EL “CAS 4-F”: UN ABU GHRAIB HISPANOCATALÀ

EL “CAS 4-F”: UN ABU GHRAIB HISPANOCATALÀ

Ciutat morta, de Xavier Artigas i Xepo Ortega. Un document colpidor, desassossegant, de visió obligatòria, que tracta amb sobri rigor de les conseqüències penals derivades dels aldarulls del 4 de febrer del 2006 que hi va haver al carrer Sant Pere Més Baix de Barcelona i de resultes dels quals va quedar en estat vegetatiu un guàrdia urbà. Nou joves van ser detinguts i condemnats sense proves inculpatòries o, encara pitjor, amb proves inculpatòries falses o manipulades. Tortures, vexacions, racisme. Algun, com Patri Heras, no era ni al lloc dels fets.

Veient aquest document cinematogràfic, el sol fet de parar-te a pensar quina mena d’autoritats “defensen” les nostres llibertats ja fa esgarrifar. Tot el judici va ser un pre-judici: contra el diferent, contra l’alteritat.* Un per-judici causat a unes persones sense cap presumpció d’innocència.

Transcric uns versos terribles de Patri Heras, la noia detinguda, poetessa, que es va acabar suïcidant durant un permís penitenciari, incapaç de suportar una condemna sense ser culpable de res:

No me acostumbro al dolor,
ni al opresivo rigor mortis
de mi cadáver aún vivo […]

Uns versos que són una metàfora precisa del que és la Barcelona del poder, del turisme, de la gentrificació: l’ara anomenada smart city. La “ciutat intel·ligent”. ¿Sense humanitat? Podridura, fàstic, “ciutat morta” en vida.

Després de veure a la televisió aquest document cinematogràfic que et deixa clavat a la butaca mostrant senzillament com va actuar el poder político-policíaco-judicial en el “cas 4-F”, saber ara que, a sobre, per poder-lo passar pel canal 33, se n’ha censurat per ordre judicial un tros, amb l’excusa encobridora que s’hi posava en qüestió l’honorabilitat del cap d’Informació i Documentació de la Guàrdia Urbana d’aleshores, només em porta a dir que les instàncies judicials d’aquest país tampoc són Charlie Hebdo.

“El error es haber confiado en la Justicia”, diu la mare d’un dels condemnats recordant el moment que va saber que el Suprem, davant del qual els advocats defensors havien recorregut la sentència condemnatòria, no tan sols la confirmava, sinó que l’augmentava, cosa que obligava els condemnats que ja havien sortit del centres penitenciaris a tornar-hi després d’haver-hi passat dos anys en presó preventiva.

Ciutat morta, el retrat d’una indigna indefensió, el retrat indispensable d’un execrable Abu Ghraib hispanocatalà.

* * *

* Sigmund Freud, en el seu llibre La interpretació dels somnis, ens il·lustra perfectament sobre aquest prejudici cap a l’altre i sobre la falta de remordiments: “[…] Suposem el cas següent: Hi ha una persona que m’inspira odi, fins al punt de fer sorgir en mi una viva tendència a alegrar-me que li passi alguna desgràcia. Però, com que els meus sentiments morals no es dobleguen a aquesta tendència, no m’atreveixo a exterioritzar els meus mals desitjos, i si la desgràcia recau en aquesta persona, sense cap culpa per la seva banda, reprimiré la meva satisfacció i m’esforçaré a sentir i exterioritzar la compassió deguda. Tots ens hem trobat alguna vegada en aquesta situació. Però també pot passar que la persona odiada cometi una extralimitació qualsevol i atregui d’aquesta manera cap a si mateixa calamitats merescudes. Aleshores podem deixar lliure curs a la nostra satisfacció davant del just càstig rebut pel culpable i ho exterioritzem així, en coincidència amb tota persona imparcial. Amb tot, no deixarem d’observar que la nostra satisfacció resulta més intensa que la dels altres a l’haver rebut un reforç de la font del nostre odi, impedida fins aleshores per la censura de proporcionar cap afecte, però que ha sigut alliberada de tota coerció per la transformació de les circumstàncies. Aquest cas es dóna a la societat sempre que una persona antipàtica o pertanyent a una minoria mal vista comet alguna falta. El seu càstig no acostuma a ser proporcionat, perquè s’hi agrega la mala voluntat que es té contra el subjecte i que abans s’ha hagut de resignar a mantenir-se estèril. Els jutges cometen, sens dubte, d’aquesta manera una injustícia; però la satisfacció que dins seu els produeix la cessació d’una repressió mantinguda durant tant temps els impedeix adonar-se’n. […]” (La cursiva és meva.)

 18-I-2015

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles sociopolítics i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s