BRAMS DE ZEL QUE NO ARRIBEN AL CEL

BRAMS DE ZEL QUE NO ARRIBEN AL CEL

Un ruc en permanent zel patriòtic, però no per això menys ruc, que, talment sembla que vulgui competir amb la Rahola per diaris i platós en això dels brams de zel que no arriben al cel, ens alliçona ara dient-nos que la culpa de l’entossudiment de la meitat de la CUP contra el Mas ve de Marx (vaja, allò de la sèrie cinematogràfica aquella del Mas Marx: salvajes del desierto). La veritat és que una tal afirmació m’inclina a pensar que, del meu admirat i llegit Karl, se n’ha empassat més aviat poca cosa; no gaire més que algun breviari d’aquells que es titulen Lo que hay que saber de Marx, escrit en general per un paio llogat per una universitat americana (si és llampant millor, l’americana). Per això passa el que passa, que brams d’ase no arriben al cel a pesar del zel.

Tinc ben clar que no sóc qui per recomanar res a ningú i menys encara a l’aspirant masculí de Rahola, Déu me’n guardi, sóc massa humil per atrevir-m’hi —de totes maneres, llegir Marx a fons no li faria pas cap mal; s’ho notaria—, però sí que goso dir que el sector de la CUP més entotsolat en les essències socials cupaires, també de marxisme més aviat poc. Dels 1.515, potser els 15 en saben alguna cosa seriosament, i para de comptar.

Marx, en un dels seus articles periodístics, deia als obrers anglesos que, en cas d’accedir al poder, era urgent donar la independència a Irlanda, perquè no era admissible que la classe obrera de la potència colonial explotés com a colònia la classe obrera irlandesa (seria molt interessant il·lustrar-ho amb els episodis de gana a l’Eire per culpa de les males collites de patata i de les exportacions forçoses cap a Anglaterra), una classe obrera irlandesa que en la seva avantguarda lluitava al costat de catòlics i liberals contra la potència anglesa. (Això ho haurien de llegir sobretot els de Podemos i els seus accessoris locals.)

Aquesta és, en definitiva, l’essència de l’internacionalisme: la igualtat entre pobles, cap classe popular pot explotar cap altra classe popular. És a dir, la liquidació de la hipertròfia dels estats per donar pas a l’articulació sana de les nacions reals. Allò que no acaben d’entendre ni la Colau i els seus acòlits ni tampoc uns quants de la CUP.

En aquest sentit és exemplar el Testament de Lenin, que ja he citat en articles anteriors. No oblidem el dret de les nacions que hi defensa, ni tampoc l’aliança d’obrers i camperols, la NEP, etc. Una altra cosa són les barbaritats posteriors, induïdes en part per guerres mundials i una guerra civil amb un exèrcit “blanc” pagat i avituallat per les potències “lliures” que negaven la llibertat a les colònies. Bé, més que negar-los la llibertat, els negaven amb matances i fam la vida mateixa. Por el Imperio hacia Dios, que deien els espanyols en terres americanes. Els indis, directament.

Precisament, si alguna cosa ha fet el marxisme al llarg del segle XX és posar en primer pla el debat sobre el dret dels pobles a ser lliures. La història de la descolonització està plena de pàgines magnífiques, generoses, protagonitzades pels comunistes, que van saber col·laborar quan convenia amb les burgesies anticolonials (ep!, CUP) encara que els costés molts sacrificis i es cometessin moltes equivocacions. Uns comunistes que ara són passejats com els “papus”, amb Marx com a espantall major. Sí, rucs en zel patriòtic.

El debat és bo, i tant, però no pas amb simplificacions ni catecismes després d’un segle tan complex, tan alliberador en alguns aspectes, gràcies sobretot al pòsit del marxisme, i això a pesar de tots els “esguerros” que s’hagin comès, que són molts, però mai tants com els comesos pel capitalisme al llarg de la història, entre els quals, no ho oblidem, es compten el nazisme i el feixisme. Els que et mataven pel fet de ser.

El que deia: brams de ruc en zel que no arriben al cel. La llibertat dels pobles és una qüestió d’indepervivència de la diversitat, una qüestió d’ecologia humana, lingüística i cultural, sobre la base d’una economia social. Aquest és l’internacionalisme de debò, el de bona llei, i no pas l’estatalista, que usa l’internacionalisme com a excusa totalitària.

XII-2015

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles sociopolítics i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s