gaire capaç, però sé que tu hi ficaràs cullerada i m’hi ajudaràs. De totes maneres, no vull acabar sense parlar del tema del nacionalisme i la independència només per fer dues observacions. ¿T’adones que quan un petit país arriba a la ruptura amb l’estat a què fins aleshores pertanyia, ho fa sobretot per un ofec moral i social molt accentuat? Per això es parla de “llibertat nacional”. Però, ¿quin és el problema? Que els nacionalistes interiors posen l’èmfasi en l’adjectiu “nacional” i deixen de banda, massa de banda, allò que és substantiu: la “llibertat”, que és el que realment ens hauria d’importar si no es vol mimetitzar el model opressor un cop independents. No en volen saber res, d’una llibertat que només té sentit si allibera les forces socials.

La segona, i només l’apunto, és la incongruència de la Constitució espanyola, que no admet les independències, amb les lleis que permeten als independentistes no violents participar a les eleccions. Aquí es demostra un cop més com el parlamentarisme i el constuticionalisme no són res més que eines per defensar l’status quo dels poders econòmics, polítics i ideològics. Això també ha passat amb els partits comunistes. Podien concórrer a les eleccions, però no pas guanyar-les i encara menys fer canviar l’estat de via econòmica i social. Encara recordo quan Berlinguer i el seu Partit (euro)Comunista estaven a punt per guanyar les eleccions a Itàlia; el president nord-americà d’aleshores va parlar de desembarcar-hi amb la Sisena Flota si això passava. Aquesta és una bona contradicció de les dretes locals que defensen la independència: volen fer saltar la legalitat si cal per tirar endavant com sigui, però sempre han estat d’acord a l’hora de barrar el pas als comunistes, emparant-se en la força si feia falta.

Continuarà.

* * *

(desembre del 2012)

Et felicito i em felicito per la teva magnífica exposició. Només puc fer que sentir-me admirat per la teva claredat conceptual i estilística: il·lumines moltes de les coses que, per mi, només són intuïtives i que només sé expressar d’una manera poc sistematitzada, sense parar-me en gaires contemplacions i corrent el risc, com et deia, de cometre algun filosoficidi. Però, més que no pas respondre’t —perquè assumeixo plenament tot el que em dius—, vull insistir ―no pas persistir― en el meu desordre intuïtiu, qui sap si per excusar-lo, i ho vull fer amb una qüestió que a mi em sembla de fons i que em penso que és en la base de l’irracionalisme que sovint segresta el discurs filosòfic respecte al món. Per fer-ho, m’empararé en una divertida citació de L’obra mestra desconeguda, de Balzac, sí, d’Honoré de Balzac, el novel·lista més apreciat per Marx i Engels per la seva capacitat de fer un retrat realista, històric i moral, de la societat francesa durant l’anomenat Segon Imperi. El gran fris literari de La Comèdia Humana, amb tota mena de personatges de totes les classes socials que van caracteritzar la França del XIX.

[…]

―Entreu, entreu ―els va dir el vell [pintor] radiant de felicitat―. La meva obra és perfecta i ara puc mostrar-la amb orgull. […]

Dominats per una vivíssima curiositat, Porbus i Poussin van córrer fins al mig d’un vast estudi cobert de pols, on tot estava en desordre i on van veure aqui i allà quadros penjats a les parets. Es van parar en primer lloc davant d’una figura de dona de mida natural, mig nua, que els va omplir d’admiració.

―¡Oh, no us ocupeu d’això! ―va dir Frenhofer―, és una tela que vaig empastifar per estudiar una posa, aquest quadro no val res. Aquests són els meus errors ―va continuar, mostrant-los esplèndides composicions penjades a les parets tot al voltant d’ells.

En sentir aquestes paraules, Porbus i Poussin, estupefactes per aquest menyspreu per obres d’aquella mena, van buscar el retrat anunciat sense aconseguir-lo veure.

―Doncs bé, ¡aquí el teniu! ―els va dir el vellet amb els cabells desordenats, la cara encesa per una exaltació sobrenatural, amb els ulls fulgurants i panteixant com un jove embriagat d’amor―. ¡Ah, ah ―va exclamar―, no us esperàveu tanta perfecció! Sou davant d’una dona i busqueu un quadro. Hi ha tanta perfecció en aquesta tela, l’aire hi és tan autèntic, que no podeu distingir-lo de l’aire que us envolta. […] Admireu com els contorns es destaquen del fons. ¿No us sembla que podeu passar la mà per aquesta esquena? Durant set anys he estudiat els efectes de l’acoblament de la llum i dels objectes. I aquests cabells, ¿no veieu com la llum els inunda?… ¡Però si sembla que ara hagi respirat!… ¿Veieu aquest pit? ¡Ah!, ¿qui no voldria adorar-la de genolls? Les seves carns bateguen. Està a punt d’aixecar-se, espereu.

―¿Percebeu alguna cosa? ―va preguntar Poussin a Porbus.

―No. ¿I vós?

―Res.

[…]

―El vell lansquenet es riu de nosaltres ―va dir Poussin tornant davant del pretès quadro―. Jo no hi veig sinó colors confusament amuntegats i encabits a dintre d’una multitud de línies estranyes que formen un mur de pintura.

―Ens enganyem. ¡Mireu!… ―va reprendre Porbus.

Acostant-s’hi van percebre en un racó de la tela la punta d’un peu nu que sortia d’aquell caos de colors, de tons, de matisos indecisos, d’aquella mena de boira sense forma; però un peu deliciós, un peu vivent. Van quedar petrificats d’admiració davant d’aquell fragment salvat d’una increïble, d’una lenta i progressiva destrucció. Aquell peu apareixia allà com el tors d’alguna Venus de marbre de Paros que sorgís d’entre les ruïnes d’una ciutat incendiada.

—¡Aquí sota hi ha una dona! ―va exclamar Porbus, fent notar a Poussin les capes de color que el vell pintor havia superposat successivament creient que perfeccionava la seva pintura.

[…]

Aquesta deliciosa humorada de Balzac crec que ve a tomb perquè descriu perfectament un greu problema del pensament cultural occidental, i amb això no vindico pas el pensament mític d’altres llocs del planeta. ¡Res més lluny de les meves intencions! Aquest greu problema és el discurs sobre el discurs sobre el discurs sobre el discurs, que es va amuntegant en capes que només serveixen per amagar ―per fer-nos oblidar― de què estem parlant realment. (La Torà: l’existència de Déu és la pròpia dicció sobre Déu. La lectura de la lectura de la lectura de la lectura dels textos originaris amb què “legalitzar” l’arbitrarietat que es desprèn de tanta pàgina sagrada.) D’aquí ve la meva posició radical en la condemna que faig d’aquest pensament, que ha contribuït a sepultar —talment la “dona” del quadro— la font real del coneixement: els sentits i la realitat entesa com a condicions materials d’existència. Marx dixit, com tu molt bé cites. El pensament que la meva carta anterior posava en qüestió és precisament aquest coneixement que sembla que desconegui les fonts d’on sorgeix el pensament mateix; tot i que s’hi remet en última instància, perquè aquí sota hi ha una dona, en parla més a través de les capes superposades, com fa el vell Frenhofer amb la seva obra, que no pas remetent-se al model natural. L’“objecte” de reflexió es perd de vista i el discurs passa a ser autònom, i doncs sense “objecció”. No és més que la interpretació de la interpretació de la interpretació de la interpretació. Perquè, si parlem de creació, sovint ens trobem que es parla d’una obra (discurs primari) havent-la abordat només per mitjà de les referències (discurs secundari), i això, tot i l’aparentment sàvia acumulació de discursos, no és res més que cultura inculta. Aculturació de la pròpia cultura. Cultura regressiva. ¡El rei va nu!, com exclama el noi del conte. És cert, no tothom actua així, però, en l’imperi de la discursivitat, haver de desbrossar l’honestedat de la fatxanderia dels impostors és el que sovint impedeix l’“autoformació” que reclames al teu escrit.

T’agraeixo molt que en la teva resposta prenguis distància respecte al meu anterior exabrupte filosòfic i que en triïs el gra de la palla, però, encara que reconec sense embuts la bona part de veritat d’allò que m’expliques i em matises —¡ja pots anar dient ja que la llicenciatura no fa el filòsof!—, tinc la impressió que, tot i les teves precisions i molt més que precisions, hi ha una “equivocació” de partida fonamental (una “equivocació” immanent al pensament màgic) que recorre tota la història de la filosofia, fins a l’aparició del coneixement il·lustrat i, no cal dir-ho, del marxisme. Aquesta “equivocació” fonamental és, a parer meu, voler remetre tot allò que (ens) pensem a una “substància” que no contenim (divina) i a una altra que el món no conté (psicològica), si no és en nosaltres. Dues “substàncies” que ens irresponsabilitzen de la realitat. Predestinació i determinisme. Potser quan les eines de recerca eren primitives o poc desenvolupades, les explicacions fenomèniques només podien ser màgiques, però això ja no és justificable quan el pensament científic aborda la naturalesa d’una manera sistemàtica i amb explicacions verificables. Que d’aquí se’n derivi un “no-sentit” segons les visions finalistes no vol dir que el “sentit” que ens proposen tingui cap validesa ni real ni moral.

Per tant, podríem dir que la història del pensament, potser perquè no podia ser d’altra manera, és la història d’un malentès teleològic: la consciència —espantada pel final físic— sempre ha buscat tenir una finalitat. Una funció, doncs, la de la consciència, inadaptada a la inexorabilitat temporal, a la mutació de les causes materials que ens conformen com a existència física, però també com a existència psicològica, amb tot allò que té d’individualització a ultrança. Amb tot, haig d’admetre que aquesta inadaptació és en part excusable mentre el coneixement es basava en la centralitat humana respecte a l’univers conegut, però ara el coneixement científic ―entre el qual compto el marxisme en el camp de les ciències socials― ens ha abaixat els fums i ens ha mostrat l’ínfim lloc perifèric que ocupem en un univers en expansió i ens ha fet veure la realitat en la seva nuesa conceptual: en la seva riquesa perceptiva, sense les demiúrgiques capes superposades del quadro descrit a la nouvelle de Balzac, que serien, segons Marx, les culpables de l’alienació pel seu encobriment dels fets per mistificar-los i apartar-los de la seva literalitat. Aquesta nova concepció estrictament racional, que s’obre pas a partir del segle XVIII enmig de tantes i tantes reticències i resistències, ens proposa viure aquí, sense que les falses esperances ni el voluntarisme transcendent enterboleixin aquest aquí físic de nosaltres al món. Després de tanta acumulació de “salvacions”, és cert, s’ha de tenir molt de tremp per fer front a la intempèrie que compartim amb animals i objectes. Com diu Vinyoli als últims versos del poema “Trajecte breu”: […] és així com vivim:/arrecerant-nos/pels llocs petits/i protegint-nos/de tot./Estem a la intempèrie. Però ho hem d’assumir si volem tenir un pensament no sotmès. És en aquest aspecte que és necessària l’“autoformació”, com tu en dius, per no viure més en l’engany, aquest engany del “logos” de la dominació que també comporta la incapacitat d’entendre els mecanismes de l’explotació que hem anat descrivint en aquesta correspondència.

En aquest sentit, em refermo en la idea de l’existència del pensament anterior a la Il·lustració ―un cop desconnectada Grècia pel cristianisme― com a pensament al servei del poder, un poder canviant segons les condicions materials, però sempre i únicament al servei del poder. La idea de pensament crític —per mi l’únic pensament que se’n pot dir de debò per les raons que ja hem anat apuntant— despunta amb timidesa durant el Renaixement —sí, circumscrit a les elits intel·lectuals, com tu dius— gràcies al qüestionament del teocentrisme medieval i a l’aparició d’un antropocentrisme que comença a fer que l’home sigui la mesura de totes les coses, però que no esclata de debò fins al Segle de les Llums. L’Enciclopèdia. Hegel, Fuerbach i Marx en són beneficiaris, a través del pre-romanticisme: l’Sturm un Drang enlluernat d’entrada per les idees de la Il·lustració —amb Goethe com a paradigma—, però que de seguida sucumbiria a l’irracionalisme nacionalista i contrarevolucionari del romanticisme, fruit de les contradiccions que implicava la formació de l’Alemanya unificada a partir dels petits principats germànics: la resistència del “petit país” idealitzat per allò que tu molt bé descrius com la visió idíl·lica de la feudalitat, davant de l’aparició de les primeres xemeneies; és a dir, la divinització panteista de la naturalesa, violada per la indústria i la mineria. Aquells petits principats que eren regions de fet independents de l’Imperi autro-hongarès, el col·lapse del qual seria el començament real de la Modernitat. Regicidi, Gran Guerra.

Crec que tot pensament filosòfic i polític hauria de tenir una justificació de base, i no crec que n’hi hagi cap altra de més essencial que la vida humana en les seves necessitats i en acord amb l’entorn. El pensament perd el temps i crea castells en l’aire remetent-se a la Condició Humana si abans no s’han resolt les condicions humanes. Per això ja no ens creiem pensaments que no facin una crítica analítica de l’economia per posar-la a treballar al servei de la societat. Aquest és el nucli dur que justifica pensar: la justa igualtat com a destí de la humanitat. La igualtat i la fraternitat de la divisa revolucionària que tu reclames enfront de l’abús que s’ha fet del terme “llibertat”. No hem d’oblidar que Lenin ja es va preguntar Llibertat, ¿per a què? Una pregunta tan intencionadament mal interpretada pels que el volien fer aparèixer com a totalitari, quan en realitat es preguntava retòricament per les condicions ―igualtat i fraternitat― en què la “llibertat” podria ser també un bé comú. Sí, aquesta és la “dona” del quadro que s’amaga sota tantes i tantes pinzellades que no fan més que sepultar-la. La resta són pensaments gratuïts, mistificadors, entabanadors, demagògics, depredadors, populistes, manipuladors, etc. O, si no, divertiments de classes ocioses que viuen d’esquena a la realitat més dura, aïllades, com al Decameró, de la pesta —sistèmica— que assola el món. Tant hi fa que els contes que s’expliquen siguin nihilistes, absurds, terrorífics o eròtics. No deixen de ser un joc de saló amb què entretenir-se mentre moren els “altres”.

Deixa-m’hi insistir.

De vegades es fa servir la paraula “elemental” per desqualificar un raonament que ens sembla massa bàsic, però crec que el problema de la nostra cultura és que ens hem oblidat dels “elements” —tan ben cantats per Whitman, per Santos Chocano, per Gabriela Mistral, per Neruda (Odas elementales) i, en general, per tota la poesia del “Nou Món”, plena de força telúrica— i els hem substituït per conceptes subjectius cada cop més abstrusos en la seva incomunicació, en pro d’una complexitat que només consisteix en les capes superposades del quadro descrit per Balzac, una complexitat que ha “desfigurat” el tema motiu d’anàlisi fins a fer-lo irreconeixible. La filosofia “bizantina” que agrada el poder. ¡Quants laics que fan teologia sense saber-ho!

George Steiner, en algun moment de la seva obra, diu ―i ho resumeixo molt a la meva manera― que el quasi-oblit dels discursos primaris (podríem dir-ne la realitat material literària) ha fet que els discursos secundaris, interpretatius, parasitaris, se superposin i es multipliquin sense aportar cap llum sobre el plantejament inicial, enterbolit per l’obscur tumult hermenèutic. Com a poeta i com a lector de poesia puc ben dir que no hi ha cap discurs crític que t’il·lumini, per exemple, sobre Rilke més bé que el mateix Rilke. (Com a màxim, et poden ajudar quatre notes referencials a peu de pàgina.) Em penso, doncs, que abordar la realitat “elemental” com qui diu amb ulls nous ens la redescobreix. Una lectura renovada. No la podem substituir pels noms. Les paraules, si no volem que menteixin, només poden ser notes a peu de pàgina del món. Notes que ens ajudin a llegir-lo comprensivament: en els dos sentits. No es pot compendre sense comprendre’ns. Remetre’ns a veritats abstractes no és res més que amagar el cap sota l’ala de qualsevol àngel inexistent. Mera idolatria. Les paraules no poden substituir el món; s’hi han d’arrapar.

A parer meu, el discurs crític sobre qualsevol objecte d’estudi ha de tenir en compte allò originari i abordar-ho un cop i un altre cop amb humilitat i servitud. No cal dir que això s’ha de portar a l’extrem crític quan el material estudiat són les condicions de vida dels humans, especialment les condicions dels desafavorits, que han de ser la prova del nou de tota teoria socioeconòmica, i també filosòfica. Si no és així, el pensament no té cap “raó” de ser, a part de fer de camuflatge de l’explotació. Aquí sí que no és admissible fer pujar la nata analítica sense cap més intenció que la justificació o la “salvació” individual, rera la qual sempre s’amaga el discurs alienador del poder. El discurs que ens vol separats encara que ens convoqui a l’hipermercat.

Me’n ric dels que filosofen sobre la salvació del “subjecte” mentre tants i tants “subsubjectes” passen fam i són explotats o abandonats pels amos del triomf. No ens ha de fer por denunciar el pensament adherit al poder, encara que ens enlluerni amb la seva brillantor retòrica, encara que s’investeixi de pensament crític. En el bosc del llenguatge, hi hem de saber reconèixer els paranys parats pels amos del discurs dominant, i també les petjades de la fal·làcia dels que, en el millor dels casos ignorant-t’ho, hi col·laboren.

No sé gaire si m’explico, però, ¡aquí sota hi ha una dona!

* * *

(desembre del 2012)

La meva manera de pensar és “sacrílega” respecte a qualsevol disciplina i respecte a qualsevol disciplinari. Només el “sacrilegi” permet avançar pel que fa al pensament. Fins i tot en ciència, l’error pot portar a la veritat. S’ha de ser iconoclasta contra l’ordre simbòlic, l’ordre que representa l’Acadèmia en tots els rams. No, no puc ser acadèmicament respectuós (i em pensava que tu tampoc ho eres gens, la veritat). Penso que la idolatria sotmet el pensament. Em sento, doncs, radicalment antiuniversitari. La cultura no em mereix cap respecte especial. La cultura m’ha de saber guanyar amb el seu esforç humà, i només ho pot fer amb el seu propi qüestionament crític. Em costa molt ser adorador per se de res, ni que sigui en nom dels meus coneixements de la matèria que sigui. Per això em refermo en el meu tracte despectiu d’una manera de pensar filosòfica que sempre ha mirat d’aixecar-se per sobre de la humanitat. La filosofia, fins a l’extensió del materialisme com a manera de veure el món, pensa atrapada per les maneres de la teologia. Posa sempre el carro de l’essència davant dels bous de l’aparença. Com et deia a la meva última carta, massa sovint bona part de la filosofia no és res més que una colla d’insensateses sobre l’espiritualitat de la Condició Humana sense ni fer esment de la materialitat de les condicions humanes. Ras i curt: la història de la filosofia està plena de gent que desbarra. Des de Sant Agustí fins als místics, passant per tot l’empudegament de l’escolàstica, durant segles tota la història del pensament està trufada de gent que diu disbarats, això sí, sovint amb gran efusivitat lírica. I ho fa com a afirmació del poder, que vol la població terroritzada per articular una societat sota el seu domini. Una societat alienada. I això, vulguis o no, deixa una petjada molt fonda. (Una cosa ben diferent és que puguis llegir moltes d’aquestes obres contra les quals carrego com a simples poètiques ―o, en el pitjor dels casos, com a manuals d’autoajuda―, i que això et complagui. Jo mateix ho faig sovint i moltes em semblen esplèndides literàriament. El problema són les seves pretensions no pas d’exclamació individual minúscula, sinó d’expressió de la Veritat majúscula. ¡Que poques obres filosòfiques, artístiques o literàries del passat s’escapen de ser mera arqueologia! Museus i biblioteques semblen cementiris plens de cadàvers que ningú visitarà mai, tret de les rates literals de biblioteca.)

Accentuaré, doncs, encara més la meva gosadia antifilosòfica i et diré sense embuts que l’obra de Marx ―com el mateix Marx ja va fer en vida― posa en qüestió tota la filosofia anterior i bona part de la posterior. La deixa com a filosofia embalsamada. La seva concepció holística dels diversos coneixements que va abraçar, fins a fer-ne un coneixement que tendia a abastar la totalitat del que es pot conèixer, fa capgirar completament la manera de filosofar essencialista, sí, essencialista, gairebé única fins aleshores, i no tan sols a Occident. (Un essencialisme avui dia mutat en especialitats només per iniciats.) D’exemples del que dic, n’es plena la història de la filosofia, encara que tu en facis les excepcions que vulguis, que sempre seran mínimes per molt que t’hi esforcis. Te’n triaré dos d’il·lustres que d’una manera o altra influeixen fondament en tota la filosofia europea i també en Marx: Kant i Hegel, dos casos paradigmàtics de constructors de grans torres d’ivori filosòfiques que s’aixecaven per sobre de la humanitat per il·luminar-la, encara que només n’il·luminessin els privilegiats que s’hi podien entretenir. Marx tira per terra tanta altitud i tanta altivesa i tanta il·luminació i tant ivori, sí, tant i tant onanisme conceptual, i ens diu que el pensament no ha de ser vertical ―com els sindicats franquistes― cap a cap cel del poder diví o humà, sinó horitzontal —com les classes socials— per anar a trobar els homes amb els seus conflictes arran de terra. No hi ha imperatius categòrics ni happy ends històrics. Les categories neixen de les relacions de producció i els finals feliços de la història només seran possibles si es resolen les contradiccions materials. Cap viatge de l’esperit, doncs. Babel ha de créixer no pas dreta cap a Déu per emular-lo, sinó escampada cap als homes per defensar-los precisament d’aquest Déu arbitrari darrera del qual es parapeta el poder. Perquè, encara que llegint les diverses teories filosòfiques ens ho pugui arribar a semblar per empatia, no hi ha pensament viu de debò si és interclassista o transversal: o bé el pensament pertany al discurs dominant, un pensament que vol aturar la història en el punt que convé a la classe del poder, o bé s’hi oposa d’una manera revolucionària, oferint arguments contrastats amb l’experiència diària dels oprimits: la majoria menystinguda com a massa. El pensament ha de sortir al món a batre-s’hi com a praxis. A batre’s amb la realitat amb realisme. ¡Que pocs filòsofs que ho han fet al llarg de la filosofia! Epicur, Aristòtil…, els empiristes… Una llista no gaire llarga. Al meu llibre de proses Com els colors a la nit, del 2006, concretament al text titulat precisament “Babel”, hi tinc escrit això:

[…] la gran construcció hegeliana acaba ensorrada pel pes del seu propi orgull. Marx se n’adona prou bé i n’inverteix el sentit: el pensament no ha de créixer cap al cel, sinó que s’ha d’escampar per la terra. No ha de perseguir el Paradís perdut i acabar servint de justificació del poder dels “escollits”, sinó que ha de plantar el jardí de la felicitat entre els homes… […]

Però no pas amb ridícules utopies com la de Thomas More ni amb actituds visionàries com les de William Blake. Com tu bé assenyales que diuen Marx i Engels mateixos, o creiem que l’esperit està per sobre de la naturalesa, i ens remeten a la “creació” que sigui i fem que la persona humana sigui un ens predeterminat per una divisió del treball inamovible, o pensem que la naturalesa és l’experiència primordial sobre la qual construïm la nostra visió de la realitat i que, per tant, amb la seva transformació poden i han de desaparèixer els rols. Idealisme versus materialisme. Sí, fins a arribar a Marx, tota la filosofia està empeltada de creacionismes diversos, fins i tot els santsimonians, els socialistes utòpics i els mateixos anarquistes. I si molt m’estires la llengua, inclús una part de la Il·lustració. Això de les Llums mateix té un to de veritat revelada que fa una mica d’angúnia. Marx, Darwin, el positivisme científic són els que realment aporten una visió material del món sense fugides cap a l’essència. D’aquí el paper negatiu de l’hermenèutica en el pensament modern. Postmodernitat, paradigmes culturals, anys d’obscurantisme.

Bé, això és el que et puc dir per mirar de neutralitzar tot el reguitzell de precisions d’historografia filosòfica que oposes al meu discurs fatigat i fastiguejat, és cert, per tota una manera de pensar el món que, amb canvis d’enfocament més aviat perifèrics, ha acompanyat les diverses fases de desenvolupament de la societat occidental. Esclavisme, feudalisme, mercantilisme, capitalisme. Per trencar-la, es necessitava, i es continua necessitant, la crítica integral de la religió com a estructura jeràrquica de pensament que cal eradicar ―i no tan sols com a font d’abusos, que era la crítica que en feien els il·lustrats―; sí, la maleïda estructura jerarquitzada d’una manera de pensar unitiva, unívoca, que ha infeudat les idees a tot arreu, fins al punt de colonitzar tota mena de pensament encara ara, quan ja no hi ha cap necessitat d’explicacions màgiques. Però el fet és que la feblesa psicològica s’hi aferra, intimidada pel poder de les classes dirigents. (Per això sents tan necessària la pedagogia sobre els conceptes que descriuen realment la realitat.) Aquesta crítica quirúrgica no es comença a fer d’una manera sistemàtica fins a Fuerbach, la gran influència en aquest aspecte de Marx. (És cert que Grècia, per la seva disposició insular, que impedia la formació d’un gran poder absolut territorial, va arribar a una llibertat de pensament respecte als déus força estimable en comparació amb les societats faraòniques que l’envoltaven, caracteritzades pel mode de producció asiàtic, la denominació divulgada per Samir Amin per conceptualitzar aquelles formes piramidals de producció. Però ja et deia a la meva carta anterior que Grècia va ser “desconnectada” de la història del pensament pel cristianisme durant uns quants segles, i si hi tenia influència era a través d’una interpretació esbiaixada i beata de Plató. Plotí, Orígenes.) Pel que fa a les societats orientals, ja saps què en penso: castes dominants, siguin mandarins, lames o marahàs; estanqueïtat de pensament i, doncs, sustentació ideològica de l’immobilisme de les castes dominants assenyalades. Exactament igual que ha fet i vol continuar fent el cristianisme, amb l’agreujant que les religions orientals no s’havien de barallar amb la ciència incipient a Europa com a coneixement sistemàtic. La fundació de les societats modernes a fora del context europeu, per bé o per mal, ha vingut de la mà del capitalisme o del comunisme, encara que la Xina l’ha transformat en religió oficial de l’estat per afermar el mandarinat del Partit. En aquest punt de la història, doncs, potser ja no valen les llàgrimes de cocodril per tanta antropologia cultural perduda. Que em perdoni el senyor Levi Strauss i les seves nostàlgies brasileres. Perquè una cosa és mirar de conservar la naturalesa i els seus hàbitats i una altra de ben diferent és preservar les creences supersticioses que hi estan emboscades, com si algú tingués la potestat de decidir que hi ha poblacions que hem de protegir de la història, talment una reserva animal.

De totes maneres, no vull acabar sense puntualitzar algunes coses concretes sobre les quals em dius amb subtilesa professoral que m’equivoco o que ignoro, i ho faré no pas d’una manera llibresca, sinó agafant-me a mi mateix com a font de coneixement:

  1. La consciència és tenir com a finalitat la satisfacció de la necessitat. És el jo que necessita satisfacció “cultural”. L’animal irracional —aquest pobre ens sobre el qual projectem la nostra soledat volent-lo aproximar a nosaltres en una mena d’etologia waltdisneyana— sent, posem per cas, els símptomes de la gana, i l’instint el porta a satisfer-los a la seva manera ancestral. Una altra cosa és, com et dic, que ens dediquem a manipular-lo i a fer-li fer coses que ell, pobre, no hauria fet mai per si sol, i tot plegat per atribuir-li atributs humans: consciència, memòria, identitat, cultura, etc. Si em permets fer-hi broma, sí, la cultura musical del pobre mico maltractat que toca el timbal i els platerets en un numeret de circ. En fi, com et deia, Walt Disney. La consciència —la de debò i no la de l’experiment de laboratori—, en canvi, construeix un imaginari al voltant del (re)coneixement d’un mateix —d’una identitat, doncs— a partir dels símptomes merament animals i de l’experiència de satisfer-los. Comença a tenir objectius no mecànics ni immediats: descobreix que tota acció té un destí. La gula, parlant com parlava de satisfer la gana, ja és cultura. Es construeix un món simbòlico-lingüístic (faig la precisió per evitar que ningú em pugui sortir amb la murga habitual de la cultura dels orangutans com si fos una fet incostestable quan es parla de l’assumpte). A partir d’aquí —tant se val si tot plegat s’esdevé al neolític inferior o superior o al pleistocè—, difícilment em puc imaginar que l’home rampant davant del fet de morir dels altres no hi busqués alguna raó que hi donés sentit, un sentit que també tindria la seva mort: el mite, els ritus funeraris, la pervivència en un altre estadi o esfera, les pintures màgiques de les parets de les coves, etc. La muta de lamentació, que en diu Elias Canetti a Massa i poder, com tu saps prou bé l’obra que el va ocupar mitja vida. Totes les societats primitives posseeixen rituals específics sobre la mort. ¡Fins i tot dels animals caçats, que sovint es divinitzen com a aliment, com a sustentació! El precedent de l’Eucaristia. Crec, doncs, que, a pesar del teu no sé si necessari desglossament de la consciència, no m’equivoco gens ni mica quan afirmo que la consciència és una capacitat humana, i només humana, en si mateixa teleològica, finalista. Tots els experiments —¡sempre amb els electrodes corresponents!— que s’han “perpetrat” fins ara amb animals (inclosos els racionals), i ja posats a fer qui sap si també amb plantes i pedres, no tenen ¿encara? fiabilitat, com tu bé dius. Per tant, si no es té una prova física irrefutable d’una cosa com és la funció del llenguatge en els seus inicis, que per ara només podem escodrinyar a partir de la nostra experiència d’animals lingüístics, entrem en el terreny de si t’ho creus o no t’ho creus, i ja hi tornem a ser. Més val, doncs, deixar-ho de banda i no fer volar coloms… amb electrodes.
  2. Pel que fa al teu reduccionisme d’allò que denuncio del discurs sobre el discurs sobre el dicurs sobre el discurs a l’àmbit del “coneixement” hermenèutic modern és fer trampa, perquè la nostra secular cultura del Llibre ha significat des de les primeres lectures i traduccions bíbliques l’afermament de la relectura i l’acumulació de discurs com a forma de coneixement: la Torà, fins al punt de fer-la responsable de la mateixa existència infinita de Déu. Conceptes en comptes de món. Idees exemptes. Coneixement del coneixement. Però, ¿quin? Unes relectures acumulades en capes i èpoques que, encara que a poc a poc se secularitzessin, en conjunt es tornen confuses, esotèriques, allunyades d’aquella “dona” ―el món― que hi ha allà sota, com ens explica, sornaguer, Balzac. La (re)creació que ens rapta del real físic per emportar-nos com a Elies en el carro de foc de la irracionalitat, per moltes raons que ens ofereixi per convence’ns de la seva “veritat” profètica.
  3. Quan parlava d’irracionalisme, ho feia evidentment afirmant que sense un motiu que exigeixi la racionalitat, la racionalitat no seria ni racionalitat ni res. Seria pura vacuïtat. Per això, a parer meu, aquest motiu no és cap altre que l’espècie humana, composta per individus no determinats biològicament a fer una única funció dins d’un rusc i, doncs, destinada a haver-ne de pensar la sociabilització. En aquest context, la racionalitat hauria d’anar dirigida a la preservació i a la distribució de recursos. La relació metabòlica amb la naturalesa. Per això, per molt que el capitalisme raoni els seus interessos i la seva violència, com a pensament és irracional perquè desestabilitza les necessitats de l’espècie humana. Si ens ho mirem al microscopi, l’estratègia del capital és la desestabilització d’un organisme o d’una comunitat. Unes cèl·lules productives que, en el seu comportament desordenadament multiplicador per posseir l’organisme viu, el porten a la mort. Mira’t la crisi: el “tumor” de l’acumulació capitalista ens ha portat a la mort, de moment, de l’economia social de mercat i de l’Estat del Benestar. L’imperialisme, fase superior del capitalisme. Un altre títol de Lenin.
  4. Haver de desbrossar enmig de la confusió i de la fatxanderia cultural potser sí que és molt “autoformatiu”, si ets capaç de fer-ho, ¡esclar! Però mira al teu voltant i et veuràs rodejat de les més estúpides creences individuals i socials imaginables. Això si no et trobes, encara ara, amb gent que continua confiant que els que han enfonsat el barco ens en faran un de nou. ¡A quins mestres d’aixa que s’encomanen!

Et voldria fer moltes més consideracions, però acabaré referint-me en concret a la teva referència ―valgui la redundància― a la qüestió del poder, quan dius que no sempre és negatiu, i com a exemple positiu hi poses el poder del poble. Amb això entrem a parlar d’un aspecte molt delicat i que s’hauria de desenvolupar amb molt tacte intel·lectual. El poder del poble ha fracassat massa vegades per parlar-ne com a concepte i prou. La utilització del poder del poble durant la Revolució Francesa, el poder del poble traït a la Comuna, el fracàs dels soviets, els desencontres d’anarquistes i comunistes, l’acabament com el rosari de l’aurora de la Revolució Cultural maoista… No sé com, però em sembla que el mateix poder del poble ha de ser vist com un poder a combatre pel mateix poble en el poder, és a dir, el poble s’ha de combatre a si mateix com a poble en abstracte: les derives populistes, populars, etc., sempre ens han de posar en alerta sobre aquesta mena de poder, que sense una precisa i alhora dialèctica estructuració acaba anant a mal borràs, com la història ens mostra. Jo diria, fent un joc de paraules, que, com a contrapès del poder del poble, el poble hi ha de fer constantment de contrapoder atent i vigilant dels seus propis organismes d’acció. En definitiva, et diria que el poble no s’ha de sotmetre ni al seu propi poder. Però, ¿com? ¿La revolució permanent?

* * *

(febrer del 2013)

Contra la teva professoral acusació d’haver emprès cap “croada” contra el pensament acadèmic i contra la filosofia, com a marxista que ets, només puc oposar a les teves “precisions” historiogràfiques un text de Marx tan bàsic com les Tesis sobre Fuerbach i recollir-ne com a cita per mi final d’aquesta correspondència l’onzena i última tesi, que suposa una esmena a la totalitat a la manera de pensar filosòfica fins aleshores:

XI. Els filòsofs només han interpretat diferentment el món, es tracta de canviar-lo o transformar-lo.

Adona-te’n, els filòsofs (no pas aquests sí, aquests no i aquests altres no tant).

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles sociopolítics i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s