DE QUIN PA FAS —FEM— ROSEGONS

DE QUIN PA FAS —FEM— ROSEGONS 

Text preparat per l’acte “Poetes recuperats”, celebrat en el marc de la Setmana de Poesia de Barcelona (maig del 2015)

Si m’ho permeten, per trencar una mica la serietat de l’acte, o si volen la luctuositat de l’oblit, m’he permès titular aquesta breu, brevíssima, introducció a la meva reivindicació de Ramon Bech i els seus Cants terrenals, amb la dita aquella que diu “de quin pa fas —fem— rosegons”. És a dir, de quin pa tou del dia fas —fem— rosegons. Com han vist fins ara i com continuaran veient en aquest acte, mentre avui dia, entre nosaltres, va proliferant la mala poesia i l’avantguardisme de copalta i pandereta, ens permetem com a cultura fer sopes de pa amb poetes oblidats com el que jo he triat, Ramon Bech, o com els que han triat els meus companys d’escenari: Joan Fuster poeta, Josep M. Boix i Selva, Josep Sebastià Pons, Josep Elias, Jaume Agelet Garriga, Simona Gay… Ben bé tots plegats ens hem tornat ximples. Quan en teoria som a la desitjada recta final —això sí, plena d’obstacles— de la independència com a recurs de supervivència del que és petit enfront de la incomprensió i l’abús del fort, resulta que ens permetem oblidar aportacions culturals valuoses com les que aquí reivindiquem, encara que ens en deixem uns quants al calaix, com Agustí Esclasans, Josep Gouzy, Rosend Arús, Lluís Alpera, Sebastià Sánchez-Juan, Joan Llacuna, Pere Ribot, Josep M. Piñol, Ramon Comas, Miquel Dolç… o alguns que són en camí de ser oblidats, com Guerau de Liost, Miquel Costa i Llobera, Jordi Pere Cerdà, Maria Antònia Salvà, Marià Villangómez, Josep M. Llompart, Pere Quart, i altres, siguin d’esquerres, de dretes o fins i tot botiflers que, tot amb tot, van escriure en català. No tan sols de “lleials” viu una cultura, que, per cert, amb tants oblits i tantes llacunes, potser s’hauria de reescriure o afegir-hi alguns capítols per omplir els espais entre moles i castellets.

Resulta, doncs, que amb unes universitats d’esquena a la societat catalana pel que fa al coneixement, amb unes autoritats més preocupades pel turisme “cultural”, en diuen, amb unes editorials dedicades a la “pela” i amb un públic potencial multitudinari a les manifestacions “setembristes”, però no pas a les llibreries, entre tots plegats ens estem carregant allò que, en definitiva, justifica la nostra voluntat de ser el que som: una cultura i una llengua. Alguns hi afegirien: i un negoci. Jo no. Per això ho deixo aquí i passo a parlar-los breument de l’autor que he escollit i del llibre que avui reivindico.

Llicenciat en Dret, poeta, home de teatre i periodista (ofici, quan sortosament encara era un ofici, que va exercir a “Mundo Diario”, “Catalunya Express” i “Tele/eXpres”, entre altres mitjans), Ramon Bech va guanyar amb Cants terrenals el Premi Carles Riba del 1960, l’any següent de la mort de Riba. Era la segona edició amb el nom del poeta desaparegut, ja que els Premis Óssa Menor havien canviat de nom precisament en memòria seva. Nascut el 1918, a Barcelona, Bech va guanyar el Riba en una època encara d’extrema dificultat de les lletres catalanes. Anteriorment, el 1948, amb Quartet de sang, ja s’havia endut els Jocs Florals de la Llengua Catalana de París, i el 1962, amb La ciutat submergida, obtindria l’Englantina als Jocs Florals de la Llengua Catalana de Santiago de Xile. Paral·lelament a Cants terrenals, un llibre on assajava l’escriptura d’avantguarda, va escriure Joc de sirenes, adscrit a la tradició del sonet simbolista. El 1938 havia publicat el seu primer llibre de poemes, Noviluni, i el 1984 va publicar Quatre coses, un llibre que recull quatre poemaris, dos dels quals, Cants de primavera i Cants de sang, formen amb Cants terrenals un conjunt que a parer meu és la part més interessant i actual de l’obra de Ramon Bech. El 1993 es va començar a publicar la seva obra poètica, però ja aleshores era un poeta desconegut per molts lectors, sobretot de les noves fornades. La seva mort va arribar el 1995.

Com el títol de tots tres reculls indica, Cants, Bech escriu aquests poemes sota l’influx directe de la modernitat anglosaxona, sobretot dels Cants d’Ezra Pound, un dels llibres més rars i extraordinaris de la història de la lírica i que és l’autèntica Divina Comèdia del segle XX, i també de Thomas S. Elliot i la seva Terra erma. Els dos poetes, fills de l’impuls retòric de gran alè que Whitman havia donat a la poesia en llengua anglesa, van introduir en la poesia angloxasona la superposició d’erudició i col·loquialisme, on el Jo ecumènic del Cant a mi mateix dubtava de si mateix i es despersonalitzava en les veus de les més diverses tradicions barrejades amb les expressions de la més immediata quotidianitat, gairebé com si els autors haguessin renunciat a intervenir-hi i s’hi haguessin fos com un ressò més, tot i que fossin els demiürgs d’aquelles confluències de veus. Era el reflex d’una Europa, que ells, tots dos nord-americans, havien abraçat com a pròpia, assolada per les causes i les conseqüències de dues guerres mundials. Despersonalitzada per maquinismes de tota mena i per uns feixismes amb què van simpatitzar, sobretot Pound. És cert que Ramon Bech va negar aquestes influències quan la crítica de l’època les va assenyalar. Al·legava que en els seus poemes no hi havia la despersonalització vorticista o imagista dels poetes anglosaxons citats, i potser sí que és cert que els Cants del poeta català eren més deutors del mateix Whitman. D’aquell impuls empàtic amb el món, que en el cas de Bech s’omplia de referències progressistes de queixa i de denúncia. És el que l’autor anomena la continua “vivisecció” del seu quefer poètic. En l’autopròleg al seu llibre de llibres Quatre coses, un text que expressa amb aguda vehemència el ressentiment pel que ell creu que és falta de perspicàcia poètica dels crítics que van valorar els seus Cants terrenals, Bech hi diu això: “[…] crec sincerament que [els meus Cants], res no tenen a veure amb el vorticisme o l’imaginisme (sic) o allò que vulgueu, de The Waste Land o la resta de poemes eliotians i els d’una qualsevol contemporània companyia literària amb tots ells emparentada.” Però, sigui com sigui, i tot i els seus desmentiments, un dels poemes de “Cants terrenals” diu: “[…] Ezra Pound, Henry Miller i Eliot, exiliats, / fugen / i fugen, / fugen contra corrent […]”. I suposo que això no és gratuït, si més no formalment, com en definitiva Bech acaba admetent amb la boca petita al mateix pròleg. (Faig un incís, aquest autopròleg i el que va escriure als seus Cants terrenals són dues mostres de prosa d’idees teòriques sobre poesia.)

Per acabar, només un aclariment. La meva reivindicació de Ramon Bech no té res d’erudit ni pretenc apadrinar la redescoberta del poeta. Ni pretenc afirmar ni negar les lectures que se’n van fer a l’època. La meva humil reivindicació és simplement un homenatge a un poeta que, quan jo tenia 15 anys acabats d’estrenar, amb els “Cants terrenals”, publicats el 1962, em va obrir els ulls a una altra manera de fer poesia a Catalunya en aquells anys de ferro, una manera renovadora que mirava de trencar els motllos d’aquell noucentisme residual que ens empresonava i d’aquella visió poètica “pemanesca” que se’ns imposava a la “escuela nacionalcatólica”. En el meu cas, en unes Escuelas Pías sense pietat.

Només em queda demanar als nous editors de poesia que, a part de publicar novetats, que sovint són de pa sucat amb oli, també es dediquin a consolidar i recuperar noms de la nostra abandonada, per lectors, editors i autoritats, pobra poesia, pobra pel tracte que rep, però que guarda riqueses com les que avui estem presentant.

 IV/V-2015

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s