¿NOMS? VOSTÈS MATEIXOS

¿NOMS? VOSTÈS MATEIXOS

No fa ni una setmana que aquí mateix, a “Núvol”, hi vaig publicar un articlet titulat “Pusil·lànimes culturals”, en què em queixava de la poca transcendència intel·lectual de revistes i suplements dedicats a la cultura, i també del poc rigor —conseqüència directa de la falta d’interès polític més enllà del dirigisme— de les institucions del ram. En la petita però interessant controvèrsia generada, hi he notat que els més crítics amb les meves paraules volien que l’article apuntés noms representatius dels vicis que hi denunciava. No els satisfaré del tot, perquè, de noms, en diré pocs, però amb les meves preguntes segur que els identificaran plenament.

¿Es fan auditories de domini públic de totes les institucions culturals? ¿Es calcula seriosament la relació de despesa i resultats? ¿Hi ha barems mínimament objectius per valorar què s’hi fa i què s’hi deixa de fer? ¿El resultats que es busquen són d’aprofundiment i eixamplament cultural o hi ha massa operacions d’imatge? ¿Hi ha cap criteri objectiu a l’hora d’escollir comissaris i exposicions? ¿Es dóna com a culturalment significativa una bona assistència de públic, i per tant com a sinònim d’èxit, quan tots sabem que en la cultura de la bona més aviat passa el contrari? ¿Ens hem de conformar amb l’autobombo que es fan els mateixos interessats, gràcies al suport d’insulsos programets de televisió i d’unes pàgines de cultura dels diaris que en parlen com si fossin anuncis pagats? ¿Quins són els “serveis prestats” que s’amaguen rera d’alguns nomenaments? Preguntes i preguntes que no s’acabarien mai.

Per exemple, ¿quina informació pública s’ha donat del pas de l’anterior director del CCCB? ¿Se n’han auditat despeses i resultats? I el mateix sobre l’Arts Santa Mònica, després de vint anys del mateix director. De tot allò que ens han ofert, ¿n’ha quedat res sòlid que no ho fos ja abans de passar per les seves dependències —ho pregunto sobretot per les pretensions de tots dos projectes—, al marge de munts de paperassa a tot color sense incidència cultural real?

¿Algú ha auditat i ha fet públics els resultats de l’Any Espriu? ¿Algú ha pressupostat l’Any Vinyoli i ens ho ha explicat? ¿Algú ha auditat les Setmanes de Poesia quan els directors n’han plegat i n’ha fet saber els resultats? ¿Com es decideix en cada cas quines són les persones idònies per encarregar-se del que sigui? ¿Ho expliquen mai la conselleria o la regidoria corresponents? ¿Són escollides a dit? ¿No seria millor fer-ne un concurs públic en què s’hagués de presentar un informe d’intencions, despeses, recursos, etc.?

¿Algú ha passat comptes públics de les despeses del CONCA d’abans i d’ara? ¿Com és que es repeteixen constantment els noms d’alguns personatges que no paren de moure’s al voltant de les institucions? ¿La llagoteria dels que ronden el conseller de torn i no pas cap criteri objectiu és la manera de nomenar-los? ¿Són necessaris aquests consells i satrapies consultives? A mi em sembla que, a la vista de moltes de les decisions que es prenen, no en fan falta gaires, de consultes.

¿Qui audita el Ramon Llull i els diners que es gasta i s’ha gastat en promocions i viatges mai fets públics de persones que es munten pessebres a l’estranger per autopromocionar-se a costa de l’erari públic i a les quals es paga el desplaçament per terra, mar i aire? ¿Quins són els criteris de tria d’autors que es promocionen aquí i allà? ¿És veritat que tot depèn del “gust” del director, com em va reconèixer en una ocasió el Sr. Bargalló quan era president de la institució? Si és així, ¿com és que el criteri personal pot ser el criteri d’un ens públic?

¿I el MNAC i el MACBA, i el Teatre Nacional i el Lliure, i l’Auditori i el Liceu, com es gestionen? ¿I les edicions de la Generalitat i de l’Ajuntament com es decideixen? ¿I com treballa la Institució de les Lletres Catalanes, que reparteix diners sense que se sàpiga mai públicament qui se’ls embutxaca? ¿Quins criteris es fan servir, més enllà de les simpaties o les antipaties, per canviar-ne els directors? ¿Les del senyor Mascarell, amb les seves polítiques de dèspota il·lustrat (sic), o les del conseller que sigui? ¿Hem de continuar aguantant que en política cultural hi hagi “persones de confiança”, en detriment de concursos de mèrits reals, com es fan per cobrir qualsevol plaça, amb avaluacions objectives i llum i taquígrafs? ¿Per què no es fan contractes per períodes fixos de mandat, prorrogables o no, que impedeixin la ingerència política?

I quan dic informació pública no vull dir una informació manipulada i amagada en qualsevol racó del DOG o en memòries desades al calaix, sinó que vull dir informació publicitada. Informació prèvia i posterior sotmesa al debat i, si cal, a la denúncia. Sospito, sí, sospito, ara que precisament s’ha fet el debat parlamentari sobre la pobresa, que per aquí es podrien haver estalviat i continuar estalviant una colla de calés gastats alegrement en serpentines, confetti, trompetetes i espanta-sogres, això sí, pagats a preus de “velázquezs”. Perquè potser el que caldria és portar institucionalment a la pràctica una cultura austera sense mediatitzacions del poder, inclinada a la reflexió i a la indagació sobre si mateixa i sobre les condicions socials i les circumstàncies històriques en què sorgeix; una cultura, doncs, allunyada dels fastos oficials, de l’espectacle i dels grans muntatges mediàtics.

No sé si se n’han adonat, però com veuen no he parlat del Palau de la Música. ¿Que potser ens pensem que els millet i els montull són espècies de sangonera que ens arriben de l’espai sideral, per on volarem quan siguem independents? Doncs no, són espècies ben autòctones, i no hi ha cap raó per pensar que a hores d’ara no proliferin en altres institucions culturals. A més a més, ¿què se’n pot dir de la barreja de públic i privat en el món de la cultura, amb avantatges fiscals que no s’acaben d’entendre mai? Si realment som conscients de les virtuts públiques que es prediquen i dels vicis privats que es consenten, de seguida ens adonarem que allò que els deia de la Cultura Crítica, a la manera de Horkheimer i Adorno, és una autèntica quimera, però és evident que, sense aquesta capacitat qüestionadora, no hi ha cultura que valgui res.

Pel que fa a revistes i suplements culturals, com que són d’abast privat, només donaré unes humils idees.

Primera. Que responsables i col·laboradors estiguin ben pagats i no siguin simplement periodistes, que saben de tot ben bé res, sinó persones de reconegut prestigi intel·lectual, amb capacitat d’objectivació i lliures al màxim de sectarisme. És a dir, s’han de posar al capdavant de les seccions de cultura del mitjà que sigui especialistes de solvència contrastada i d’àmplia formació clàssica que sàpiguen analitzar les obres des del pòsit de la tradició i que no tinguin por de posar a la picota la faramalla.

Segona. Que es fugi sempre de l’acomodació al mercat. O encara pitjor, de la submissió al poderós de torn. Des de la cultura s’han d’exigir productes de solidesa intel·lectual contrastada i durable.

Tercera. Que hi hagi una línia de comportament editorial, amb objectius canònics de consolidació dels clàssics i de descobriment de la vàlua intel·lectual de les obres en marxa. Les crítiques han de ser ben fonamentades, ni a favor ni en contra. S’ha d’acabar que els suplements i les revistes semblin encartaments publicitaris pagats pels editors. S’han d’evitar al màxim, doncs, les urgències de les novetats.

Quarta. Que es dediqui bona part de l’espai cultural que sigui a la reflexió sobre la tradició: clàssica i, sobretot, europea. S’ha de prendre partit, i treure’n suc, pels grans noms del passat de la nostra tradició d’aquí i de fora, que s’han de tractar com a miralls d’ambició cultural, i s’han d’obviar els autors estrangers de tercera i quarta fila que sovint apareixen publicats per qualsevol editoret que es pensa que, amb ells, ha fet el descobriment del segle. D’autors de tercera i quarta autòctons és del que anem sobrats. Només cal fullejar els llibres de la taula de novetats en català de qualsevol llibreria.

Cinquena. Que es busquin crítics que aspirin a fer que la seva obra sigui la crítica, i no pas la creació literària i artística, cosa que sempre els acaba sent un llast al convertir-los en jutge i part.

Sisena. Que els mitjans objectivin les funcions dels responsables culturals i els blindin enfront de la política, els amiguismes i els interessos comercials.

Setena. Que els mitjans serveixin per difondre la investigació universitària i els seus resultats.

Vuitena. Que es faci un pacte de tots els mitjans sobre la defensa de l’excel·lència de la cultura i de la llengua.

Novena, a Sant Antoni. Que tot allò espuri que ha envaït les revistes i els suplements culturals torni a les pàgines d’espectacles o que ens ho estalviïn. La no discriminació  qualitativa ha portat al batibull actual de donar la mateixa importància a Brahms que als Brams, per posar un exemple. O també, perquè m’entenguin, podríem dir allò de Maritornes, a tus fogones, que la cultura és una altra cosa.

Aquestes i totes les idees que s’hi vulguin afegir, però sempre en defensa de l’objectivitat de criteri i de la màxima exigència intel·lectual.

 13-III-2014

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles culturals i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s