REIVINDICACIÓ DELS POEMES MÉS OBLIDATS DE J. V. FOIX

REIVINDICACIÓ DELS POEMES MÉS OBLIDATS DE J. V. FOIX

Quan es parla de l’obra de J. V. Foix en vers, i sobretot quan se’l cita, tothom es refereix i en ressalta dos llibres: Sol, i de dol, com a mestratge en el domini de l’exigent art del sonet, i Les irreals omegues, un llibre difícil com pocs i que enlluerna, contràriament a la claror solar de Sol, i de dol, pel seu obscur “trobar clus”.

A part d’aquests dos llibres, n’hi ha un altre que també té força predicament entre els lectors, com és Onze Nadals i un Cap d’Any, en aquest cas segurament per l’entroncament amb una tradició lírica de ressons populars.

De Sol, i de dol, tots n’hem citat i recitat versos com aquests: el del mateix títol, “Sol, i de dol, i amb vetusta gonella, / Em veig sovint per fosques solituds, / En prats ignots i munts de licorella / I gorgs pregons que m’aturen, astuts.” O com “…Dels qui en vulgar parlaren sobirà, / —Oh Llull! Oh March!—, i amb claredat de signes, / Rústec però, sever, pogués rimar…” O encara: “És per la Ment que se m’obre Natura / A l’ull golós; per ella em sé immortal / Puix que l’ordén, i ençà i enllà del mal, / El temps és u i pel meu ordre dura.” Un llibre, Sol, i de dol, ple de versos memorables. “Del clar i l’obscur seguir normes i regla / I enmig d’orats i savis, raonar.” “L’antic museu, les madones borroses, / i el pintar extrem d’avui! Càndid rampell: / M’exalta el nou i m’enamora el vell.” “Si pogués acordar Raó i Follia…”. “…I caure als trenta-tres com Alexandre!” I així podria continuar amb tants i tants altres versos que se’ns han gravat a la memòria als lectors de poesia, fins i tot entre els més ocasionals.

Això pel que fa a la coneixença dels sonets, però de Les irreals omegues, qui no n’ha comentat més d’un cop els llargs títols introducció dels poemes, com el del primer del llibre: PER A ÉSSER A TEMPS A L’OFERTORI EM VAIG HAVER DE TIRAR AL RIU, TOCANT A LA PRESA DE MONISTROL; PERÒ LA PLAÇA DEL DAVANT DEL TEMPLE ERA TAN CANVIADA, QUE VAIG TENIR EL PRESSENTIMENT DE TROBAR-ME EN UNA CIUTAT FUNCIONAL ESCANDINAVA. A L’ALTRA BANDA DEL RIU ELS ALLISTATS DE TOTES LES LLEVES: HOPLITS, MAMELUCS, GENÍSSERS, MILICIANS, ETC…, ESCOLTAVEN ELS ORACLES I CRIDAVEN EL TEXT DE LLURS PANCARTES: —IL FAUT S’ENGAGER! IL FAUT S’ENGAGER!, ABÊTISSEZ-VOUS! ABÊTISSEZ-VOUS! O qui no s’ha deixat seduir per estrofes lluminosament fosques com aquesta, la primera del poema IV: “Delejàvem la mort per fosques travesseres / Amb els braços alçats. I dèiem: Tu, qui ets? / I aquell? Puix que érem molts, moreus, hi érem tots. / Mireu: elles també, opulentament nues / Amb els braços enlaire i moreues, al caire / Dels abismes vesprals, en errívols trencalls, / Collint de l’Arbre Intacte el fruit iridescent, / O amb frèjols fils de nit teixint malla secreta. // Delejàvem la mort per burgs arborescents.” O la cinquena estrofa del poema V: “Al bardissar hi ha una toia esfullada / Amb rous secrets i ceres clandestines, / De quan olfacte i ull eren dolls d’aigua / Cascadejant en un verger de laques / I l’home era home en una selva d’homes: / Marfils en creu coberts amb gases rosa!” O la vuitena del mateix poema V: “Caminarem descalços per les pedres, / Flairós el pit dels èxodes herbosos, / El llavi clos a les pairals rondalles, / El front marcat amb sang de les senyeres, / I els ulls perduts als brolls de falses Medes / Amb fars i freus a les cales adverses.”

D’Onze Nadals i un Cap d’Any, més d’un i de dos se’n saben, i ens en sabem, estrofes senceres. Només cal citar els títols d’alguns d’aquests poemes perquè se’ns encengui la memòria i en recitem algun tros d’una tirada: “També vindrem, infant, a l’hora vella”, “Si l’altra nit jo cavalcava al ras”, “Caraeixut i sense un sou”,  “Ho sap tothom i és profecia” o “Si jo fos marxant a Prades”, poemes que gairebé han passat a formar part de la poesia oral popular.

Amb aquests tres llibres, sembla que l’obra en vers de Foix estigui completa, tot i que molts dels seus versos més recordats pertanyin als dos altres reculls de l’obra canònica foxiana, com són On he deixat les claus i Desa aquests llibres al calaix de baix, que com tots els altres llibres del poeta recullen poemes de molts anys diferents i sovint força distanciats en el temps. A part, hi ha també una colla d’Altres poemes, no enquadrats en cap recull, entre els quals es compta algun de visual.

Com a exemples de poemes que tothom coneix d’aquests reculls, però que ningú sap ben bé d’on són, com si també formessin part de la riquesa anònima d’un poble, es poden citar “Vaig arribar en aquell poble…”, “És quan dormo que hi veig clar”, “El meu país és un roc…”, “Sé un poble lluny de Provença”, “Balada dels primers mesos de l’any…” o el poema lletania “Tot n’és ple”.

Fins aquí l’explicació per justificar el que ara diré. És precisament a On he deixat… i Desa aquests llibres… on apareixen una sèrie de poemes que considero que són els més desconeguts o menys recitats de Foix i que per això m’agradaria reivindicar, perquè s’hi presti l’atenció que crec que es mereixen.

És cert que tots dos llibres són força eclèctics formalment en comparació amb els tres primers que he citat com a més coneguts i reconeguts. Són llibres que contenen des de sonets prou dignes per pertànyer a Sol, i de dol fins a poemes que podrien formar part amb tota justícia de Les irreals omegues, tant per la foscor superrealista i l’amplitud de registre retòric com per l’enlluernadora imatgeria que contenen. Els poemes d’On he deixat… i Desa aquests llibres… que pel seu to popular he citat abans, si no temàticament, sí que formalment es podrien assimilar a Onze Nadals…

Però els poemes a què em vull referir són uns quants de tots dos llibres que, sense deixar de correspondre a l’“art clus”, com l’anomena el mateix poeta en un dels seus sonets, destaquen per la seva relativa brevetat respecte als poemes que no són sonets. No dic pas que siguin millors ni pitjors que cap altre, però sí que destaquen per la característica que suposa de combinació de la imatgeria foxiana amb l’expressió més sintètica, una mena de contra(di)cció que sempre m’ha omplert d’admirativa estranyesa.

Per això, per acabar aquest petit text reivindicatiu del Foix més ocult, enumero els poemes que a mi em semblen més significatius en aquest sentit. “Descalç, damunt la calç…”, “D’on vinc, ni sé”, “El transeünt i la seva memòria”, “Fronteres”, “L’esbós sense retoc”, “Pel camí dels olis diürns…” i “Érem tres, érem dos, era jo sol, érem ningú”, d’On he deixat les claus, i de Desa aquests llibres al calaix de baix, “Ahir es va escaure…”, “Ella volia romandre sola…”, “L’inútil deler”, “Hauríem estellat més pins…”, “Dellà els segles, immòbils”, “No puc, de nit, i a l’aventura…”, “Trencàvem ametlla…”, “Entre estibes de bales de cotó…”, “Les cares mortes…”, “Es feia fosc i miràvem l’estesa de pells a cal baster”, “Passàvem de porta en porta…” i “La Marta en un bar davant el mar”.

Com a mostra d’aquesta manera de fer menys coneguda de l’obra foixiana i que amb aquest text reivindico per la fascinació que sempre m’ha causat, en transcric uns quants:

 

D’ON VINC, NI SÉ

D’on vinc, ni sé; però la llum s’agleva
Darrere el port, amb frescors d’atzerola,
En un foscant de veus i de campanes
—Quan brosta el cant a la sal de les portes
I l’insubmís desfibra el lli del llibre.
Un mariner d’ulls clars salva les ombres
Del mur del son, i es perd, amb fressa d’aigües,
Per l’antigor d’una vila d’emblemes.
Ni on vaig, no sé. No só eslau, ni semita;
A l’altra mar les estrelles esquiven
La nit total, i, a la deserta riba,
L’arbre és un clam de blancors despullades.
Cremen els vents la brossalla de l’hora,
I ja una veu m’assenyala el navili
Al moll extrem, amb silencis croates
I adéus d’oblit en un congost de cordes.
I quan salpem, i els gavians s’ajoquen
Al grevolar d’un crepuscle d’exilis
—Sol i enyorat a les palles de proa—­
El foc i el gra fecunden les fronteres.

Trieste, abril de 1933

 

FRONTERES

Pel corriol, entre flames de tinta,
El no-res augur;
Oscil·la en cels antics llàntia extinta
I una ombra en el mur.

Avanç enllà, però una mà m’atura
I, dura, una veu
Molla dels rous d’antany, clama segura:
—De tot crim ets reu.

I en cloure els ulls per contemplar el paisatge
De la mort carnal,
Abandon en els glaços el bagatge
Del país natal.

Sant Quirze Safaja, setembre de 1937

 

L’INÚTIL DELER

Flagel·laré la vostra carn marcida.
Folles bacants! La vostra vesta fosca,
Els vels de tenebra que enfloquen els cossos,
La vostra veu, morent sota les molses mortes,
Els braços allargats mostrant el llit dels rius.

No collireu la flor dels estels, implorada!

Tanta de runa a la riba clarosa
M’atura el pas i allargassa l’espera.
No temeu, dones, us sé impudents;
La meva ira es fal·laciosa
I la flama del goig m’encercla al ras.
A l’ombra de les ombres vindrà un dia
—Deler immortal!— que el pol·len dels meus llavis
Fecundarà la sal del vostre cos.
Extrems i purs, els missatgers de l’alba
Davallaran, alats, amb tendrors de fontana,
I enrosaran, per sempre,
Les meves mans tremosament obertes.

Octubre de 1932

 

NO PUC, DE NIT, I A L’AVENTURA…

No puc, en nit de sal, dolent,
Petjar les cales on, vençudes,
Les testes dels herois, al vent,
Són paperassa antiga. Rudes,
Algues i molsa i ventolera
Hi inscriuen llur nom: Missatge
De llum a recer dels esculls!
Plouen més cares, i les platges
Són, fugaç, una encesa d’ulls
Mentre el clam mor a la pedrera.
No puc, de nit, i a l’aventura
Escriure el Nom al gruix del mur
Que em cela el Tot a l’hora impura;
Ni, foguejant l’escrit del Fur,
Passar el portell sense bandera.

El Pla de Tudela, juny de 1930

 

ES FEIA FOSC I MIRÀVEM L’ESTESA DE PELLS A CAL BASTER

Ja els fumerols acotxen els jardins;
Les rels, per terra i murs, s’ajoquen al misteri.
Tots dos, efígies de cuir abandonades
A la fosca arenella de la nit,
Cedim, fraterns, a l’hora fraudulosa.
Abrivades, les egües, afolcades,
Nades a l’ombra i a l’ombra nodrides,
Assolen els poblats.
Damunt la pell d’elefant del cel
Els astres obren llurs camins airosos.

Abril de 1928

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s