CONSELL DE REDACCIÓ DE PRIMERS AUXILIS CULTURALS

CONSELL DE REDACCIÓ DE PRIMERS AUXILIS CULTURALS

Cap: ―Bon dia a tothom. A veure, ¿com ho tenim això?
Redactor 1: ―Bon dia. A mi m’han arribat tres noves novel·les i un assaig que acaba de sortir.
Cap: ―¿I què, com estan?
R. 1: ―Les novel·les són dolentíssimes. Tenen molt poc nivell.
Cap: ―N’hi ha d’haver alguna que…
R. 1: ―No, res de res.
Cap: ―¿De qui són?
R. 1: ―N’hi ha una de policíaca del Pere Joan, Cercle de sang, però tota la trama és massa forçada i, a més a més, es nota que està escrita amb el cul i que el corrector l’ha hagut de refer de cap a peus…
Cap: ―¡Òndia!, ¿d’en Pere Joan, dius? No la podem deixar pas malament, té el fill pioc i ara, a sobre, no li podem donar un disgust.
R. 1: ―Home, però què hi té a veure que…
Cap: ―Res, res. Fes-li una bona crítica; el pobre paio s’ho mereix en les seves circumstàncies, i així l’animem una mica.
R. 1: ―Tu manes. Bé, després hi ha una novel·leta pretesament psicològica, Dones de tardor, però que és de manual de psicologia de primer curs… És de la Maite Llimona…
Cap: ―¿De la Maite? Tu, que la paia té el pare ingressat amb Alzheimer i s’ho està passant tan malament que no li podem fer pas una mala crítica…
R. 1: ―¿I si ni en parléssim? Seria una bona solució…
Cap: ―No, no li puc donar aquest disgust, pobra. A més fa uns anys vam tenir una història… No, n’hem de parlar i bé. ¿I la tercera novel·la que deies? Aviam. ¡Ah, és d’en Xavier Lassala!
R. 1: ―Sí, d’en Lassala, però és molt pretensiosa… Es titula Cantata de l’infern. Vol fer una recreació històrica d’uns fets dels anys 60 que hi va haver als barris baixos i que…
Cap: ―No me’n diguis res de mal. Amb aquest havíem anat de “farra” molts cops i el paio actualment està en període de desintoxicació… ¡Si ens n’havíem fotut de coses al cos! Ja sé que escriu amb poca traça, però, sí, fes-li una crítica magnífica, perquè això l’ajudarà a sortir-se’n.
R. 1: ―¿Parlo de l’assaig també? Això sí que està bé. Roma a Tàrraco: aspectes poc coneguts de la romanització. L’autor és un professor de la Universitat de Tarragona i desvetlla aspectes de la romanització que ningú havia tractat fins ara. A sobre ho fa amb una traça estilística no gaire comuna en aquesta mena d’estudis…
Cap: ―¿Com es diu?
R. 1: ―Jaume Serrat.
Cap: ―A casa seva el coneixen. Deixa’l estar, perquè en Rafel té tres poemaris que li he passat que vull que en parli sí o sí. Tots tres són molt trencadors. El primer, Les veus del cabaret, és de la Laia Balcells, aquella poetessa de music-hall; l’altre, Les xeringues del mal, és del Pere Carulla, aquell poeta ionqui que va morir la setmana passada, i el tercer, La plena buidor, és d’en Josep Boixadors, que és aquell paio que s’enfila pels terrats i llança fulls volanders als carrers amb els seus poemes “buits”, com en diu ell.
Rafel: ―De totes maneres, ja t’he dit que tots tres, els consideris trencadors o no, són molt, però que molt fluixos. Els seus llibres són autèntiques criaturades…
Cap: ―Home, no fotis, del poeta ionqui no en podem dir res de mal, perquè, dels morts, no se’n pot dir res de dolent. ¡Imagina’t els pobres pares, que ja prou pena tenen! Al contrari, per malament que trobis que està el llibre, has de fer que la crítica sigui un dolgut panegíric de l’autor i una denúncia genèrica de la falta de recepció de la seva obra.
Rafel: ―¿Que vols que et digui? Tampoc trobo que morir-se validi el que has fet si allò no val res… A més a més, aquest Carulla no sabia ni posar un pronom feble a lloc i tots els seus versos tenen un ressò de sintaxi castellana que fa feredat. Ja sé que això el paio ho feia passar per rupturisme amb la tradició burgesa noucentista, però no enganyava ningú que tingués tres dits de front…
Cap: ―Tu fes el que et dic que fa molts anys que remeno el suplement i fins ara ningú m’ha mogut de la cadira. Em sembla que supero i tot aquell que han tret del Centre d’Art, he, he, he. ¿Seguim?
Rafel: ―Seguim. Quin remei.
Cap: ―De la poetessa de music-hall, a part que està molt bona i sempre s’hi pot posar bé, n’hem de parlar amb gran tacte i d’una manera elogiosa, perquè no fa ni tres setmanes que va perdre el pare i està feta caldo, la pobra… I pel que fa al poeta dels fulls volanders en blanc —els poemes “buits”, que en diu—, a part que el trobo genial, diguis el que en diguis tu… Des dels terrats, abans de llançar els seus fulls, crida una cita de la “Lletra a Clara Subirós” de Foix per justificar la seva acció transgressora… Com et deia, a part que el trobo genial, es veu que l’altre dia tenia unes dècimes de febre i no se sap mai com pot acabar la cosa…
Rafel: ―Això li passa per córrer pels terrats…
Cap: ―Et veig molt mofeta, Rafel.
R. 2: ―¡Ei, deixeu-ho estar i no us enfileu ara! També tenim en cartera aquest llibre d’aforismes que em sembla una joia de subtilitat reflexiva i crítica, Llocs sintàctics. És d’en Marc Vidal. La setmana passada ja el vam deixar de banda per poder parlar d’aquell assaig tan dolent sobre els còmics d’en Ramon Janer perquè la seva dona havia tingut un accident molt greu… ¿Què en fem, doncs?
Cap: ―No, aquest no corre cap pressa. Que jo sàpiga a en Vidal tot li va vent en popa. No, de moment no el farem. És insultant que algú escrigui un llibre sense tenir el pare malalt, el fill borni o un mal de budells que el cargoli. O sense morir-se a l’acabar-lo perquè sigui pòstum. Aquesta mena d’autors no et donen cap mena de dada objectiva on agafar-te. ¿No us sembla? Vinga, anem per feina i passeu als col·laboradors els llibres amb les instruccions precises de per on han d’anar els trets… D’aquí a quinze dies ho hem de tenir tot enllestit.
R. 1: ―D’acord.
R. 2: ―Entesos.
Rafel: ―Més clar, l’aigua: es tracta de posar excel·lents immerescuts i passar-nos pel “forro” l’excel·lència.
Cap: ―Rafel, que t’he sentit… ¡Ah, per cert! També encarregueu bones crítiques dels llibres sol·licitats pel Grup de Grups Editorial, que si no ens retira els anuncis.
R. 1: ―El nostre pa de cada dia, vaja.
Rafel (a part, a R. 1): ―I els seus pessebres mensuals.
Cap: ―¿Què remugueu? Ah, i aneu pensant idees de com enfocar els deu anys de la mort d’aquell poeta que quan era viu ni en parlàvem, en Ferran Boix. Una última cosa: també vull una bona crítica de pàgina sencera d’aquest dietari, La bona gent i els dies, que m’ha fet arribar el conseller de Cultura. És del seu germà. Es veu que són reflexions, segons m’ha escrit el conseller, amb ressons de Pla, d’un estiu al voltant del paisatge i la cuina de l’Empordà. Hi té des de fa uns anys un mas on organitza sopars amb la flor i nata de la cultura i la política. Parlar-ne bé ens pot facilitar les coses de cara a la conselleria, ja sabeu com va això.
Rafel (a part): ―Et pot facilitar les coses per situar-te i remenar les cireres tant com puguis.
Cap: ―¿Hi ha res més? ¿No? Doncs apa, a treballar.

23-VI-2014

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles culturals i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s