LA BANALITZACIÓ DEL DOLOR

LA BANALITZACIÓ DEL DOLOR

La tendència cada cop més accentuada de la cultura actual —alguns s’encaparren a dir-ne postmoderna— de defugir els temes i les qüestions greus, el conflicte humà, per centrar-se en l’humor, el cinisme i l’absurd quotidià és clarament una “banalització del dolor” —amb permís de Hannah Arendt—, potser perquè ja no sabem com suportar-lo. Una impotència amb somriure d’imbècils.

Cada cop més defugim el compromís amb qui sofreix en tots els àmbits i en tots els nivells, sigui el sofriment personal o col·lectiu. Podem dir que la “banalització del mal” —ara sí amb la formulació exacta d’Arendt— ha triomfat plenament; ja no som capaços de sentir res que no ens afecti directament: egoisme i egotisme portats al grau més alt.

Sempre s’ha dit, des de la matança nazi, que certes situacions podien covar l’“ou de la serp”. Crec que malauradament la serp ha trencat ja fa temps la closca i campa pertot. Mirem al nostre voltant: només hi ha enfrontaments que amaguen l’origen real d’aquests enfrontaments. Allò objectivable com era la lluita de classes, és a dir, la lluita dels explotats per un lloc just i equitatiu al món enfront dels explotadors —l’única divisió entre els humans veritable—, és pervertit i camuflat per totes les castes dirigents d’on sigui, d’Occident i d’Orient, amb la imposició de discursos transversals per enfrontar-nos tots contra tots en nom de confrontacions subjectives i irracionals. Contra l’altre, contra el que no és dels nostres, s’hi val tot. Qui no és dels nostres no té dret a l’existència física o, si més no, moral. Cap internacionalisme, només globalització mentre es fomenten religions i mites per liquidar les idees que parlen d’explotació i n’expliquen les causes, encara que després alguns es penedeixin quan ja és tard d’haver fet d’aprenent de bruixot. Només la llei del més bèstia, el darwinisme històric. Ningú té dret a existir si no és dels vencedors.

Actualment, als països europeus, a la vista del que passa al món, ens creiem lliures d’aquests mals, en una exhibició de desmemòria històrica i amb un “presentisme” absolutament suïcida. Però no cal acudir al record per adonar-nos com la serp es va fent un altre cop més i més grossa, més i més perillosa: només cal observar com ens va anellant un altre cop amb el creixement arreu de l’extrema dreta i la radicalització del pensament conservador. Pensem en els resultats electorals a França amb el Front Nacional, a Grècia amb Alba Daurada, a Espanya amb el PP, la FAES i les seves fòbies contra Catalunya, o el carisma que conserva un neo-Mussolini com el mafiós Berlusconi a Itàlia, amb la seva companyia de camises negres destenyides. Sense oblidar-nos de l’extremisme dretà sempre latent al centre i al nord d’Europa, i que al seu moment va portar a assassinats com el d’Olaf Palme, ¿se’n recorden?, o que s’ha saldat més recentment amb la mort a trets, disparats per un Rambo psicopàtic —una redundància— d’extrema dreta, dels nois de les joventuts socialdemòcrates que eren de campament a l’illa noruega d’Ultoya. O també al menyspreu racista cap al sud d’Europa, amagat sota l’epítet de “ganduls”, per no parlar del que està passant a Ucraïna, on els països de l’OTAN van “afavorir” que hi hagués un cop d’estat de l’extrema dreta contra el president Ianukovitx, tan legítim o il·legítim com el que hi ha ara. Culpa dels russos, i problema resolt. Obro parèntesi. Ara que ningú em surti que no critico el sàtrapa rus, perquè la veritat és que el trobo abominable amb els seus posats de dur de pel·lícula de Jean-Claude van Dame i amb la seva política que no tremola gens ni mica davant de l’empresonament i, si cal, l’assassinat dels opositors. Però en aquest article parlo d’aquella part del món que es considera a si mateixa èticament exemplar i que imparteix doctrina a la resta del planeta. Tanco parèntesi. Segueixo. Però, ¿on és la demostració de culpabilitat que havien d’aportar les caixes negres de l’avió de Malaysia Airlines? ¿No creuen que, si les gravacions demostressin de manera fefaent la culpabilitat dels pro-russos, els holandesos les estarien esbombant a tord i a dret des de fa dies? Ara ens surten que gràcies a les gravacions se sap què va passar, però no pas qui va disparar. ¿Què amaguen? ¿No estan fent servir la tècnica de Bush-Power i les armes de destrucció massiva a l’Iraq? ¿O que potser no recordem com va anar allò de Iugoslàvia en aquesta pacífica i democràtica Europa i com se’n van repartir els uns i els altres les despulles? També era culpa de Rússia i santes pasqües. O pitjor: ¡reminiscències soviètiques! ¡El papus dels papus!

Però, esclar, és més còmode mirar-nos allò d’Israel i Palestina com si fos un partit de futbol (2.000 a 70) i espantar-nos pel jihadisme de l’Estat Islàmic, que, segons sembla, fa que resulti que era un joc de nens allò tan perillós per la nostra “civilització” com eren Al-Qaeda i els talibans, amb els quals s’havia pactat contra els russos, sempre els russos, en un ara oblidat Afganistan, sobretot després de la “democràtica” execució sense judici de Bin Laden ordenada per “Mr. Dron”. O anar acusant l’Iran de maldats innominables per després pactar-hi contra l’anomenat Califat. O acusar al-Assad d’assassí i ara tenir dubtes de si posar-s’hi d’acord o no per poder bombardejar sense traves el nord de Síria. ¡Encara li acabaran tornant, fent-les-hi pagar com a noves, les armes químiques! Això sí, tot plegat, tanta “lluita per la democràcia”, mentre es mantenen dictadures ferotges camuflades de monarquies o mentre ens desdiem de la “democràcia” quan a Egipte pinten bastos amb els Germans Musulmans. ¿Qui és responsable del que està passant a Líbia? ¿Potser l’OTAN, que ara ens vol protegir dels russos? Per no parlar d’Àfrica. ¿Qui es recorda de Somàlia, d’Etiòpia i la violenta secessió d’Eritrea dictaminada pels mateixos que ara es queixen de Crimea, igual com ha passat al Sudan, del Txad, de la zona del Sahel, del Congo, de Ruanda, etc., o anant enrera, de Biafra? ¿Qui va destruir les economies de subsistència africanes preexistents als monocultius i a les exigències extractives de les potències occidentals, ara amb la suma de l’Índia i la Xina? O podem parlar del pati del darrera nord-americà: Amèrica Central i del Sud, on els dictadors de les repúbliques bananeres, segons va dir un president nord-americà, “són, sí, uns fills de puta, però són els nostres fills de puta”. ¡La Gran Política! Aquella que donava continuïtat a la cèlebre frase del president dels EUA James Monroe: “¡Amèrica pels americans!” Només li va faltar afegir “nord-” al gentilici “americans”.

Però no ens n’anem al segle XIX i passem a veure Reagan i Thatcher. ¿Què en van fer, del món, aquesta parella i els Bush, autèntics quatre genets de l’Apocalipsi, amb palafreners de la “talla” d’Aznar, a cavall d’un neocolonialisme que volia substituir la “desidentificació” colonial dels segles XVIII i XIX, imposada a cop de creu per aconseguir la resignació davant de l’espoliació i davant de l’esclavatge, per la “desidentificació” democràtica imposada des del cel, ara sí, a cop de bomba: allò tan espanyol de la letra con sangre entra, que podria ser el santo y seña del senyor Wert i la seva LOMCE? ¡Ben clar, un esguerro històric! Tota “desidentificació” a la llarga retroalimenta les identitats. És aleshores que la identitat “desidentificadora”, en nom d’una imperial “unitat de destí en l’universal” que trontolla, s’exclama contra aquells que, més que ser ells, no volen ser el que se’ls imposa. Des dels indis de l’Altiplà bolivià fins als quebequesos, passant per escocesos, catalans, bascos, flamencs, sards, corsos, bretons, gallecs, venecians, i afegiu-hi tots els que calgui i d’on calgui. Els que hem llegit una mica els clàssics del socialisme sabem que saltar-se els processos històrics no fa avançar mai. Al contrari: és la millor manera de retrocedir, com s’està veient amb aquesta medievalització del món que estem vivint, amb les seves guerres santes i les seves encara més santes croades. La democràcia és un procés que implica unes evolucions econòmiques, i en conseqüència ideològiques, que colonialisme i imperialisme amb l’explotació dels recursos han impedit durant quatre segles allà on s’han aferrat amb les urpes de la cobdícia mentre batallons de missioners batejaven indígenes, si calia a punta de fusell, i beneïen el “progrés” que es portava a aquells sers “inferiors” i “primitius”. L’antropologia de l’època dixit. ¡Pobrets, no en sabien res, de la Bíblia!

Sí, hem banalitzat el mal i el dolor, ens hem insensibilitzat per blindar la nostra tranquil·litat i ens hem convertit en autèntics col·laboracionistes dels poders “protectors” fent ulls clucs a la realitat i a la injustícia mentre estiguéssim ben peixats i distrets, i ja no ens afecta res que no ens afecti directament: som el caldo de cultiu de tot espant que els poders econòmic i polític, en perfecta simbiosi, vulguin que ens espanti per vendre’ns “protecció” a canvi que els deixem anar llaurant sense crítica ni oposició. No ens adonem o no volem adonar-nos —potser ara una mica sí amb la crisi— que el sistema de relacions capitalista —no oblidem mai que nazisme i feixisme en formen part— és el que ha “covat l’ou” amb la seva voluntat de domini, i si cal de liquidació, de l’altre: per “desidentificació” o per metrallament. Per créixer, el sistema sempre necessita un opositor, un papus, encara que sigui poc perillós o inventat. ¿I ara ens estranya recollir tempestats de les quals no ens sentim culpables perquè no entenem que el nostre egoisme indiferent ens fa col·laboradors dels que han sembrat els vents?

Amb l’últim espantall del Califat, d’un bàrbar primitivisme assassí que fa tremolar tot l’asèptic refinament tecnològico-militar d’Occident, molt em temo que la criminalització constant de l’islamisme jihadista per terra, mar i aire, l’acabin pagant els àrabs d’Europa, la “civilitzada” Europa,  la “cristiana” Europa, amb pogroms i “nits de vidres trencats”. La serp és molt llarga i es reprodueix. Entre un alt tant per cent de “civilitzats” ciutadans occidentals, també hi habita la barbàrie. En vista que la democràcia no arrela tot i que sembrem els països amb bombes “alliberadores”, potser s’haurien d’emprendre altres vies, com la pacífica “ingerència” de l’exemplaritat democràtica als nostres mateixos països, que ara com ara no és gaire. ¡A Catalunya, per exemple, estem vivint un trist episodi d’aquesta falta de qualitat democràtica dels estats occidentals! Però n’hi ha molts altres símptomes del tot generalitzables: la submissió servil de la política a l’economia, l’atur, la corrupció, l’exclusió, la prevaricació de la justícia, el suborn, la utilització de l’Estat per interessos partidistes, la guetització de la immigració, la desigualtat d’oportunitats, i un llarg etcètera d’incompliments democràtics. Ja podem anar exportant democràcia, ja.

10-IX-2014

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles sociopolítics i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s