PUSIL·LÀNIMES CULTURALS

PUSIL·LÀNIMES CULTURALS

Si les revistes i els suplements dedicats a la cultura, s’hi dediquessin realment i tinguessin la més mínima exigència, deixarien bona part de les pàgines en blanc. O serien prims com una orella de gat. Mirem cap al passat, de cultura de la bona no se’n fa pas cada setmana un niu. Les revistes i els suplements culturals haurien d’exigir exigència als creadors i fer-los anar amb les orelles ben dretes. És a dir, haurien de tallar les ales a massa “pájaros” que volen muntar el negociet sense fer brot. Potser així, revistes i suplements en qüestió, tindrien sentit. El sentit canònic que haurien d’infondre a la creativitat. Precisament, a les arts i la literatura, hi sobren emprenedors que amb el llapis, el pinzell o l’escarpa, la guitarra o la càmera pretenen treure el ventre de penes i figurar a l’elenc de moda amb els subterfugis i excuses que calguin, menys la qualitat de la seva producció, que ara en diuen.

Però per això hi ha un parell de problemes ben greus, a part del més gruixut, com és el desinterès de l’estesa incultura política per la cultura, que només la sap veure com un joc de bons i dolents, segons els seus interessos. El primer dels dos greus problemes anunciats és que els suplements culturals viuen dels interessos editorials, que en general, obligats a la producció, no tenen res a veure amb allò que hauria d’interessar una cultura per poder-se’n dir. D’entrada, un interès allunyat de la mercaderia i preocupat per la durabilitat de la seva creació i del seu pensament. El segon és que al capdavant de revistes i suplements, i també de bona part de les institucions culturals  —per no parlar dels editors, cada cop més alliçonats pels amos per obtenir bones vendes i no pas llibres intel·lectualment enriquidors—, hi ha i s’hi posa gent —encara que de tant en tant, sortosament, alguna sangonera cau del seu setial— sense cap mena de sensibilitat, més enllà de la seva vanitat i de les seves ganes compulsives de figurar, ni de preparació específica per saber triar el “gra”, culturalment nutritiu, de la “palla”, que només serveix per fer una foguerada que com qui diu no deixa ni cendra. Si no és així, és incomprensible veure com es promocionen coses sense cap recorregut. A més a més, la falta de preparació els inclina cap al sectarisme, que els fa sentir falsament selectius; cap a l’amiguisme, que els dóna el confort de l’adulació i els fa oblidar la seva poquesa intel·lectual, i cap a la submissió als que estan per damunt seu, una submissió que en última instància fan servir com a excusa de la seva covardia cultural. ¡Tot a major glòria personal! Vaja, ¡la imatge precisa d’uns dats pel cul amb pretensions que si mai pentinen algú és com a venjança i no pas com a sa(vi) exercici crític! Però la veritat és que, si no són capaços de traçar una línia per elevació, perquè tenen poca alçada culturalment parlant, algú els hauria de fer plegar i, si es vol, muntar-los un quiosc per no deixar-los amb el cul estomacat enlaire.

Tot junt, política, interessos econòmics i pusil·lanimitat cultural, fa que la misèria intel·lectual s’hagi estès d’una manera escandalosa, irrecuperable, i que ara els creadors (sic) s’estimin més l’acció que fer colzes davant del paper en blanc.

Allò tan famós de la “por davant del full en blanc” es pot ben dir que s’ha perdut completament, perquè els creadors (sic), en comptes de pensar i escriure per repensar el discurs artístico-literari, han agafat el full i n’han fet confetti i serpentines. Esta noche hay una fiesta / vamos todos a la fiesta. / Allí vas a encontrar / amigos de verdad. / Qué bien vas a pasarlo / en la… fiesta, com deia una cançoneta de fa uns quants anys i que resulta ser una descripció tràgico-realista de la situació de la creació artística de la Catalunya que es vol independent, però que deixa escapar l’oportunitat de tenir una cultura “sencera” en tots els sentits. ¡Tots contents i d’esquena als inevitables processos dialèctics que ens faran anar a parar qui sap on si des de la Cultura Crítica no s’hi dóna resposta! Repeteixo: Cultura Crítica, no pas popular, ni culturalista, ni de protesta, ni de l’stato quo, ni acadèmica. Cultura Crítica, la que ha desaparegut, si és que si mai s’hi ha vist, de revistes, suplements, edicions, sales d’art, museus, i no cal dir de les institucions.

Sempre m’agrada comentar que m’estimo molt més el fracàs d’una gran ambició que l’èxit d’una ambició mediocre. Però, mentre tothom pensa en si mateix i en com fer-se veure a la fiesta on trobar amigos de verdad —allò de l’amiguisme que els deia—, el mal avança pertot. Crisi, corrupció econòmica i política, explotació, desnonaments, pobresa, prevaricació de la justícia, violència institucional, abús financer i empresarial, acumulació de capital i de la propietat, liquidació de drets i llibertats, genocidi, persecució de les minories i de la immigració, xenofòbia, estafes bancàries, anul·lació dels drets de les dones, homofòbia, persistència del patriarcat, sectarisme, proliferació de la superstició, paraciència, atemptats culturals i lingüístics, extrema dreta, feixisme, España una, etc., etc. Tot allò que hauria d’infondre alè crític a l’art i l’escriptura d’una manera subtil i fonamentada de llarg abast. No pas simplement reactiva.

7-III-2014

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles culturals i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s