DES DE “VALÈNCIA NORD” A UNA POETA DE CATALUNYA SUD

DES DE “VALÈNCIA NORD” A UNA POETA DE CATALUNYA SUD

Fa un temps, un aficionat a la poesia d’aquells que confonen ignorància amb gust va escriure com a comentari a un poema meu penjat a Internet, precisament un poema dedicat a Mallarmé, entre altres floretes això: “No sóc entusiasta de la poesia sobre la poesia, em sembla una mica com mirar-se el melic i, de vegades, tinc la impressió que és una alternativa ‘fàcil’ a no tenir res d’altre a dir.” Em vaig quedar parat: ¿era algun espectre del segle XVIII anterior al famós Sturm und Drang? ¿O era un d’aquells lectors en vers que confonen poema amb versificació sentimental, perquè no en saben res de poesia? El que sí que sabia segur és que aquell beneitó poètic no tenia ni idea de l’aventura de la Modernitat, precisament de Mallarmé ençà.

El cas és que ¿com hem de considerar poètic allò que ha cedit en el seu pols constructiu i s’ha conformat a fer servir les poètiques acadèmiques com a simple llenguatge comunicatiu d’emocions i sentiments? ¿No és precisament el poema com a objecte de coneixement, tant pel que fa al poeta com al lector de poemes, allò que el porta al zenit de l’emoció i del sentiment gràcies al llenguatge? El poema és precisament l’esforç suprem d’artistització de les paraules, la forma superior de reflexió, en tots dos sentits. El poema, parli del que parli, té el poema com a motiu. Per això els cantautors, per molt que s’hi esforcin els antologadors que els inclouen entre els autors de poesia, no seran mai grans poetes, perquè el vers amb música el fan servir com a mitjà comunicatiu i no pas com a destinació i destí poètics.

Sovint el llenguatge es reflecteix en el mirall de poema, en la idea intentada de poema, i s’hi veu vacu, innecessari, inútilment prolix, retòric, fals i fal·laç alhora. El poeta ha fabricat simplement un estri útil, però l’única utilitat que té el poema són els seus termes: un poema “útil” pot ser dit de la manera que s’ha dit o d’una altra manera. Només cal que acontenti els que no llegeixen normalment poesia i que per una mala digestió escolar en tenen les idees confoses. (¿Algú ha vist mai cap bon poema en un llibre de text?) El poema autèntic només pot ser dit en els termes del poema. Una elegia de Riba només pot ser en les seves pròpies paraules. Aquest és el poema: la tria del llenguatge que el fa ser aquell poema. El poema és la màxima expressió lingüística acotada sense modificació possible. Si pot ser modificat, el poema no és.

Fa uns mesos vaig anotar aquest aforisme: “Tot ens passa en el llenguatge. Parlar del llenguatge és parlar de tot el que ens passa.” Com la música, el poema no representa res. És en si, i el lector, com el melòman, es delectarà a escoltar-lo i ressonarà per dintre. Aquesta és la funció de música i poema: fer-nos ressonar per dintre allò que no sabíem que contingués el nostre contingut lingüístic, i tot perquè no se’ns havia acudit mai disposar-lo com a forma. Això és sobretot el poema: una forma que adopten les paraules, una disposició. No pas un missatge. Evocació harmònica o dissonant, tant és. Nosaltres mateixos instruments. “¿Sobre quin instrument estem tesos? / ¿I quin músic ens té a la mà? / Oh, dolça cançó!” (Rilke traduït per Riba).

A més a més, no cal ser gaire espavilat per adonar-se a aquestes altures de la història literària que el poema, que és l’art del llenguatge per excel·lència, té molt a veure, i a descobrir, amb les ciències tant psicològiques com filològiques. En el llenguatge és on som: no cal que ens busquem per cap altra banda. En la construcció i en la subsegüent desconstrucció del poema sempre hi ha l’inconscient abordant i desbordant la consciència, que mira d’atrapar-lo i explicar-se’l. Sí, l’inconscient ens supura constantment, com una ferida incurable, amb tot el que comporta de transgressió de l’ordre normatiu, també el literari, perquè no podem aguantar més que se’ns constrenyin goig i dolor. Si no, ¿com progressaria el poema?

Tot això ve a tomb perquè només aquesta postura d’indagació —Foix parlava del poeta com a investigador— enfront de l’objecte poema, només sabent exactament de què van les paraules, es pot arribar a produir un petit —en el sentit físic, ¡esclar!— miracle líric que sigui capaç d’expressar amb l’asèpsia lingüística com a metàfora de l’asèpsia hospitalària tot el dolor per qui estimes i que només des d’aquesta asèpsia, que t’impedeix malversar l’emotivitat en retòrica, pots expressar la intensitat del dolor que sents:

Dins, / el temps calculat, / rígid, perfecte, / que assistiria la respiració / regular, mesurada / amb l’exactitud del metrònom / com l’únic Déu aleshores / que se’n feia càrrec / i proveïa / del més lleuger / i artificial alè, / la més regular / elevació del tòrax, / mecànica, / aliena, / registrada.

O també el poema-sinècdoque següent:

Fora, / un dia previsible / s’ajustava / a la sabata dels altres; / les nostres, / dins, / repetien / des d’un extrem a l’altre / el mateix corredor.

Tots dos poemes formen part del poemari titulat València Nord, de la poeta valenciana Teresa Pascual, que per mi se situa entre els millors poetes vius de les lletres catalanes. La seva nova entrega poètica, servida amb exquisit gust editorial per Edicions del Buc, és una obra d’una severitat i d’un rigor lírics de primer ordre que destaca, i molt, entre tanta faramalla poètica que veiem aquí i allà dels Països Catalans.

Precisament, i recuperant la tesi inicial d’aquest article, si algun tema predomina en aquest llibre és el de la reflexió sobre l’escriure i, doncs, sobre el poema:

Sobre quina part és / la més injusta del silenci, / fins i tot sobre quina / seria la més justa, / escriure.

Un “escriure” que Pascual va desgranant en tots els seus aspectes més exigents parlant-nos de l’escriptura com a experiència que ens relliga com a ser vius. Ricard Garcia, en el breu epíleg del llibre ho resumeix perfectament: “Parla [Pascual] de la proximitat entre paraula i matèria per dir-nos que, més que no pas un cos, som sobretot allò que aquest cos diu…”, i jo hi afegiria: “i ens diu”.

¿Com explicar més bé la lluita pel poema que com ho fa l’autora en aquests versos, que un cop més ens parlen de l’afany de l’escriptura, de l’autoreferencialitat de l’escriptura?:

Escriure sobre això, / comptar les síl·labes / i saber que sempre / en falta una, / haver entès / la falta, / desprendre’s.

¿Com parlar de res, o “sobre això”, sense passar abans per l’experiència del poema com a paraules, com a síl·labes, sabent que “sempre en falta una”, aquella que t’obliga a tornar-ho a intentar? ¿Aquella que et torna el poema en motiu del poema?

La nostra consciència seria no gaire més que un perpetu malson si no tinguéssim la capacitat d’escriure’ns: viuríem en un estat paral·litzador la inconsciència al·lucinatòria i no tindríem la capacitat de recompondre’n les peces del somni tornat perpetu malson. Potser seria fins i tot la nostra extinció, incapaços de suportar-ho. Només la capacitat de relatar-nos mentalment, oralment o “escriptivament” pot fer-nos construir la minúscula “casa dels ens” on habitar-nos. Si pot ser ben lluny de cap Casa del Ser que pretengui totalitzar-nos imposant-nos el Poema. El recurs límit d’aquesta experiència lingüística, on es debaten les contradiccions vitals amb les contradiccions expressives, és sens dubte el poema minúscul com a refugi del llenguatge enfront de les agressions degradadores de veritats i consignes.

La veritat és exigible / a l’home, / li es exigible, / amb quin consol? // L’hem escrit, / el dolor; / l’hem exposat, / el retornem. // L’hem assistit, / per dins; / l’hem acostat, / reconegut. // Prop del cos / reprenen confiança / les paraules. // Ens acullen, / dispensen de la pèrdua; / indulgents, / acosten l’impossible.

Potser aquella síl·laba que sempre ens falta.

 22-II-2015

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s