A L’ONU, NO ENS HI VOLDRIEN PAS

A L’ONU, NO ENS HI VOLDRIEN PAS

No fa gaires dies, concretament dilluns passat, 2 de febrer, amb motiu de l’enterrament de l’“editor que somiava endur-se tot el Planeta a Los Monegros”, va ser a Barcelona, entre aquells que en diem autoritats, el ministre d’Afers Estrangers espanyol (sembla contradictori, ¿oi?), el senyor José Manuel García-Margallo. Aprofitant l’ocasió de la seva estada a Barcelona, a 8TV el van portar al plató del seu presentador estrella —deu ser la de Natzaret, que ens guia— per entrevistar-lo. No em referiré pas a tota l’entrevista, sinó tan sols als minuts durant els quals el polític espanyol va desbarrar sobre Catalunya i les seves lícites ànsies de separar-se d’una Espanya amb ministres com ell, que gasten un aspecte de coronel a la reserva (espiritual d’Occident) que fa feredat.

Doncs bé, l’ínclit ministre, per asseverar que una Catalunya independent es quedaria a l’escapça pel que fa al reconeixement internacional, va explicar, amb l’aplom de qui es pensa saber de què van les coses, que al Consell de Seguretat de l’ONU per reconèixer un nou país independent són necessaris nou vots dels quinze possibles i, a més a més, que no hi hagi cap veto dels cinc membres permanents. Arribat aquí, l’home, somrient i satisfet com qui acaba de fer un bon tiberi i es disposa a atacar les postres, va deixar anar, en referència a la independència catalana, que la Xina, amb el problema del Tibet, i Rússia, amb el maldecap de Txetxènia, per no parlar de França (la jacobina França, la qual Espanya tant imita en centralisme, però no pas en llibertats, això és meu), s’hi oposarien rotundament. Tot plegat ho va rematar amb un somriure de conill que amb prou feines va poder evitar la riallada. ¡Sí, un autèntic Tiberi! (V. Tiberi).

La veritat és que l’entrevistador estrella no va tenir gaires reflexos, perquè, aprofitant la conjuntura que Espanya és membre elegit per dos anys del Consell de Seguretat, hauria d’haver preguntat al ministre què votaria el representat espanyol si el Tibet o Txetxènia plantegessin el reconeixement de la seva independència a les Nacions Unides. Segurament, Don José Manuel hauria contestat que, si arribés a donar-se el cas, Espanya estudiaria amb “rigor” totes les possibilitats jurídiques emanades del dret internacional abans de decidir res, com encara deu estar fent amb Kosovo. O, si no, hauria dit allò de “son situaciones no comparables a la de Cataluña”, tot i haver-les comparat ell mateix, però ja se sap que la diplomàcia és una mera qüestió de galtes, sobretot si l’interlocutor, per molt estel de Natzaret que sigui, no ho posa en evidència.

El que sí que és segur és que el senyor García-Margallo s’hauria empassat de cop el seu somriure coniller, com se l’empassa el Conill Blanc d’Alícia al País de les Meravelles quan, després d’haver tractat Alícia/Catalunya com si fos la minyona, es troba que ha crescut massa i crida a sometent per reduir-la.

6-II-2015

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles sociopolítics i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s