INTERVENCIÓ SOBRE JOAN TEIXIDOR

INTERVENCIÓ SOBRE JOAN TEIXIDOR

Ateneu Barcelonès, 9-XII-2013

Devia ser l’any 63 quan, arran d’una excursió amb uns amics, vaig ser a Sant Martí d’Empúries, a la casa d’estiu que hi tenia el filòsof Xavier Rubert de Ventós; d’aquella breu estada, en recordo sobretot una tornada de l’Escala de nit, travessant les ruïnes, en aquells anys encara accessibles a totes hores. Al cap d’un parell de dies, ens vam traslladar a la Garrotxa, i en concret al Mas Ventós, on el nostre amfitrió va ser un dels fills de la família Teixidor, l’Andreu, que avui és entre nosaltres. No recordo gens si hi havia tota la seva família ni si vaig conèixer allà el poeta que ara homenatgem, però sé que aquelles estades a Empúries i a Olot em van deixar un pòsit d’agradable recordança. L’entrada al Mas Ventós, la seva impressionant doble porxada, aquella humitat garrotxina del jardí tot i ser l’estiu, la posta des dels porxos, la frescor del matí quan clarejava allà al marc de la finestra oberta… Sí, tots els llocs comuns poètics del locus amoenus fets realitat. Però jo encara no havia nascut a la poesia més enllà de quatre versos maldestres de batxiller, ni tenia plena consciència de ser a la casa familiar d’un dels grans poetes del país.

En realitat, els aprenents de poeta de la meva generació vam arribar a la poesia, com és obvi, en els anys duríssims del franquisme recalcitrant, que condemnava comunistes i anarquistes, perseguia sindicalistes, humiliava treballadors i estudiants i censurava catalanistes (les pulsions que encara conserva el PP), mentre s’enriquien els personatges de més baixa estofa moral, reunits al voltant del Caudillo, i tot plegat a pesar de la comèdia representada pels tecnòcrates opusdeistes: l’autoanomenat miracle econòmic dels 60, amb l’emblema del sis-cents, amb el qual havíem d’anar qui sap on. Ara ho hem descobert: al paleofranquisme actual. Com veuen, uns anys de plom en què l’expressió en català maldava per la mera supervivència. És a dir, el nostre naixement al món poètic va ser en els anys convulsos de la poesia de la resistència i del compromís político-social. Però, al costat d’això, començava a emergir entre nosaltres el que es va anomenar, després de la Segona Guerra Mundial, la segona avantguarda, amarada d’existencialisme sartrià i de freudomarxisme. Una altra forma de protesta, encara que de vegades poc compresa des dels rengles polítics de la resistència. Aquella segona avantguarda de què precisament Joan Teixidor, un Teixidor que també hi va emmarcar els seus primers poemes, es va fer ressò en el vessant plàstic a les pàgines de “Destino”, que ell havia ajudat a fundar.

Tot i el meu compromís amb aquells temps convulsos, sobretot a la Universitat, on jo acabava d’entrar i on s’acabava de fundar el Sindicat d’Estudiants, pel que fa a la poesia els meus gustos i la meva pràctica incipient es decantaven més per la revolta de l’experimentació extrema —amb resultats, això sí, del tot ingenus— que no pas per la poesia que aleshores presidia el panorama poètic i els claustres de la Universitat: Espriu i la seva “pell de brau”, la mordaç ironia de Pere Quart i, en castellà, la poesia política i reivindicativa de Celaya, Blas de Otero i altres de la mateixa corda, de la qual es feien abrandats recitals a les aules universitàries com a crit de llibertat.

En això dels meus interessos literaris, segurament hi va influir el lloc on vivia de noi, allà on la Bonanova entra a Sarrià, cosa que em va facilitar la coneixença personal de J. V. Foix, que em tenia fascinat amb la seva llengua d’una altra galàxia, aquella llengua prodigiosa que, als que vivíem no pas cap immersió amb ampolles d’oxigen com es fa ara amb el català, sinó l’autèntica submersió a pulmó lliure fins a l’ofec de l’escolarització franquista, amb la connivència eclesial, ens semblava un autèntic miracle sovint impenetrable, perquè el nostre català, mutilat per l’educació feixista en el seu vessant cultural, era simplement d’estar per casa. I de Foix cap a Brossa, és a dir, cap a l’avantguarda, cap als poemes automàtics, cap als poemes concrets i visuals, etc., etc. Unes pràctiques de la modernitat de les quals, pel que fa a l’àmbit internacional, rebíem informació amb comptagotes.

I amb tot, com un corrent profund que, massa jove, encara no m’explicava gaire, externalitzat com estava en la meva incipient creació artística per l’aventura formalista descrita, ja em treballava per dintre una insatisfacció essencial de subjecte poètic que se m’aniria fent cada cop més evident i que em portaria a deu anys d’inactivitat artística. A poc a poc, gairebé sense percebre-ho, potser insatisfet de la recerca merament formal, vaig anar llegint cada cop amb més interès aquells poetes que la lluita urgent havia deixat en un segon terme: el mateix Espriu líric, però sobretot Riba, Arderiu, Leveroni, Teixidor, Manent, Garcés, Torres, Rosselló-Porcel, Vinyoli, Bartra… Aquells magnífics poetes que, sota l’etiqueta unívoca de “superats”, havíem aparcat amb la nostra radicalitat a les golfes de les andròmines inútils. ¡Quin gran error que trencava per uns anys la tradició literària!

Així, doncs, després de l’experiència de la formalització radical i dels llenguatges alternatius, em vaig anar adonant que hi havia en mi, com en tothom, una escletxa, potser sí que estretíssima, però humanament fonamental, oberta entre cos i pensament, el lloc en què l’experiència sensorial i psíquica encara no ha començat a parlar. L’escletxa per on ens entra al món l’experiència de la paraula poètica. Sí, un tel finíssim separava la paraula denotativa de la paraula connotada: el tel de les emocions transversals a tots els sers humans: la pulsió de vida i la pulsió de mort, amb totes les seves seqüeles de goig i de dolor, de desig i de por, d’alegria i de tristesa, de malestar i de benestar… De tots els dualismes inicials que fecunden les paraules.

Com dic, anar llegint aquells poetes que, amb els seus versos, havien apostat per la paraula beguda en la font prèvia de la sensació i de l’emoció en lluita amb el determini del pensament, em va anar obrint els ulls a una nova poeticitat. Doncs bé: entre tots aquells poemes que anava digerint com un element indispensable en la formació de la sensibilitat, per mi va ser com un directe a la mandíbula del meu aprenentatge líric el descobriment de Joan Teixidor i, sobretot, del seu llibre El príncep, la crònica d’un dolor que, aleshores, m’era inimaginable: la mort no dels antecedents ni dels coetanis, sinó la dels descendents, la que no correspon: la mort d’un fill. Sí, no m’ho podia ni imaginar perquè jo en aquells temps no era sinó fill. Un dolor perfectament i estoicament expressat al poema “La seva mort”: L’ús de la vida ens feia febles, / l’escàs plaer que hem collit. / Però ell vivia, sense futur, / el que és dolç i és terrible. / No demanava res. / Així el vèiem com un estendard, / com la llum des de la vall de l’ombra, / com l’edat d’or des de la terra obscura. / I era la mort, la seva mort només.

En aquella època, jo encara no coneixia El dolor, d’Ungaretti, ni Per una tomba d’Anatole, de Mallarmé, dos monuments literaris en l’expressió d’un dolor tan anorreador. Ara puc dir que El príncep és un llibre tan impressionant com aquells a l’hora d’explicar-me que la poesia és un material sensible d’alta volada on les paraules lluiten per abordar l’inacceptable, sí, inacceptable encara que sigui part de la nostra naturalesa: una revolta no pas formal, sinó íntimament essencial, com és la lluita entre la pèrdua despietada i les conviccions transcendents. La lluita entre realitat i esperança. El poeta ho expressa amb tota claredat al poema “Jacob”, que comença així: Deixa’m una vegada només, com Jacob, / vèncer l’Àngel, l’inconegut, el rar, l’impossible. / Que el que d’imatge teva al fons de mi somniï, / s’aixequi bravament i creï. / Que els plors arribin fins al cel. / Faci’s, Senyor, la teva voluntat, / però que sigui la meva, una vegada només. / Escolta: / no he demanat ni l’or ni la glòria, / he demanat la vida del meu fill. (…) El poema continua amb una quants versos més, tots impressionants, i acaba amb dos versos que són un autèntic passar comptes amb la divinitat, que ha permès que el poeta hagi de viure per sempre més amb una càrrega tan i tan feixuga com el record del fill mort: Et prego, et forço: / mai no t’he obeït tant com ara que et contrasto.

El príncep és un dels grans llibres de la poesia catalana: ho sé prou bé des que el vaig llegir a començaments dels 70, i per mi és inexplicable que l’obra de Teixidor no es pogués fins ara trobar normalitzada a les llibreries. Un exemple més de la vacuïtat d’aquesta mena d’esperpent cultural català en què vivim instal·lats des de fa molts anys, on es gasten diners per les més peregrines extravagàncies pseudoartístiques de consum mercantil i, en canvi, es deixa en mans d’iniciatives gairebé personals la feina de recuperar, rellegir i reeditar els clàssics de la literatura catalana, aquells que componen el tronc d’una llengua, sense el qual es perd tota identitat de país. Doncs, sí, El príncep, i tota l’obra de Teixidor, és un d’aquests clàssics indispensables a la nostra cultura literària. Només com a recordatori, deixi’m dir-los que l’obra poètica completa de Teixidor no s’havia recollit mai més fins ara d’ençà del 1969.

Crec, doncs, que la feina de Sam Abrams, com ja ens té acostumats, frec a frec amb els hereus del poeta, i amb la indispensable complicitat del poeta i editor Quim Curbet, és una restitució —que no sé gaire si com a país ens mereixem— a la història de la literatura catalana d’una de les veus més adoloridament intenses de la nostra lírica, aquesta lírica tan oblidada per les nostres autoritats, que només s’aprenen una quants versos del poeta que sigui quan toca centenari i encara remugant entre dents.

 Torno al Mas Ventós, a aquella visita que encara entreveig entre els records que se’m van acumulant amb l’edat. Aleshores jo encara no m’adonava que el més bell dels locus amoenus també pot estar traspassat pel dolor. El poema “La primavera” ho descriu amb precisa i dramàtica bellesa: Sempre he sentit la primavera nova, / l’afalac de les fulles en els arbres. / Però ha mort aquell impuls antic, / m’envellia de sobte. ¿Com podria / quan tot s’esqueixa, sospirar feliç? // Em fa pena la saba que s’enfila / pels troncs renovellats, la prímula que neix, / el vespre que es perfuma i la nit tèbia. / M’espaordeix la vida que m’espera, / la paraula que creix per a morir, / ésser un altre enllà del meu silenci.

XII-2013

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s