MERITOCRÀCIA: LA BUROCRÀCIA DELS MÈRITS

MERITOCRÀCIA: LA BUROCRÀCIA DELS MÈRITS

¿Com s’avaluen els mèrits en el camp del coneixement? O, si es vol, ¿qui els avalua?

¿Tribunals del departament que sigui de la universitat que sigui, que es fan servir per fer politiqueria universitària i apartar els infidels, els crítics, els reivindicatius, etc.?

¿Revistes indexades, que publiquen les investigacions més peregrines sense cap utilitat real? (Aquí hi podríem afegir l’ús fraudulent que fan molts catedràtics i professors dels treballs dels alumnes en benefici propi i els plagis que es perpetren via internet. Intertextualitat, en diuen.)

¿Empresaris i consells d’administració, que contracten i promocionen els més llèpols i acrítics i no pas els més preparats, que acostumen a ser els menys manipulables?

¿Les administracions públiques, que privilegien els acòlits ideològics per sobre de qualssevol altres aspirants o que practiquen el més pur i injust nepotisme?

¿Els crítics convertits en ressenyadors de les obres de la seva capelleta? ¿Els editors que només pensen en els guanys o a quedar bé amb el poder de torn per obtenir-ne ajudes? ¿Els periodistes amb el cul collat a la cadira, que només busquen el propi lluïment i que mai parlaran, doncs, d’allò que els depassa, que en el camp del coneixement és gairebé tot, a la vista de la seva especialització en res?

¿O ens hem de refiar de l’amiguisme?

¿O ho hem de deixar tot en mans de la gran solució màgica del capitalisme? Que ho decideixi el mercat.

Ja es veu que això de l’avaluació del mèrit en societats corruptes, incultes, deshonestes, competitives, ambicioses i envejoses com són les nostres en tots els àmbits és de difícil fiabilitat. Aquestes societats només pendents del lucre i el benefici no tenen capacitat moral per assenyalar objectivament els mèrits de ningú, perquè tots els mèrits que reconeixen s’han de correspondre amb la ideologia del poder.

Perquè, ¿què se’n fa del talent antisistema? ¿I del talent incipient que la competitivitat meritocràtica frustra? ¿O com s’avalua el mèrit que no entra a competir en el camp meritocràtic?

A més a més, abans de res ens hauríem de posar d’acord sobre què és el mèrit, una qüestió força difícil. Potser l’únic camp en què es podria arribar a una certa objectivitat avaluadora seria el de les ciències naturals. En el món de les lletres tot es complica sobremanera.

Per reblar les meves paraules, em permeto transcriure un text sobre això de la meritocràcia de Carlos Elías, tret del seu llibre La razón estrangulada. La crisis de la ciencia en la sociedad contemporánea (Debate, 2008), que en línies generals em sembla força encertat i oportú de cara al debat de l’avaluació del coneixement:

«[…] El primer efecto negativo es que el sistema de torneo no garan­tiza el mejor rendimiento absoluto —la mejor ciencia y el mejor científico—, sino el mejor rendimiento relativo: el mejor de entre los que entran en competición; por lo que el reclutamiento de científi­cos depende de la competencia que haya en cada momento y lugar, siendo susceptible de que se elija a candidatos muy malos si hay mu­chos puestos y pocos aspirantes, circunstancia que comienza a darse en algunas áreas de países occidentales.

»En el caso contrario, pocas plazas y muchos aspirantes, también puede dejar fuera a gente brillante. En este caso, que podría ser be­neficioso para la ciencia, lo que impera es el sistema meritocrático, con lo que se suele elegir al que más méritos posee, que no tiene obligatoriamente por qué coincidir con el más brillante. Los méritos se cuantifican en función del número de publicaciones y del impac­to de éstas, así como por el índice de citación; todos son aspectos mediáticos no científicos

»Esto podría discriminar a los jóvenes brillantes que están fuera del sistema, que es, como demuestra la historia de la ciencia, el mejor granero de ideas científicas innovadoras­. Einstein quizá hubiese sido eliminado porque sus publicaciones de la teoría de la relatividad no fueron en “Nature” o “Science”. Por otra parte, el sistema meritocráti­co puede subvertirse de tal forma que muchas veces en la ciencia actual se prefiere sele­ccionar a un mediocre viejo con cien publicaciones mediocres­ —las cuales ha realizado simplemente porque, por edad, ha tenido tiempo para ello— que alguien joven y brillante con una idea o publicación innovadora. Pero, ¿qué necesita la ciencia?: ¿cien publicaciones mediocres o una revolucionaria? Tal vez las dos, pero no puede descartarse al revolucionario. Es más, debe buscarse a toda costa si se quiere tener el liderazgo.

»[…] el procedimiento actual de reclutamiento de cien­tíficos favorece que, justo en la edad mas creativa, los investigadores estén excesivamente supeditados a sus viejos jefes, sin posibilidad de desarrollar ideas propias y viviendo en condiciones precarias. El sistema, además, premia demasiado la meritocracia de las cien publicaciones mediocres en lugar de una revolucionaria. Este sistema incorporado en 2007 por el gobierno español como “acreditación” para reclutar a profesores universitarios, beneficia a los viejos oxidados frente a los jóvenes brillantes y, en esas condiciones,  resulta difícil que la ciencia avance.

»Debido a las carencias obvias del sistema meritocrático, en algunas universidades anglosajonas de prestigio se intenta paliar este procedimiento introduciendo en la selección del científico un apartado en el que los candidatos deben resolver casos difíciles de investigación. Esta idea que en los ámbitos de gestión del conocimiento se considera “innovadora” no es más que una copia de la vieja estrategia griega de “resolución del enigma”. A todos los candidatos —a príncipe o a gobernante— se les proponía el mismo enigma —bajo las mismas condiciones— y resultaba vencedor quien lo resolviera adecuadamente.

»No obstante, esta práctica de “resolución del enigma” es totalmente minoritaria en la ciencia actual y lo que se suele incentivar es, repito, la competitividad meritocrática, que lleva añadida otro efecto perverso: el de la necesidad de publicar mucho y rápido, con lo que es imposible estar al día de una disciplina medianamente activa. El resultado son muchas publicaciones científicas, pero no mucha ciencia. […]»

I la cosa continua amb moltes més dades. Fixem-nos que l’autor està parlant de ciència, un camp en què els coneixements són, en teoria, avaluables i contrastables. Ara imagineu-vos què passa en els camps de lletres i d’estudis socials (mal anomenats ciències socials). El cafarnaüm és absolut. (Només hem de pensar, per posar-ne un exemple clàssic, que per uns l’obra de Lacan és l’obra d’un xarlatà i, en canvi, per altres és el non plus ultra del coneixement.)

A més a més, tot això dels que valen o no valen, ¿no us sona a selecció natural, a darwinisme social? ¿A feixisme pur i dur?

8-IX-2014

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles culturals i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s