L’HOLOCAUST I PALESTINA

L’HOLOCAUST I PALESTINA

L’Holocaust és la manifestació del Mal en el seu més alt grau imaginable. La mort ja no pas pel que creus —com a cruel dialèctica—, sinó pel que ets. La mort absoluta, la mort contra natura: contra naixença. Ningú se n’hauria de poder sostreure, ningú ho hauria de mirar d’explicar ni encara menys de justificar, si no es vol enfonsar moralment en la “banalització del mal”. Ningú ho hauria de negar, encara que el negacionisme traeix en aquells que el sostenen la impossibilitat d’assumir-ho, com si negant l’existència de l’Holocaust poguessin salvar la malèvola cara amb bigotet del nazisme, sense adonar-se que cap negació pot justificar-ne les idees. L’Holocaust només es mereix l’absolutització del refús, perquè, enfront del Crim dels crims, només et pots sentir germà de la víctima. L’Holocaust, l’encarnació de la deshumanització absoluta, ja no pertany als jueus; ens pertany a tots, i tots tenim un parentiu humà amb els sacrificats: tots som jueus.

Torno a insistir-hi. L’Holocaust és la manifestació sobirana del mal. De l’antihumanitat i de l’antihumanisme. L’exclusió fins a la desaparició per mitjà de l’assassinat. La selecció de la raça per la via de l’eliminació de l’altre. Si cap símbol sagrat hi ha de ple dret, aquest és la Shoah. I qualsevol ser humà, sigui occidental o oriental, del nord o del sud —sí, també del món àrab—, ha d’execrar el Crim majúscul, a partir del qual s’ha d’abominar de tot allò que sigui l’agressió al diferent, aquesta agressió que és el fonament del feixisme, s’amagui sota el credo que s’amagui. L’eliminació física o moral de qualsevol minoria. L’Holocaust és, sens dubte, la pàgina més negra de la història de la Humanitat, i no ho és pas perquè en faltin.

Un poble sofrent, el jueu, que en el nostre imaginari esgarrifat fins al moll de l’ànima per la industrialització nazi de la mort, l’havíem idealitzat i el fèiem redimit de qualsevol temptació de violència, purificat de tota acció excloent, encara que les accions armades del sionisme ens en fessin dubtar. A pesar del bíblic “ull per ull, dent per dent”, ens pensàvem que l’experiència viscuda del Mal absolut l’havia elevat a l’autèntica universalitat. No ens el sabíem ni imaginar presoner del pitjor fanatisme com és el teològic, perquè el botxí sempre es creu “executor” de la voluntat de déus sanguinaris. En tot cas, si després d’una experiència inqualificable vols revenja, l’“ull per ull” s’ha de posar en pràctica amb qui t’ha deixat borni i no pas amb qui no hi té res a veure.

Sí, parlem de Palestina. Però, ¿què és Palestina? Un poble expulsat del seu territori per unes potències colonials que li van fer pagar els plats trencats de la mala consciència per la criminalitat nazi —¿o en podem dir alemanya, si més no per omissió?—, sorgida, no ho oblidem, al cor mateix de la “civilitzada” Europa. Els vencedors de la Segona Guerra Mundial, per treure’s un problema de sobre, com era el de propiciar la definitiva integració i seguretat dels jueus als seus països de naixement i residència, sense persecucions ni pogroms, en van crear un altre tant o més greu. Van acceptar, i afavorir, que els jueus, encapçalats pels més radicals, marxessin d’Occident, on ja pertanyien de ple dret, i encara més després del sacrifici sofert, per anar-se a instal·lar a la terra del mite bíblic —un altre Èxode, exaltat per la novel·la homònima de Leon Uris—, sense tenir en compte per res que els habitants de Palestina eren descendents molt més directes de l’antic poble hebreu que no pas els jueus que hi tornaven després de segles de diàspora, i que ho feien per mitjà de la compra de territoris a xeics corruptes o, si no, per mitjà de la violència expropiatòria contra un poble seminòmada sotmès pels amos colonials. Uns vencedors, els amos colonials, que encara blasmen hipòcritament, ara amb l’assumpte d’Ucraïna i Crimea, els desplaçaments de població perpetrats per Stalin.

I amb tot, ¡quina admiració que van despertar els primers colons jueus amb els seus kibbutzs socialitzants, amb els quals van saber treure fruit de terres poc afavorides! ¡Com agradava als anys 60 Paul Newman fent d’heroi sionista a la pel·lícula nord-americana dirigida per Otto Preminger basada en la novel·la citada d’Uris! ¡Quina esperança de l’esquerra socialdemòcrata, que hi viatjava per viure’n l’experiència! Va ser una il·lusió que els anys han convertit en miratge.

Però no cal fer cap repàs històric per mirar de donar la raó als uns o als altres. Els fets consumats després de sis dècades són irreversibles —o ho haurien de ser, si no es vol cap altra catàstrofe—, tot i l’irredemptisme àrab sobre aquelles terres. Una altra cosa, ara com ara impossible, seria que, en nom de l’experiència jueva de l’exclusió i l’Holocaust, hi hagués la voluntat històrica de fusió dels dos pobles, palestí i hebreu. Però mentre hi hagi fonamentalisme per una i altra banda, mentre el fal·laç discurs superestructural de la religió, que no fa sinó amagar la realitat de l’explotació, presideixi els comportaments de totes dues comunitats, malament rai, perquè la integració no es podrà portar mai a terme.

És precisament sobre l’irredemptisme àrab que Israel basa tota la seva “agressiva” defensa, la seva ocupació colonitzadora dels Territoris Ocupats, els seus murs segregadors, el seu potencial militar, econòmicament ruïnós sense l’ajuda nord-americana. Però, encara que hi hagi una part de veritat en això de la voluntat agressiva àrab, ¿no és cert que el govern israelià en sobredimensiona demagògicament l’amenaça per tenir sempre en tensió el país en nom d’una magnificada lluita per la supervivència i guanyar així votació rera votació per no haver de deixar anar mai la mamella del victimisme que tants rèdits li dóna? ¿No és cert que la violència sovint parteix de les moltes mesures governamentals d’Israel, com el bloqueig i la construcció d’assentaments jueus a Jerusalem i Cisjordània, que ofeguen els palestins? ¿No hi ha una voluntat de liquidació o, si es vol, de control de la població palestina, amb un índex de natalitat molt més alt que l’israelià? D’aquí el terror del govern d’Israel a la tornada a Cisjordània i Gaza dels més de tres milions de palestins que malviuen, no ho oblidem, en camps de refugiats a Jordània, el Líban o a on sigui. ¿Recorden la matança de Sabra i Xatila, sota les ordres de Sharon, durant la invasió israelina del Líban, el 1982? Els palestins són la població del món, diguem-ho ben clar, amb menys esperança de futur, ni individual ni col·lectiu. Han substituït de ple dret els mateixos jueus com a poble perseguit. ¿Ens n’estranya la radicalització? ¿Ens estranya que, entre una de les poblacions àrabs més occidentalitzades, s’hi escampin influències com les dels Germans Musulmans, d’altra banda els únics que els van obrir la frontera d’aquell immens camp de concentració que és Gaza perquè poguessin proveir-se i relacionar-se amb els seus veïns egipcis? Si Palestina obtingués la llibertat com a poble, els palestins, tan castigats per la història, serien els primers a rebutjar l’islamisme radical, n’estic convençut.

És cert: Hamas dispara coets contra Israel, i Israel reacciona, només en això, com si Palestina, concretament Gaza, fos un estat d’igual a igual. Però no ho és. A més a més, durant les Intifades, el govern israelià esgrimia contra les pedres els mateixos arguments que ara contra una coeteria de segona mà que, sigui dit de passada, deu ser la més inofensiva del món a la vista de la quasi-absència de víctimes mortals.

Israel afirma que no donarà la independència als Territoris Ocupats ni acceptarà la creació de l’estat palestí mentre hi hagi violència. Però tots sabem que això històricament no és veritat. Quan Al-Fatah va renunciar a la lluita armada i va reconèixer el dret d’existència d’Israel, els palestins no van obtenir en justa correspondència el dret d’existir com a estat. Al contrari, a Cisjordània van augmentar les colònies jueves exclusives i excloents. Aquest va ser el camp sembrat on van arrelar i créixer els moviments islamistes més radicals, que van escapar de la voluntat política d’Arafat i la Muqata, i ja sabem què va passar a la seu del govern de Ramallah i com va acabar el líder palestí.

Si les accions de Hamas es fessin des d’un altre estat, Israel podria reclamar de ple dret internacional el dret de defensar-se’n —¡ep, ho dic sense cap entusiasme pel dret de guerra!—, però, quan el seu exèrcit ataca Gaza, ataca un territori ara com ara sota la seva dependència, un territori autonòmic. Sembla de sentit comú que els atacs de Hamas, en aquest context, s’haurien de resoldre com un afer intern, i un afer intern no es resol a canonades quirúrgiques d’efectes col·laterals, com la matança de població palestina que passava per allà, ni amb la piconadora dels tancs. Ni Franco es va atrevir a bombardejar el País Basc per abatre el terrorisme d’ETA. En aquests casos sempre és pitjor el remei que la “dictaminada” malaltia. No, no ens prenguin per rucs i no ens vulguin fe creure que la matança que estem vivint aquests dies a Gaza només té com a objectiu cegar els túnels per on entren els comandos islamistes a Israel i eliminar els punts des d’on dispara Hamas els seus projectils. Per cegar els túnels bastava omplir-los de ciment des de la mateixa banda israeliana, i l’eliminació de les bateries s’hauria hagut d’encomanar, en tot cas, al Mosad i la policia, sense cap necessitat de la destrucció causada per la imponent maquinària bèl·lica jueva. És allò de la resposta desproporcionada. Recordo amb veritable horror una samarreta que es va popularitzar entre ciutadans israelinans i membres del Tsahal en què es veia un soldat dels seus disparant a una palestina embarassada, amb la llegenda: “Dos palestins menys”. Sé que se’m pot etzibar que l’islamisme també escampa barbaritats, però sempre se’ns diu en defensa d’Israel que hi hem de fer costat perquè comparteix els nostres mateixos valors. ¿Quins? Perquè la samarreta semblava més aviat obra dels que es van dedicar a legislar l’extermini, canviant, això sí, el soldat per un SS i la palestina per una jueva encinta.

Sí, l’Holocaust és el Mal suprem. El Mal dels mals. El negacionisme, sense proposar-s’ho, ho confirma. Ni els hereus dels nazis en poden suportar l’herència. ¿Què faran les generacions futures d’Israel, negar les matances de palestins? Trobo a faltar entre els supervivents de les cambres de gas i els seus descendents, un moviment visible i persistent contra la mort liquidacionista. ¿O és que prendrien mal dels seus mateixos conciutadans més fanatitzats? Tinguem ben present que la mort violenta del primer ministre israelià Itzhak Rabin, quan semblava que volia sincerament la pau amb Palestina via Acords d’Oslo, va ser obra del fanatisme jueu.

Sisplau, que els ardits defensors de l’estat israelià no ens surtin amb la fal·làcia que tots els que sentim horror pels fets de Gaza és que volem la desaparició d’Israel. ¿Que entre els que ens horroritzem pels fets de Gaza hi ha antisemites?, segur. Tan segur com que entre els apassionats defensors d’Israel, n’hi ha que voldrien l’Holocaust palestí. O àrab, si pogués ser. Com a experiència personal puc dir que durant uns anys vaig haver de treballar amb un protojueu català que es vantava de tenir una de les samarretes del soldat israelià i la palestina embarassada. En pla provocador, aquell energumen deia ben alt: “Un dia me la posaré per venir a la feina.” Ignoro si mai ho va fer, perquè sortosament no sempre coincidíem d’horari.

Si amb l’Holocaust tots érem humanament jueus, ara no ens toca cap més remei que ser humanament palestins. De debò, ¿què n’està fent Israel, de la seva Memòria? De la “nostra” Memòria.

 7-VIII-2014

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles sociopolítics i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s