JO TAMBÉ HI ERA

JO TAMBÉ HI ERA

Aquest dimarts, a la plaça de Sant Jaume, hi va haver una manifestació davant del Palau de la Generalitat contra la sentència del Tribunal Suprem que condemna a tres anys vuit dels acusats per la manifestació “Envoltem el Parlament” del 25 de setembre del 2012, dia que els diputats catalans es disposaven —la majoria prou ben disposats— a perpetrar l’agressió més brutal contra els drets socials esgarrapats al poder durant dècades pels sacrificis i les lluites dels ciutadans de peu. Per més inri, l’Audiència Nacional, l’antic TOP, els havia absolt per considerar que el dret de protesta és un dret inalienable en democràcia. És a dir, el Suprem modificava una sentència en ferm d’un tribunal no gens sospitós d’esquerranisme sense convocar un nou judici de revisió del cas. En fi, ja sabem quin pa s’hi dóna, a la justícia espanyola. A més a més, el màxim òrgan judicial espanyol ho feia a instàncies de la Generalitat i el Parlament català, que hi havien presentat recurs contra l’absolució.

La reportera que cobria la concentració a Sant Jaume per encàrrec del programa d’aquell entrevistador que fa servir els entrevistats per autoentrevistar-se en va informar així: “Aquí s’hi han concentrat els irreductibles de sempre.” Ergo, la resta de la població es pot considerar “reduïda” al trágala del poder econòmic i polític per mitjà dels mitjans ideològics de l’Estat, públics o privats, entre els quals, evidentment, hi ha la televisió de la reportera en qüestió. De totes maneres, la noia, sense ni adonar-se’n, esclar, va mostrar un autèntic nas analític, perquè amb el seu “els irreductibles” va explicar-nos clarament que el poder polític, com a capatàs dels grans poders econòmics, lluita per terra mar i aire per fer-nos “reductibles” i deixar-nos “reduïts” a simples flâneurs de la història, sense capacitat de resposta ni de resistència. Acrítics.

Sí, “els irreductibles de sempre”. Aquests “irreductibles” que protestaven enfront d’una nova cacicada judicial, la de la sentència comdemnatòria dictada pel Suprem, que desautoritzava així l’Audiència Nacional, a instàncies d’una Generalitat en helicòpter i d’un pobre Parlament en furgoneta policial. Una resolució celebrada com un triomf pel conseller de la Presidència, Francesc Homs, com a Portaveu del govern català: “Tothom ho va poder veure (sí senyor, un gran argument jurídic). S’ha fet justícia. Una part molt notable de la ciutadania no entendria que quedés en res el setge al Parlament.”

Que un ciutadà de peu, tip de la barroeria política actual desbarri, es pot entendre i fins i tot justificar, però que ho faci un conseller, i a sobre en nom del govern, no és pas admissible. A més a més, no oblidem que el conseller Homs és dels del morro fort pel que fa al procés cap a la independència, pel qual —¿ho recorden?— estan imputats el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau. ¿Què faran si els condemnen i hem de sentir de boca de la menina Sáenz de Santamaría una valoració de la condemna semblant a la del conseller de la Presidència? “El 9-N todo el mundo lo pudo ver. Se ha hecho justicia. Una parte muy notable de la ciudadanía no entendería que quedara en nada el asedio a la Constitución.” ¡Quin ais i uis que sentiríem! ¡Quin esquinçament de vestidures! ¿Els que s’apleguessin a la Plaça de Sant Jaume també serien només “els irreductibles”? Si continuen perseguint la seva població, no s’estranyin després que Podemos o Ciudadanos els facin fora de la poltrona.

És cert, el senyor Homs em podrà dir que el 9-N es va desenvolupar sense cap violència, però de debò s’ho creuen que això de pintar-li la gavardina a la senyoreta Tura o de plantar-li una bossa de plàstic a la calba del senyor Boada és violència. No em facin riure. ¡Qualsevol Dia dels Innocents de quan jo era nano en fèiem de molt més grosses!

Sense comprendre i defensar a capa i espasa les protestes dels ciutadans a qui diuen representar, i a sobre fent-los condemnar per tribunals espanyols, ja els dic jo que porten Catalunya cap enlloc, si més no pel que fa a la democràcia. Si president, consellers i diputats tenen cap sentit del bon govern i de la responsabilitat ètica, han de fer mans i mànigues per reparar el mal que han fet.

El mateix dimarts, al saber el canvi d’absolució per condemna, vaig escriure això: Una democràcia no és que hagi de permetre la protesta; precisament la protesta és el principi democràtic per excel·lència, fins al punt que si no n’hi ha, no hi ha democràcia. Les democràcies on no hi ha protesta corren perill de mort. És la protesta allò que permet la democràcia. En vista de la dignitat dels tres diputats de la CUP que es van aixecar del ple del Parlament i en van marxar, els dedico aquestes ratlles. Que continuïn sempre així, “irreductibles”.

I vosaltres, Herrera, Camats, etc., ¿què hi fèieu asseguts com a polítics obedients, “reductibles”? Els que vam votar sempre el PSUC, fins que el vau segrestar, sentim vergonya aliena.

18-III-2015

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles sociopolítics i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s