DE VACANCES DEL POEMA

DE VACANCES DEL POEMA

(Llegit el 8 d’agost del 2014,  al Port de la Selva, en la presentació d’Amb versos de vacances, de J. V. Foix)

Fa uns anys vaig escriure un article sobre Riba en què, entre altres coses, deia que l’única manera d’accedir a la bona poesia és l’“enamorament” o, si s’ho estimen més, la seducció. Considerava, i considero, que no hi ha progressió possible d’accés a l’experiència de la poesia, contràriament al que passa amb els diversos gèneres de la prosa, com el conte, la novel·la o l’assaig, que sí que permeten un esglaonament de la dificultat lectora. Un poema ha de ser un arravatament. Per això són ben inútils els reculls que es fan de poemes per infants o per adolescents: sempre els més prosaics, encara que facin cançoneta, en nom que siguin entenedors, però que malauradament, passada l’etapa escolar, aparten les víctimes del rodolí definitivament de tot allò que estigui escrit en vers. Si no hi ha algú que te’n faci adonar, per sempre més confondràs poema i rima fàcil. És a dir, potser llegiràs versos, però no pas poesia. Com deia un bon amic, la poesia seria omissible com a gènere si no fos per un molt petit tant per cent que la salva i la fa imprescindible per qui ho descobreix. La poesia, contràriament a la prosa, no admet mitges tintes. El seu llenguatge no és comunicació: és experiència cada cop única. Estimar de debò, i el poema sempre demana grans dosis d’estimació que t’hi fan tornar un cop i un altre com volia Valéry, sempre ha sigut molt difícil.

Per això hi ha tan pocs lectors autèntics de poesia per molt que s’omplin les “sales de festa” on els poetes exhibeixen les seves habilitats poètico-recreatives, encara que després ningú en compri les obres impreses. (Són com allò del “Club de la Comèdia” de no sé quina televisió, amb el qual rius una estona, però no t’aixeques pas de la butaca per anar a comprar el CD de cap dels monologuistes.) És una autèntica llàstima aquesta desgana de llegir els poetes, perquè l’experiència de la lectura és molt més rica de matisos i de suggestions que no pas l’experiència auditiva. Anar a sentir poemes és com confondre la intimitat amorosa amb un sobreescalfament de discoteca. Però això de la lectura és un assumpte que ens faria fer una llarga marrada. Deixem-ho així.

Doncs bé, un dels poetes capaç, com els deia, d’“enamorar-nos”, de seduir-nos, és sens dubte Josep Vicenç Foix. Els que de joves, en plena negror del franquisme, vam intuir que l’art poètic, més enllà de la denúncia i el combat, o del divertiment, era capaç de satisfer les més alt(r)es inquietuds intel·lectuals i perceptives que es trenen indissolublement amb el llenguatge, ens vam haver d’iniciar en la lírica per mitjà de les antologies que corrien legalment o tot sovint il·legalment entre nosaltres, moltes publicades a Sud-amèrica. Sobretot, per la gloriosa editorial Losada, ¿se’n recorden? Hi descobríem amb fascinació el rupturisme dels moviments d’avantguarda europeus i americans, una fascinació que ens arribava amplificada per l’accés amb comptagotes que hi teníem a causa de la dictadura. Pel que fa a la poesia pròpia, l’Antologia de la Poesia Catalana de Triadú i la Selecta, n’era aleshores l’estrella, encara que el pròleg fes riure atribuint a la divinitat la bondat de la nostra lírica. Allà hi vam descobrir que tots els poetes —¡i alguns, a fe de Déu, com hauria exclamat Triadú, que eren uns magnífics poetes!— s’expressaven, sí, amb les característiques d’estil pròpies i amb algunes particularitats dialectals, però tots essencialment ho feien amb l’anomenat estàndard literari establert per l’obra de Fabra.

Però enmig d’aquella conformitat, a ulls dels que aleshores ens iniciàvem en el món poètic, sobresortien en alt relleu els poemes foixians. Potser no els enteníem prou per culpa de la depauperació lingüística a què ens havien sotmès els avis falangistes del ministre Wert, però el fet és que embadalits, “enamorats”, seduïts, per aquella potència lingüístico-imaginativa, ens repetíem versos com “Sol, i de dol, i amb vetusta gonella…” o “És per la ment que se m’obre Natura / a l’ull golós…” o “…m’exalta el nou i m’enamora el vell” o “…caure als trenta-tres, com Alexandre” o “Si pogués acordar Raó i Follia…”, amb totes les seves ressonàncies filosòfiques i clàssiques encara que se’ns n’escapés tot l’abast intel·lectual i no n’entenguéssim de la missa la meitat. O rellegíem els misteriosos i llarguíssims títols/introducció de Les irreals omegues, aquells críptics poemes que preludiaven i reflectien la deriva històrica que havia d’assolar Catalunya, viscuda pel poeta en la solitud de l’anonimat intel·lectual arran de la desfeta de la guerra civil. O tants i tants altres versos que gairebé han passat a ser anònims populars: “És quan dormo que hi veig clar…”, una autèntica declaració de principis superrealistes, o “Si jo fos marxant a Prades…” o “Ho sap tothom i és profecia…”, etc., etc. Això sense oblidar-nos de tota la seva prosa poètica, on trobem sovint les imatges més oníriques i automàtiques de l’obra de Foix. Com veuen, hi sosteníem un autèntic flirt. I a sobre, en el meu cas particular, tenia el poeta, si se’m permet dir-ho amb el títol d’un dels seus llibres en prosa, Tocant a mà, perquè de noi jo vivia allà on el passeig de la Bonanova es torna Sarrià. ¡Rememoro amb nostàlgia les tardes que vaig tenir la fortuna de ser al carrer Setantí, sovint amb l’amic Fulquet, com a oient de tertúlies —Ventalló, el mateix Badosa, el germans Ferrater— i de lectures foixianes memorables, sempre amb la Carme Sobrevila i la Gaudiosa atentes a les necessitats del poeta i dels convidats!

Aquells textos i aquells versos no pas de versaire, sinó d’altíssim poeta, ens obrien pas a tot un món que desconeixíem: un imaginari i una llengua, un imaginari impossible sense la seva llengua. La ferida de la prohibició de la cultura pròpia se’ns enfondia amb l’experiència foixiana d’escriure en un català sense interferències. Un català com hauria pogut ser sense el sotmetiment a Castella, fos per la via de l’herència o per la de la violència, tant és.

Arribats aquí, deixi’m dir-los que Foix és dels poquíssims escriptors catalans que han creat espais mítics. La revelació de l’universal en el concret. En el cas de Foix són dos sobretot, Sarrià i el Port de la Selva, amb tots els elements que tot mite necessita. Paisatge urbà, l’un; paisatge natural, l’altre, els seus llocs i personatges reals es transformen en paratges ideals i en arquetips imaginaris, per mitjà de tots els recursos literaris possibles: imaginació, fabulació, però també realisme; vida i onirisme; fisicitat i alhora espiritualitat; prosa i vers: des de la prosa més quotidiana fins a la més irreal, des del vers de ressons cultament populars fins a la indagació poètico-filosòfica més elevada, més agosarada. Uns mons mítics, els foixians, que admeten, gràcies a la seva qualitat literària, també versos de circumstàncies, sovint plens d’humor, com els d’aquest llibre Amb versos de vacances, que sense l’obra major on s’insereixen no serien res més que versos d’un molt hàbil, això sí, versificador. Ho diré amb una certa ironia: aquests versos de vacances no eren sinó les vacances de Foix del poema. De totes maneres, ben mirat, tots aquests poemes aplegats configuren un microcosmos humà que m’ha fet pensar en un Spoon River ple de vida.

Però tornem una mica enrera en el que deia i permetin que em faci aquesta pregunta retòrica: ¿per què Foix ressalta tant enmig dels poetes —alguns tan grans com Riba— dels anys centrals en què va viure i escriure? Per mi, la resposta és aquesta: enmig del Noucentisme rampant encapçalat pel Pentarca, que qui sap si ja s’enllustrava les polaines de falangista, i amb un demiürg com Prat de la Riba, que volia imposar un ideal clàssic a la cultura catalana, Foix representa la resistència modernista, la dignificació de la modernitat enmig d’aquell modernisme que, s’ha de reconèixer, era una mica massa cigronaire.

Foix eleva l’avantguarda a l’estatus que a Europa li han donat els grans poetes expressionistes, superrealistes i futuristes, amb tots els perills ideològics que això comportava. Foix, enfront d’aquells que volien arrenglerar el país en la fila d’una sola estètica burgesa, planta la bandera de la investigació, de la dificultat, del domini absolut de la llengua sovint en la seva màxima gosadia lingüística: des del sonet fins al poema en prosa, passant pel periodisme líric d’Allò que no diu la Vanguardia, sense oblidar, com he dit abans, tot el dolor que hi ha enterrat en el “trobar clus” de Les irreals omegues.

Ho torno a dir: Foix és un poeta capaç d’“enamorar”, de seduir, el lector amb prou sensibilitat per un llenguatge no pas merament comunicatiu, sinó com a eina de coneixement integral de la nostra naturalesa, i recalco això de la “nostra naturalesa”, amb tota la corporeïtat de la paraula “naturalesa”, com el Foix tel·lúric es mereix, per contraposar-ho a allò tan mel·liflu i capellanesc de l’ànima humana.

Acabo llegint-los els versos finals d’un poema d’aquestes “vacances” de Foix, el titulat “[Crònica viatgera]”, el més llarg del recull i que crec que va ser publicat per primera vegada a la ja desapareguda revista Quaderns Crema. És la crònica de l’anada de Barcelona al Port de la Selva. Els versos que els dic em recorden quan els rellegeixo una melangiosa confidència que em va fer una de les vegades que vaig ser amb ell aquí, al Port; justament per això els he triat:

De nit enfilo, tot sol,
ple d’un foc que m’adelera
un tros rost de carretera
que em porta on el cor em dol.
Veig com els astres s’esbalcen,
les nereides es descalcen,
i, al bosquet de la covassa,
―quan la lluna s’estovassa­―
els fantasmes que em trasbalsen.
I sota el gruix de les celles,
miro passar les Cabrelles.

Datat així: el Port, ¿qui no ho remembra?, / dia tretze de setembre (1966).

La confidència va ser que un bon dia, durant aquesta passejada que ell feia cada vespre amb deler, va sentir que li fallaven les cames —“va ser com si se m’haguessin fet miques i ja no m’aguantessin”, em va dir— i va haver de demanar a un passavolant que avisés sisplau que algú l’anés a buscar amb “auto”, perquè ell no es veia amb cor de tornar al poble pel seu propi peu. Tenia 83 anys. ¡Era el final de l’eterna joventut de Foix! Una autèntica tragèdia en el món vital del poeta, aquell món vital, tel·lúric, que tan bé va saber recollir i mitificar en els seus versos. Les feréstegues cales de Cap de Creus, les sortides a mar amb la figura entre mítica i casolana del pescador que li portava la barca, les seves caminades “per prats ignots i munts de llicorella” d’aquella contrada…

És tot.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s