ELOGI DE L’ATEU

ELOGI DE L’ATEU

Després del que hem vist a París amb l’atemptat a “Charlie Hebdo” i del que ja havíem vist d’aquesta mena en altres ocasions i en altres llocs, però sobretot al capdavall de tot allò que hem hagut de patir i patim els habitants d’arreu del planeta en nom dels interessos materials embolicats d’intangible, és a dir, les més dures matances per terra, mar i aire, i les més dures explotacions dels pobles sota la cobertura “teolegal” del primer déu que s’hi ha prestat i s’hi presta*, qui tingui dos dits de front —si en té tres o quatre més bé que bé, però amb un parell ja fem— pot entendre el valor i la valentia dels que són ateus: no tenen cap raó “teolegal” ni “teologal” per matar; potser per això són molt poc perillosos i no busquen excuses sobrehumanes de mal pagador per imposar res. No compleixen cap missió ni tenen cap destí diví. Si fan mal a algú, simplement cometen un delicte en nom de si mateixos i no pas en nom de l’ateisme**. Torno a dir: si cap ateu mata o fa matar, la mort que practica és materialista, perquè persegueix la venjança, el benefici, l’alliberament o el que sigui, però coses sempre tangibles. (Com totes les morts que es perpetren, sigui dit de passada, per molt que s’amaguin sota les faldilles del déu de guàrdia corresponent.) O perquè s’ha ficat en camisa d’onze vares i no se’n sap sortir i se’n surt de mala manera. No es camufla en cap comunió “ateista” que l’impulsi al crim; en tot cas, per justificar el seu delicte s’empararà personalment en el cinisme, bastant més sincer que el moralisme a l’hora de practicar el mal. No ens pretendrà fer creure que amb la mort fa el bé. Els fanàtics que executen les ordres “divines”, i també els que els emparen i els instrumentalitzen interessadament, fins i tot ens volen convèncer que maten o fan matar pel bé de la víctima.

A més a més, en general l’ateu no va pensant tot el dia que és ateu. No és defensor de cap congregació ni fa militància d’ateisme. L’ateisme és una etiqueta que fan servir més els religiosos com a anatema que no pas els mateixos ateus. L’ateu no necessita classificar-se per molt que els creients i els crèduls el vulguin classificar: no necessita recomptar-se per sentir-se justificat per les multituds; simplement se sent un individu raonable enfront de les evidències, però, tot i saber que té més raó que un sant, no està disposat mai —¡Déu le’n guard de fer apostolat!— a “ateïtzar” ningú, ni molt menys a portar ningú a l’escorxador per qüestions de veritats i creences: no creu en les creences, que li semblen vanes, i la veritat és que les veritats les troba totes molt relatives, fins al punt de pensar que són innecessàries si no són demostrables. De totes maneres, sí que és cert que la tabarra irracional i supersticiosa el cansa i el neguiteja, com li passa a qualsevol pobre veí que sent com al pis del costat algú assaja cada dia la mateixa lliçó de piano hores i hores. L’ateu té prou orella musical per no conformar-se sempre amb la mateixa cançó.

Per això les religions li han fet totes les malifetes possibles: l’han perseguit i deportat, l’han condemnat i empresonat, l’han portat a la foguera, li han aplicat el judici de Déu, que en deien, l’han decapitat o, si no l’han pogut liquidar o enterrar en vida en qualsevol calabòs, l’han vexat, ridiculitzat, marginat, demonitzat, etc., coses que en molts indrets del món encara ara se li apliquen, no es pensin, perquè totes les estructures sacerdotals d’aquí i d’allà saben que l’ateu, simplement amb la seva exigència de racionalitat a l’hora de tractar de la qüestió ideològica que sigui, les posa en evidència i fa trontollar el negoci sectari de la congregació corresponent, a canvi del qual es dóna cobertura moral als excessos del poder afí. I amb tot, l’ateu és l’únic capaç d’entendre de debò l’altre, encara que aquest tal altre sigui un intolerant o un fanàtic, i no pas perquè sigui fet de cap material humà més bo, sinó perquè és capaç de raonar-ne les causes, sense que el mediatitzi cap Veritat prèvia, aquella Veritat indiscutible dels creients que els fixa el pensament en el dogma. Podríem dir, doncs, que l’ateu és el demòcrata per excel·lència.

De tant en tant, sobretot quan un “confés” en fa alguna de grossa —ara m’ha vingut al cap la definició de requeté atribuïda a Unamuno: “animal salvaje que, tras previa confesión y comunión, ataca al hombre i a veces mata”—, es munten a corre-cuita els anomenats “diàlegs interconfessionals”, dels quals, això sí, queden sempre exclosos els que no es “confessen” res, com si no hi fossin i al món només comptessin els que afirmen creure en el que sigui. Si la voluntat real de les religions fos acabar amb el fanatisme d’un o altre signe, farien bé de convidar-hi com a mediadors precisament els ateus; ells els sabrien explicar sense bizantinismes teològics allò que, en realitat, cap religió vol sentir: com són el món i les seves contradiccions, aquests contraris que fan que totes les veritats siguin mudables sense necessitat de matar-se entre si, sinó tan sols de resoldre’s en la síntesi. Un ateu no s’enganya ni enganya ningú sobre el malestar del món. El viu sense subterfugis perquè estima la vida i per això, si pensa que cal, mira de transformar-la. Sense caure en el parany de crear nous immutables.

* * *

* Fins i tot el nazisme va apel·lar a motivacions religioses com una de les justificacions de la “solució final” aplicada als jueus.
** Un cas que mereixeria text a part és el dels moviments revolucionaris que han fet gala d’ateisme com a crítica justament de les ideologies religioses encobridores de l’explotació. Però aquests moviments, quan han matat, no han matat gairebé mai en nom de l’ateisme —de fet, entre les seves files, hi trobem creients de tota mena—, sinó en nom de l’alliberament dels oprimits, sobretot si les idees alliberadores inicials, deixant de banda la necessària dialèctica revolucionària, se’ls han convertit en dogmàtica i la seva ideologia ha esdevingut una quasi-religió. En aquest extrem doctrinari i enfollit, hi tenim l’stalinisme i Pol Pot i els seus khmers rojos.

 

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles sociopolítics i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s