“D’INCERTES CERTESES”, DE MONTSERRAT RODÉS

“D’INCERTES CERTESES”, DE MONTSERRAT RODÉS

(Presentació llegida el 26 de novembre del 2013 a la Llibreria Laie)

D’incertes certeses, de Montserrat Rodés, és el llibre que tinc el gust i les ganes de presentar-los a tots vostès, en aquest acte ple d’incentius literaris servit per una interessantíssima aventura editorial com són els llibres de LaBreu edicions. Com és fàcil d’advertir, ja des del títol mateix, l’autora entra en matèria i ens anuncia que la nostra vivència del real es basa massa sovint en construccions retòriques, les incertes certeses, que fan, en la seva fixedat simbòlica, invivible la fluència del viure.

Tota la poesia de Montserrat Rodés és un perpetu qüestionament de la nostra mirada lingüística sobre el món, i ho fa denunciant l’acció en nosaltres d’allò que ens pensem que és pensament, un pensament que confonem amb els discursos ben travats i per això mateix reconfortants, amb els quals flotem en la quietud d’un gorg, sense pensar gens que el gorg és riu i que l’aigua, aparentment quieta en la superfície, també en va marxant.

Sovint, quan es diu que el pensament no és res més que lingüístic, no sé ben bé per què, s’hi reacciona en contra, potser perquè, idòlatres com som, confonem pensament i construcció intel·lectual. Però la veritat és que no pensem mai amb una retòrica perfeta, i això ens fa sentir insegurs. La formalització dels elements que ens ofereix el pensament és un pas posterior que no tothom és capaç de fer sempre. Per això ens volem inventar un pre-pensament fet d’imatges, de flaixos de memòria, una mena de golfes mentals que poden esperar a ser endreçades, com si es poguessin aparcar els indicis, els símptomes del conflicte que, com a sers lingüístics, ens remou encara que no vulguem adonar-nos-en. Com l’aigua que marxa imperceptiblement del gorg per continuar sent riu. És a dir, ens estimem més anar vivint de la rifeta dels llocs comuns del pensament dominant. Però mai aconseguim diferir el que ens somou, perquè aquest material, que volem imaginar previ al llenguatge convençuts que si no l’anomenem no actua en nosaltres, ja és lingüístic i conté moltes de les coses que sovint no volem saber, que no volem que siguin dites, però és en va que hi lluitem, perquè, com llegim en un dels poemes d’aquest llibre:

(…) el pensament reté
el que pensa la paraula.

Llegir i escriure poesia és buscar-se maldecaps amb aquests indicis, amb aquests símptomes, per diagnosticar-los en els seus termes, abans que els maldecaps se’ns converteixin en migranyes cròniques.

És només cos desposseït
que s’incrusta a la intempèrie,

ens diu l’autora en uns versos de ressons vinyolians. Sí, buscar-se maldecaps, indagar-los, seguint-ne el fil del llenguatge que ens aporta aquest cos desposseït incrustat a la intempèrie, i tot per saber, per conèixer, en un procés interminable que coincideix fil per randa amb la vida quan és de debò vida viva; sí, per conèixer, i no pas per trobar-hi conhort o desfogament sentimental o emotiu, com si volguéssim convertir un llibre de poemes en un llibre d’autoajuda, allò que malauradament sí que demanen el lector fàcil i l’escriptor acomodatici, sense pensar gens que amb aquesta facilitat i amb aquesta acomodació s’estan carregant la càrrega de profunditat intel·lectual que conté la poesia com a gènere: l’esclat del llenguatge en la seva perpètua depuració, en la seva perpètua modificació, en la seva perpètua contradicció, gràcies a fer-lo córrer els perills de les veritats minúscules, dialèctiques. No fer-ho així és la mort del poema, i potser també del pensament, en braços de la Veritat majúscula. La nostra intimitat és un debat lingüístic amb nosaltres mateixos que hem de saber reconèixer i del qual hem de saber destriar els elements significatius per afrontar-los sense falques imaginàries.

No, Montserrat Rodés no espera la gratificació immediata del lector que busca en els poemes consol, entreteniment o somieig. O que els confon amb pregàries o mantres. Ella planteja allò que necessita no pas el lector de diumenge a la tarda, sinó el poema: renovació o, encara millor, regeneració del material lingüístic, i no ho fa amb un discurs metapoètic —l’altra possibilitat que la gran poesia ofereix al poeta—, sinó amb allò que és essencial al poema: veracitat lingüística, sense maquillatges argumentals ni pirotècnies ornamentals, una veracitat que passa per muntar i desmuntar, i remuntar, les paraules i les frases perquè es trobin en un lloc expressiu en igualtat de condicions: sense jerarquies substantives que no són res sense l’acció dels verbs i l’articulació dels nexes. El poema com un lloc igualitari en contra dels discursos jerarquitzadors del poder que sigui, que sempre pretén agrupar-nos en categories indiscutibles.

La poesia de la Montserrat és una mostra ben clara que hi ha un pensament en marxa que pot no voler-se construir com a discurs explicatiu, com a discurs resolutiu, com a llenguatge que s’amaga en l’argument en pro d’un sentit del món amb què apagar la protesta, la queixa, individual o col·lectiva, sinó que s’estima més mostrar-se en les seves contradiccions prèvies a una suposada resolució dels conflictes, que només es resolen, en general, en benefici d’una idea tòtem. La nostra poeta recorre els camins de la ment sense la voluntat d’obtenir-hi cap presa per oferir-nos-la en un festí de certeses. Sí, fa aparèixer la incertesa de la quotidianitat, però no s’inclina mai per la solució fàcil de l’atribució al misteri. No hi ha esoterisme. Allò inexplicable és tan sols inexplicat. Com diu un dels poemes, la seva poesia se situa:

En aquell moment exacte
de saber-se en la matèria.

Els poemes de Montserrat Rodés es construeixen en les juxtaposicions, en els canvis de sentit, en les paradoxes, en els anacoluts més o menys encoberts i, si cal, en els salts al buit del coneixement… Sí, la seva poesia es construeix en la fluència d’un pensament encara no obligat a determinar-se, a transformar-se en opinió. Però la tècnica verbal de la Montserrat no es complau en el mer abocament automàtic a la manera dels surrealistes, per donar-nos un efectista material en brut. La seva tècnica literària la porta a destil·lar d’una manera molt personal el material verbal, fins a donar-nos un objecte poètic hermèticament precís. És un trobar clus obert a totes les incitacions: sense l’orgull de la dificultat per la dificultat. Però sí que amb l’urc de la necessitat expressiva. Aquests poemes, com en general tota l’obra de la Montserrat, tenen la rara virtut de situar-se sempre a l’inici, al lloc previ a tota argumentació, per fer-nos-els sentir com a iniciàtics a una mirada lingüística neta d’adherències i excrecències filoretòriques figuratives. Miraré d’explicar-me amb un petit exemple.

Un vers que es repeteix dues vegades, com a final de poema i com a començament del següent, una estratègia poètica que l’autora fa servir al llarg de la segona part del seu recull, ens diu:

(…) la línia fèrria de l’aigua.

Podem imaginar-ne el que ens passi pel cap: que el tren circula a la vora del mar, que hi ha una via de tren que travessa les onades i va mar endins a la manera dels surrealistes, que l’horitzó li sembla de metall, que veu un riu brillant de sol des de l’altura i que li sembla d’aram, etc. Però, per mi, el que val d’aquest vers és la seva materialitat lingüística, la seva literalitat significant: la duresa de dues esdrúixoles acabades amb el bisíl·lab “i-a” s’apaga en la blanesa d’una paraula plana, precisament amb el diftong “ai” inicial, que va precedida d’una preposició que articula la frase i la fa versemblant, tot i la seva estranyesa.

Les explicacions en poesia han de ser literals: s’han d’agafar els textos en el que són i prou. No poden ser mai circumstancials, perquè això suposa degradar el sentit del poema: la seva objectualitat lexical. Fons i forma indestriables. Tot allò que ens suggereix més enllà de la literalitat en pot ser una explicació: un motiu, però no és el poema. Com en un quadro figuratiu, hi podem reconèixer el lloc representat, però la pinzellada és allò que el fa ser quadro. Pretendre que el poeta va escriure el poema en tal circumstància o en tal altra és carregar-se’n la textualitat de l’experiència. El tema del poema és el poema, la seva materialitat a través de la seva materialització

Els poemes de la nostra poeta presenten el pensament, però no el representen ni el fan representatiu. L’autora no vol convertir-se en demiürg del seu llenguatge poètic fent-lo representar un quadre fix de temps, és a dir, fent-lo figurar, fent-lo fer veure, i en això el seu discret capteniment públic en el món de la cultura és una autèntica metàfora de la seva manera de fer poètica. La permanent fugida del reconeixement fàcil en la busca inassequible d’un difícil re(co)naixement en el llenguatge. El llenguatge poètic de la Montserrat és o, més ben dit, va sent en la fluïdesa, i som nosaltres els que hem de decidir si n’acceptem la dialèctica sempre irresolta o si la sotmetem al dictat dels nostres interessos, rebutjant-la si ens desestabilitza en els nostres conceptes o fent-li dir allò que l’autora no ha pretès dir, precisament en pro, com diu en un dels poemes del llibre, de la des-cons-truc-ci-ó del món, i les seves relacions simbòliques, per poder-ho veure tot de debò, sense altars ni simulacres, si cal anant a la shakesperiana i sempre inhòspita esquena del temps.

La nostra autora es posa el llistó molt alt, Celan, Beckett, Pessoa, etc., i jo crec que el supera amb poètica facilitat. La poesia de la Montserrat entronca amb la poesia —sovint necessàriament críptica— del conflicte —humà, històric, social, personal—, amb la poesia del valor ètic. En definitiva, amb la poesia de la dignitat humana, allò que no ens podem deixar prendre perquè és tot el que tenim. Aquest conflicte i aquest valor i aquesta dignitat que falten massa sovint a la poesia actual, plena d’egotistes anècdotes biogràfiques i d’exhibicionistes saltirons lingüístics més dignes de les varietés que del poema, una poesia postmoderna que defuig com el gat escaldat l’aigua calenta del compromís, com si escaldar-se no fos precisament la raó mateixa del poema.

Acabo aquesta intervenció amb el poema amb què acaba el llibre de la Montserrat, un brevíssim poema amb què l’autora desmenteix tot el que he exposat fins aquí, perquè en el món de les incerteses tot està de pas:

Però
aquesta
no és la veritat
n’és una altra
la veritable
que ve.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s