ELEGIA PER L’ESQUERRA EUROPEA

ELEGIA PER L’ESQUERRA EUROPEA

El problema capital de la lluita anticapitalista actual és que el poder de la producció ha estat literalment segrestat. Històricament, sabem que la propietat privada deriva del robatori secular, manu militari o amb legislacions ad hoc, dels mitjans productius —des de la terra fins a la maquinària industrial i els mitjans de transport—, però si ara parlo de “segrest” és per l’acceleració actual de la concentració en mans de cada cop més pocs (aquest oxímoron de l’apropiació) del coneixement de qualsevol procés de fabricació i distribució (pensem en el secret industrial i les patents), i alhora del capital per desenvolupar-ho, amb l’afegit de fer-ho aparèixer com a irreversible, gairebé com un fet intrínsec a la naturalesa del desenvolupament humà, mentre es desacredita i fins i tot es destrueix a sang i foc tota alternativa per poder-se presentar com a única veritat possible; això sí, tot amb la cirereta del pastís —una cirereta que sovint n’acaba sent la massa ful— de la venda de diner com un producte més pel qual es paga un caríssim preu. Finances i especulació. És tant el grau d’abstracció de tot plegat que jo parlaria sense embuts de teoconomia.

¿Qui podria, doncs, desembolicar la troca productivo-financero-especulativa i tornar-la al punt quan encara era comprensible i, per tant, dominable, sense que bona part dels productors-consumidors actuals se li llancessin al coll? Exactament tants com es van creure, i encara es creuen, allò de la superació de la lluita de classes o allò altre de la desaparició de dreta i esquerra. (Bé, l’esquerra sí que és en parador desconegut.) ¡Encara recordo com no fa gaire passàvem per rucs els que no vèiem que tot ho teníem gràcies als rics, que creaven llocs de treball perquè ens poguéssim guanyar la vida! ¡Quina bondat, ¿oi?, com si els “pobres” rics, amb els seus iots, els seus cotxassos, les seves finques, els seus clubs privats, les seves joies i les seves festasses amb putes cares, alcohol del millor i drogues d’alta qualitat, no tinguessin cap altra feina que donar-nos feina! Érem uns desagraïts i uns ressentits, ens tiraven en cara.

Però deixem de banda aquest irònic excurs i continuem-nos preguntant: ¿com tornar a una producció sense cap divisió del treball alienadora, però sense renunciar a tots els avanços industrials i tecnològics —també els que ens creen necessitats inexistents—, perquè, si es proposés prescindir-ne, bona part de la població, per obra de la mateixa alienació, s’hi giraria en contra? ¿Com recuperar el treball integral, el domini humà del procés productiu, com a recuperació de la integritat integradora humana, quan massa ciutadans estan convençuts de tot cor que no són res sinó són el que tenen? El ridícul triomf de la propietat privada a petita escala, que posa als més la bena del consum als ulls perquè no vegin que el sistema només els té en consideració com a força de treball objectivable i cada cop taxada més a la baixa.

La potència del “progrés” tecnològic liquida l’esforç que plantegen les teories i les praxis alternatives. Hi ha en el fons de l’ideari (sic) de l’esquerra actual —fins i tot del de les que es proclamen emergents i diuen que “poden”, això sí, sense plantejar ni una mala nacionalització— una renúncia decebuda, impotent, temorenca, a proclamar que es vol fer miques el sistema i no pas reformar-lo, i fins i tot el sistema ara, desacomplexat, ens ofereix joguines tecnològiques perquè, il·lusos d’il·lusió instantània i no pas il·lusionats d’utopia que demana nous horitzons, juguem a fer-lo saltar virtualment enlaire afermant-lo en el seu gran negoci de la comunicació global. Una manera subreptícia d’establir complicitats globalitzadores, quan segurament l’oportunitat de la llibertat passa per desmuntar peça per peça —per això els posa tan nerviosos allò que titllen de cantonalisme, perquè les entitats polítiques més petites són més aptes per ser governades per l’esquerra— el gran tinglado totalitzador i totalitari del mercat, encara que es disfressi de democràcia i negociació: TTIP (últimament es parla molt de corruptes, però no es diu pas que la corrupció és inherent i emana del capital, com ho expressa clarament el tractat de lliure comerç que ens estan coent amb traïdoria els polítics a sobresou de les grans corporacions).

¿Què passaria si els ciutadans decidissin trobar formes de gestió i organització que prescindissin dels rics? Com sempre, no fos cas que s’arruïnessin, ens posarien literalment la pistola del patriotisme al pit, i parlo dels estats existents, un patriotisme que consisteix, segons sembla, a engreixar el porc de la riquesa, un porc molt ben peixat les llangonisses del qual no tastarem mai. Abans les faran servir per lligar els gossos de l’opulència. De totes maneres, que no s’amoïnin gens ni mica, perquè ho tenen tot lligat i ben lligat. El fe(t)i(t)xisme de la mercaderia ens ha portat a creure que el valor de cadascú no és humanament comú, sinó que depèn del que es té, sobretot en uns anys en què una bona part de la població explotada, un cop allunyada la fam de les potsguerres civil i mundial, s’afegia a la cua per pujar a l’“ascensor” social, l’eufemisme del desclassament, prèvia renúncia a la dignitat de la denúncia reivindicativa, gràcies a la llagoteria submisa al poderós de torn. No era qüestió de drets, sinó de saber-te humiliar amb convenciment. L’esquerra més institucional s’ho va creure, això de l’elevador, i fins i tot hi ha fet de grum. El fàstic de la socialdemocràcia i dels anomenats eurocomunistes, reduïts a adob orgànic d’una agricultura sostenible (i amb això no estic dient pas que no sigui necessària, imprescindible, la lluita per l’equilibri ecològic, per l’exacte metabolisme d’home i naturalesa). Sí, socialistes i ex-comunistes, aquests col·laboracionistes que han deixat a l’estacada els necessitats quan semblava que eren pocs i no donaven rèdits electorals. Ara, quan l’ascensor social s’ha espatllat i s’ha tornat a l’escala del servei, que no va més enllà de la planta on els senyors deixen els llits per fer, la roba per rentar, les sabates per enllustrar i els pixats per netejar, ¿on són les esquerres que van renunciar a Marx, a les seves obres i a les seves lluites, a favor de les pompes del poder? Perdudes en el seu laberint de cessions, concessions i concessionaris, només miren de no fer enfadar els poders fàctics, firmant si se’ls demana en nom de la “governabilitat”, és a dir, de la defensa dels interessos “capitals” dels mercats i els mercaders, a favor de la cadena perpètua (¿acabaran firmant també, tard o d’hora, a favor de la pena “capital”?) al costat de l’extrema dreta, un cop desapareguda la dreta de tot Europa en la seva competició per veure qui la proposa més grossa entre uns votants alienats de greix i pseudoprivilegis. ¡Heil Merkel!

La revolució es presentava a començaments del segle XX com el cop d’espasa d’Alexandre a l’hora de desfer el nus gordià amb què se’l reptava des del poder político-industrial. Els bolxevics s’hi van atrevir i van situar en la història els humils en detriment de les figures “providencials” que fins aleshores ocupaven la centralitat del discurs històric. Actualment, les esquerres europees clàssiques, que han treballat fins i tot contra tota alternativa possible de transformació, com ara fan amb Grècia en lloc de fer-li costat, s’entretenen a fer veure que desfan el nus del capitalisme rampant, però saben prou bé que sense revolució, sense el tall alexandrí, no hi ha cap manera de deslligar-lo, com passa sempre amb els nusos gordians. No, ni el seu més citat que aplicat Keynes se’n sortiria, de desfer-lo. La misèria mundial creix, cada dia Àfrica*, la colonialment delmada Àfrica, aboca a les costes europees milers dels seus fills desesperats que massa sovint deixem morir al mar, sense adonar-nos, èticament i solidàriament pusil·lànimes, que estem condemnats a un mateix destí: el de ser sobrers fins i tot com a consumidors. És com si veient tantes morts per culpa de la fugida de la guerra i la fam, tot i la crisi ens sentíssim afortunats. Per això els mitjans ens n’ofereixen un cop i un altre les imatges mentre la veu en off o el lloro de repetició del noticiari corresponent ho aprofita per fer tremendisme sentimental amb què fer-nos creure que, a pesar de l’horror que ens causa tanta mort anònima, encara estem prou bé.

Si se’m permet la humorada, tot i l’escenari tràgic que descric, els europeus som com aquell individu que va a Lourdes a demanar a la Mare de Déu local una millora de les seves xacres i al veure que el del davant de la cua es trenca la cama a l’entrar a la piscina d’aigua miraculosa, sense pensar-s’ho gens, implora a la Verge que, a la vista de l’ensopegada i la nata consegüent de qui el precedia, li concedeixi el miracle de sortir de l’aigua tal com hi entra. Ni més ni menys. És allò de: “Virgencita, virgencita, que me quede como estoy.” Aquesta és la nostra esquerra, aquest és el nostre col·laboracionisme.

* Durant els segles XVII, XVIII i XIX, es calcula que els mercants europeus van portar a Amèrica, per vendre’ls allà com a esclaus, més de 18 milions d’africans. És a dir, la població d’Àfrica, calculada aleshores en uns cents milions d’habitants, en va perdre el 18%, els més sans i més reproductius (això sense comptar tots els africans venuts com a esclaus al món àrab pels tractants de les caravanes del desert), cosa que va ser un cop demogràfic brutal contra el desenvolupament posterior del continent. L’Àfrica postcolonial encara paga les conseqüències d’haver estat tan profundament delmada per l’imperialisme europeu i americà. ¿On l’exigència de l’esquerra europea actual d’un pla integral de desenvolupament i reparació del deute que Europa té contret amb Àfrica, gràcies a l’explotació de la qual ha pogut fruir d’alts estàndards de benestar? Res del 0’7 per cent o de la simple condonació del deute, i encara menys idees sobre la millora dels dispositius de seguretat, com bombardejar les embarcacions que fan servir els traficants o eriçar de ganivets les tanques fronteres. ¿O és que la nostra esquerra nominal continuarà callada, donant suport, si és el cas, a operacions com les de Líbia, tot fent la viu viu local, mentre Àfrica es torna a dessagnar demogràficament? ¿Com en el cas de l’accident de l’avió de Germanwings als Alps, on són les Merkel, els Hollande i els Rajoy de torn, acudint tots alhora a retre homenatge a les víctimes de les barcasses naufragades? ¿O és que potser no poden per qüestions d’agenda, en vista que hi haurien d’anar cada dia? Quan les organitzacions empresarials aprofitant la crisi que sigui demanen retallades dels drets socials i, per justificar-se, ens diuen que tots anem al mateix barco, sempre em ve al cap la imatge d’aquells mercants esclavistes on és cert que tots anaven a la mateixa nau, però els mercaders, en cabina de coberta, i els esclaus, estibats com farcells a la bodega.
Presentación1
Us proposo que busqueu a internet més imatges de “barcos negrers”. Així us fareu càrrec dels poc honorables orígens del sistema i en comprovareu les semblances amb el que està passant actualment al Mediterrani.
Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles sociopolítics i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s