LA CIUTAT DEMOLIDA: UNA ELEGIA

LA CIUTAT DEMOLIDA: UNA ELEGIA

Als defensors del barri del Cabanyal de València

Passant per General Mitre, pel tram aquell que, a l’altura de Muntaner, podríem descriure com “ara vull la calçada per sota, ara la vull per sobre”, és a dir, una mica abans del carrer Atenes, he vist com uns obrers estaven malmetent, sota les ordres d’un funcionari municipal, l’escala que baixa (o baixava) del carrer Hercegovina a la Ronda del Mig, que en diuen ara. L’escala del carrer Berlinès, banda mar, que hi ha sota l’edifici d’estil àrab anomenat Edificio Alhambra.

(Dit de passada: la Ronda del Mig ja va ser una de les grans ferides obertes sense cap consideració tot al llarg de Barcelona, amb la destrucció dels voltants de Lesseps i amb l’amenaça de la Via 0 amb què es volia partir en dos Gràcia, com ara volen fer els correligionaris de Porcioles al barri del Cabanyal de València; el despropòsit urbà va ser tan gran que la ronda va quedar inacabada i amb el temps se’n va haver d’enderrocar el tram elevat de la zona del Guinardó.)

Però deixem de banda l’observació a ull viu d’un de tants i tants exemples simultanis del que dic de l’escala de Mitre com hi ha a tot Barcelona i traguem-ne alguna conclusió. D’entrada aquesta: des de Porcioles fins avui, els successius consistoris de la ciutat —sí, també els presidits pels alcaldes socialistes i ara pel convergent— només han tingut un propòsit: desfigurar Barcelona en nom de treure’n rendiment, ben bé com si fossin “xulos” que fan treballar la “seva” meuca perquè se la puguin tirar empresaris i especuladors. La capital catalana com a bagassa a disposició de l’insaciable capital autòcton i transnacional, sovint no gaire legal. (S’explica que l’alcalde Porcioles, quan algun regidor o arquitecte li indicava que un edifici que volia tirar a terra tenia valor, responia per justificar-ho, encara amb les imatges triomfals dels bombardejos dels seus a la ciutat, “una bomba”, com si ja no vingués d’aquí.)

No, els consistoris de la ciutat no s’han dedicat a recuperar, restaurar i millorar, respectant-ho, el que hi havia. Simplement s’han dedicat a la destrucció per aconseguir el pacte de Faust amb el diable del capital, com si es desitgés l’impossible de fer anar a terra tota la ciutat i fer-la nova, i cada cop més cara, a cada generació. Una ciutat sempre jove, una ciutat Peter Pan. “Una bomba.” Mentrestant, tanta renovació, tanta faustuositat, ens fa envellir més de pressa per l’estranyament que ens fa sentir la pèrdua accelerada dels llocs on hem sigut.

Només s’ha de veure la cara que fan els edils quan algun conservacionista treu el nas, perquè s’olora que un edifici que representa alguna mena de passat ciutadà està amenaçat de demolició per construir-hi un Núñez i Navarro, l’estil del mal estil, o per aixecar-hi un edifici singular d’aquells que costen més de mantenir que de construir —tot i que construir-los (ens) costa un ull de la cara per desviacions pressupostàries— i que, un cop passada la novetat, tothom es treu del davant, l’Ajuntament el primer. Doncs, sí, el nas del conservacionista corre greu perill de ser escapçat.

Torno a l’escala del carrer Berlinès. L’escala en si no té (no tenia) cap mena de valor patrimonial, però no es tracta de conservar només el que té valor de catàleg, sinó de preservar una certa continuïtat urbana, al marge dels gustos estètics dels urbanistes moderns i postmoderns.

Les nostres autoritats municipals no volen tenir en compte que una ciutat és una xarxa infinita de memòria, que una ciutat vivible és sobretot memòria, història, micro i macro memòria històrica, i que les transicions urbanes han de ser lentíssimes, conservacionistes, per respecte als ciutadans que l’han habitat i l’habiten. No s’ha d’oblidar mai que la majoria dels mortals, quan morim, només deixem uns àmbits, on els vius ens poden reconèixer i donar-hi continuïtat, potser sí que modificant-los a poc a poc, gairebé sense ni adonar-se’n, però mai destruint-los. No podem salvar el temps, però sí els llocs per on passa aquest temps. La memòria és reconstrucció; l’excavadora, oblit.

¿Qui no s’ha emocionat explicant que allà hi va viure de nano, que en aquella casa hi vivien els avis, que en aquella plaça hi jugaven a cavall fort o a arrencar cebes, que en aquell edifici hi havia hagut la seva escola, que aquell balcó correspon al pis on va viure tal personatge, etc.? Memòria viva que no pot ser amputada alegrement, impunement, per interessos espuris que no es corresponen amb la vida viva dels ciutadans. Cap ciutat hauria d’aspirar al que no és en si mateixa i en la seva història humana. Només hauria d’aspirar a fer-se cada cop més vivible. No pas entestar-se a ser tan sols una franquícia turística que, com un parc d’atraccions, ha d’oferir cada temporada alguna novetat. La capital nacional agenollada als peus del capital transnacional.

Penso en els meus barris d’infantesa i joventut, la Bonanova, les Tres Torres, Sarrià. ¿Com han sofert? Pertot arreu, duríssimes agressions urbanístiques: la Ronda de Dalt, que va arrasar la pedrera de darrera de les Escoles Pies, que ens donava fàcil accés a peu a la Carretera de les Aigües, aleshores tan desconeguda, o que va comportar la desfiguració del capdamunt del carrer Anglí, de la plaça Borràs i dels voltants del Desert de Sarrià; o l’Avinguda Foix, amb què es va recobrir de macadam el torrent que baixava de Can Caralleu (com s’hauria indignat el poeta al veure el seu nom identificat amb la destrucció d’alguns dels seus llocs de passejada habitual per anar cap a Pedralbes i la carretera d’Esplugues, ara també destruïda), o la més greu de totes: l’obertura de la Via Augusta per endinsar-se als Túnels de Vallvidrera, una ferida que ja no podrà cicatritzar mai, la frontera que separa per sempre la Bonanova i les Tres Torres de Sarrià.

Allà hi havia les escales de ferro, al peu de les quals estava instal·lada permanentment la xurreria pintada de vermell amb les seves bosses de patates de coloraines; el caminet de ciment del Tren de Sarrià, on desembocaven com fora poble els carrers Salvador Mundi i Hort de la Vila i que passava per sota del pont de fusta de les monges del Sagrat Cor, el jardí de les quals també ha quedat arrasat; la mateixa estació de tren descoberta, on confluïen els trens de Sarrià i els que anaven a Terrassa i Sabadell (un immens tren elèctric a ulls d’un nen); el descampat on es muntava la fira de la Festa Major sarrianenca; els horts que hi havia a recer del pont de Reina Elisenda, sota el qual s’obria un gran portal de fusta que donava accés a dos grans casalots amb activitat artesanal i industrial; la riera que baixava per on passa l’accés als túnels…, tot ha quedat sepultat per l’asfalt. Memòria morta, discontinuïtat generacional, oblit.

I a tota aquesta macrodestrucció, s’hi ha d’afegir la microdestrucció i la substitució que s’estenen actualment per tots els racons i carrers del meu record, però que ja vénen de lluny. Per molt que es diguin conservadors a l’hora de votar, els propietaris de les grans finques s’han dedicat i es dediquen a la venda i enderrocament de l’hàbitat dels seus antecessors, sense cap compassió ni per la seva pròpia història: belles torres substituïdes per estructures de ferro, vidre i formigó on s’allotgen bussines, colleges, schools, clinicals centers; jardins arrasats per cases de pisos d’alt-standing de dubtós gust estètic, on s’apleguen saltataulells enriquits per la política i el frau, molt sovint els mateixos actors de la política municipal; aparcaments soterrats que sostenen espectres de jardí sense prou terra per créixer ufanosos; carrers de torres plenes d’hipertròfies arquitectòniques o de mutilacions constructives que només en conserven la façana, etc., etc. La febre constructora a la zona del Passeig de la Bonanova va començar molt aviat després de la guerra (in)civil a partir de la plaça Bonanova: quan jo era un noi, des de Sarrià fins al carrer Mandri, només hi havia set cases de pisos a tot el passeig; justament per Mandri va ser per on estraperlistes i alts funcionaris arribats amb l’exèrcit d’ocupació van començar la destrucció dels espais verges o residencials, de rics, sí, però plens de bellesa, amb la lletjor dels seus pisos de 300 metres quadrats; el Campo Rosales, al mateix passeig, que acollia plantatges de jardineria i que hauria pogut ser un bell parc, finalment va ser soterrat per edificis de cap gust arquitectònic reconeixible; més cap aquí, la plaça de Sarrià liquidada com a plaça un cop enderrocats tots els edificis que la tancaven, amb el bar de la plaça a la cantonada, que, girant cap a la Bonanova, continuava amb el colmado, la merceria La Dama i que acabava amb la terrassa i l’oficina de Correus, abans de creuar el pont de Reina Elisenda i trobar la baixada del Tren de Sarrià; fins i tot el cementiri de Sarrià, on hi ha enterrats Foix, Riba i Arderiu, ha quedat envoltat de pisos luxosos que sembla que el malmirin i el vulguin fer fora, etc., etc. Sí, propietaris conservadors només dels privilegis dineraris.

Al meu llibre La mort i la paraula, hi vaig escriure aquests versos que miraven d’atrapar aquest sentiment d’indefensió davant de la despietada i especulativa metamorfosi urbana: Els llocs on sóc, on era. / Tot com un ser immens que muda / per conservar-se jove sempre. / Dolorosa metamorfosi. / ¿Què hi sóc? Escorça seca, runa.  // Esberla de tristesa.

El mal de l’urbanisme modern és que no respecta la sentimentalitat.

 IV i V-2014

 

 

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles sociopolítics i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s