LA DURA DURADA

LA DURA DURADA

Moltes són les raons que ens i es donen els poetes —o més ben dit, els redactors en vers— per justificar el seu esforç: des de l’accés al Silenci a través de les paraules, que ja és tirar d’oxímoron, fins a l’experiència biogràfica, amb la consegüent xerrameca moral sobre una existència en general tan trivial com la del comú dels mortals, passant per tota mena de gradacions i sobretot degradacions possibles: funambulisme, jocs de mans, agosarades tombarelles, actuacions de pallassos i tot un llarg etcètera d’habilitats lúdico-poètiques més adequades a una festa infantil que no pas a una platea lectora.

Però a mi em sembla que, més enllà del mostrari d’excuses i justificacions amb què ens entabanen els versificadors per encolomar-nos el seu discurs, l’autèntica expressió poètica neix, i en això segueixo l’Adorno del “Discurs sobre lírica i societat”, d’una incomoditat essencial, com és que la nostra relació amb el món, plena d’expectatives induïdes per la producció que ens porten sovint al fiasco personal i al capdavall existencial, sempre ens és insatisfactòria. O volem més o no sabem com voler menys.

Cito un fragment del text anunciat de Theodor W. Adorno: […] Vostès conceben la lírica com una cosa contraposada a la societat, com una cosa plenament individual. La seva afectivitat s’aferra a més a més al fet que així ha de seguir sent, al fet que l’expressió lírica, sostreta de la gravetat objectiva, conjuri la imatge d’una vida lliure de la coerció de la pràctica dominant, lliure d’utilitat, lliure de la pressió de la tossuda autoconservació. Però aquesta exigència posada a la lírica, l’exigència que sigui la paraula virginal, és en si mateixa una exigència social. Ella implica la protesta contra una situació social que cada individu experimenta com a hostil, aliena, freda, opressivo-depressiva […] I una mica més endavant continua: El seu distanciament de la mera existència es converteix en criteri de la falsedat i maldat d’aquesta. En la protesta contra ella el poema expressa el somni d’un món on les coses fossin d’una altra manera.

No crec que m’equivoqui gaire si ara afirmo que D’un juny dur, el nou llibre de Víctor Obiols que aquí presentem, és fruit d’aquesta incomoditat aparentment ontològica que els deia, d’aquest neguit teòricament essencial, però al qual ens arrosseguen en realitat unes formes productives de relació imposades pels discursos que encobreixen els interessos dominants. Com en diu un Obiols sorneguer, un recurs aquest de la sornegueria en què el poeta excel·leix, aquest neguit és “La meva (la nostra) creu”: No sap fer-ho d’altra manera. / És meva i no és meva. / I la passejo, pesada, a l’esquena. / Hi veu i no hi veu, / quan puja i quan baixa, / la meva creu.

El malestar fins i tot del poeta més entotsolat, del poeta més pur, com tan bé assenyala Adorno, és un malestar social, fins i tot polític, i és inútil que contracti cap alarma a Securitas Direct per protegir la seva torre d’ivori. Sí, un desacord no pas amb la vida, sinó amb les formes amb què se’ns imposa viure, aquest desacord que tan sovint porta alguns a donar la nota, i no em malentenguin i es malpensin que això de la nota ho dic per la trajectòria musical d’en Víctor ara Bocanegra, perquè en les seves cançons prou que sap denunciar perfectament les argúcies del poder per embadocar-nos. Ets mercat un fals déu, / penses que tot és teu, / tu mercat ets Moloc / i per tu tot és poc, canta el cantaautor Bocanegra a ritme de rock/jazz al seu disc Cançons de l’Akídelara.

¿A què respon, si no és a aquest malestar, l’agosarat intent del poeta d’atrapar el temps d’un mes, dia a dia, en la teranyina d’uns versos polimètrics, corals, que, des de l’assaig de parlar amb moltes veus, ens mostren aquest desassossec que ens causa la nostra relació amb la realitat, això que tothom diu que no se sap ben bé què és, però amb la qual tots anem topant, per exemple a final de mes, per no parlar dels complicats afers de l’amor i el desamor, ni tampoc del dolor físic que sentim fins i tot en les paraules per culpa de la malaltia i de la imminència de la mort, pròpia o dels que estimem i ens estimen. Normalment, la majoria dels poetes a l’hora de poetificar es divideixen en dos grans grups davant de les empentes de la vida: els uns, les pretenen conjurar anant versos amunt, els apol·linis; els altres, anant versos avall, els dionisíacs, però, sigui com sigui, tots miren d’escapar-ne com el gat escaldat de l’aigua calenta. La missió del poeta és una bona excusa per fer-se el distret. Allò que Freud anomena sublimació.

Deixa-t’ho tot a fora, i entra sol. / Un únic gaudi: construir amb allò que tens a dir, / amb allò que tens a dins, quan diu tan fosc i fi. / Dir i desdir. Filar i refilar. / I amable amb tot, i amb tu, fora símbols. / Una nua i llisa estesa de paraules / que pesin per si soles / amb les soles de vent, / que diguin i caminin ben soles / amb el solc natural, / sense l’ombra de l’hermeneuta mefistofèlic. Llegint aquest versos de D’un juny dur, penso sincerament que Víctor Obiols no és pas dels que s’arronsen enfront de l’erosió diària, ni pretén fer pactes fàustics com tants poetes adeleren fent encara als setanta anys els versos de quan en tenien vint. Crec que hi sap fer front oposant a aquesta realitat aspriva, que ens encercla i assetja, que ens passa pel costat sense ni mirar-nos, el repte d’uns poemes, fruit no sé pas ben bé si de la rebel·lia o de la rebel·lió, que s’hi enreden i l’enreden fins a desconcertar-la: la sotmeten a una dicció que la realitat, el continu asentimental, no s’esperava i que, com a realitat lectora que som, no ens esperàvem.

La diversitat textual de D’un juny dur no és pas escapisme, no és apartar-se’n per mirar de veure passar el tumult de temps i realitat física i quedar-ne incòlume; no, no és un quedar-se’n al marge. No res de Faust. Ben al contrari. Els versos que presentem són un autèntic retret profundament humà a la impassibilitat del temps, a la indiferència amb què ens tracta aquest real temporal, l’únic que ens és donat de viure, que ens convoca a seguir-lo i, encara que ens hi resistim, ens hi obliga sense compassió. No el podem parar, no hi podem fer cap tall epistemològic que resulti físicament real —fora símbols, ens ha dit el poeta—, ni tampoc dilatar-ne de memòria la durada a la manera ingènua de Bergson, però sí que podem aspirar a complicar-li el curs fent-li feixuc. Densificant-nos-el. Descodificant-ne el temor.

En aquest llibre no hi ha embadaliments epifànics d’aquells que ens fan dir que “jo també ho he sentit, però no sabia com expressar-ho”. Aquella mena de rotet lector després d’uns bons glops d’elevació emotiva. En Obiols, tota epifania, tota revelació, que apareix en els seus versos, és rebuda immediatament amb estupor i interrogada fins i tot amb malfiança. El poeta D’un juny dur no es permet cap pantomima mística. Cap deliqui pseudoreligiós. No mistifica allò que el llenguatge li lliura com a queixa i com a defensa de la vida: de la pròpia vida que és com es defensa la de l’altre. En això hi ha el cos, que hi va la vida, exclama el poeta al final del poema titulat amb encert “Ànima mixta”. O allò altre que diu a “Un camí de gruix en prosa”: […] Un ritme cardíac que et sigui bo de seguir sense que et persegueixi. […] Víctor Obiols demana explicacions a les paraules i a la sintaxi, si cal les sacseja i les agafa pel coll, les turmenta, perquè diguin el que sàpiguen en cada circumstància. No les deixa que se surtin amb la seva de complir l’expedient comunicatiu i prou. Inconscient i, si cal, combativa  inconsciència.

El temps que representem els lectors enfront dels textos aparentment quiets, a la vista de la tradició lírico-moral que exigeix coherència, espera dels poetes una sola veu, la veu desolada de la queixa per la caducitat en els seus múltiples registres que disfruta fent-nos sentir melangiosos, indefensos, no concedint-nos ni un instant de descans per molt que ho faci veure amb paraules consoladores carregades de credulitat, d’aquella mentida que alguns en diuen Veritat amb majúscules. Llegim a “En quinze”: […] On és el cant segat i pur que omplia aquell silenci? / Tan orb de lucidesa que no trobes fil que et tregui / del laberint espuri. […] Com deixen entendre aquests versos, Obiols, durant “un duríssim juny”, a la veu acadèmica de la tradició, hi ha sabut oposar la multitud de veus que conté dintre seu i que ha anat afuant en tots els camps creatius a la seva disposició: des de la cançó surreal o la composició més clàssica, passant pel diàleg amb si mateix, pel realisme més prosaic —més cantellut que en va dir aquell—, per les referències clàssiques entrellaçades sense solució de continuïtat amb les més tecnològicament modernes, per la intertextualitat… I també pels homenatges als seus escriptors estimats, com, per exemple, el poeta de Castellnou de paraules no inflades, l’Espriu prosista de paraules perdudes o el Foix poeta de paraules encara no trobades. ¿No els ressonen aquests versos del poema final del llibre a mestratge foixià? […] Més viu al tercer solc, ben anusat. / Al tercer solc del puny trobí el meu juny, / i en el camí perdut, ni grill ni encuny. / Per punts de no retorn m’he retrobat.

L’autor no ha volgut amagar ni resoldre en fals les contrarietats, les contradiccions, que li han anat sorgint al llarg de trenta dies, que qui sap si ja són prou temps per fer de correlat significatiu de la vida. Jo crec que el temps lineal, representat ara per la presència de tots nosaltres, n’ha sortit ben desconcertat després de les giragonses a què l’han obligat els versos multifacètics, fregolinians, de l’amic Obiols. Aquí tenen una petita mostra d’una hybris ben personal: […] Sideracions: bàlsams verinosos. / El desassaonat és castigat / per haver enraonat desraonat. / És el termini amb pors, puny de dogal: / les vèrboles que fixen el poder. / I regirar somnis sense mordent / acaba en un afer agafatós: / pics de lluerna tota consciència. / Calaixos vells del mal endreç filós, / ciris i cércols. Reliquiers sòrdids. / I la platja se’ns queda abandonada, / sadolla d’incitacions d’onada. / Tornen vigilàncies de miner. / Estòlida consideració / pel qui fa qualsevol cosa, i no / allò que li cal: engreixar l’esquer.

També la impostació de fer-ho veure ens fa veure: les veritats minúscules de vegades s’amaguen en el relat que formen els heterònims, encara que no els haguem batejat, de què ens revestim per expressar el real des dels màxims punts de vista. Poeta, llicenciat en clàssiques, prosista, pianista, músic de rock, jazzman, lletrista, versionador, traductor, rapsoda, modern i clàssic alhora… Són les cares del magnífic poliedre creatiu que és Víctor Obiols, en un temps destructor de les concavitats i de les convexitats de la memòria a major llaor i glòria de la pantalla plana.

 25-V-2014

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s