VIA TÒPICA (UN DIVERTIMENTO)

VIA TÒPICA (UN DIVERTIMENTO)

Des de començaments d’aquest segle, i amb la mort dels últims poetes que encara ens connectaven amb els anys anteriors a la guerra (in)civil, han començat a proliferar fins a la nàusea poetes orals o per la via tòpica. Res a dir dels poetes supositori o dels poetes inhalador, ¡Déu me’n guard!

Tota aquesta catèrvola de poetes llenguallargs han anat envaint –això sí, no pas subtilment, com el japonès de Calders, sinó amb molt de rebombori i grans gesticulacions– l’espai que, en una literatura normalment consolidada, haurien d’ocupar aquells escriptors que, en comptes d’enfilar-se a la tarima per posar-hi el primer grampó per començar l’escalada amb seguretat*, es dediquen a llegir –sí, sí, a llegir, ¿que rars, oi?– tots aquells altres autors que els han precedit en el Talmud de la cultura, per després poder passar en net els resultats de la maduració de les pròpies vivències, sobretot les que demanen a crits silenciosos l’escriptura com a bàlsam o lenitiu, en el convenciment que són els conflictes, les contradiccions, les fractures experiencials, la càrrega semàntica de les paraules i de la seva articulació en discurs –el llenguatge sempre és més perillós que una pistola carregada–, allò que els impulsa a arriscar-se a escriure, sense grampons ni cap garantia d’èxit de fer cap cim. Gent d’alta qualitat humana a qui no cal encimbellar-se.

Però, per no enfilar-nos a la parra de la filosofia, només hem d’escoltar qualsevol conversa, fins i tot la més festiva, per adonar-nos que, si dura gaire, sempre acaba en el to més greu, evocador del sofriment i de la nostàlgia, perquè les paraules, en broma en broma, sempre fan aflorar al capdavall el pòsit inconscient de terrors i mancances de qualsevol de nosaltres. Desamor, separació, exili, soledat, malaltia, mort… La curació per la paraula. Aquest és el motiu d’escriure: analitzar-nos i, si no podem més, exorcitzar-nos. La literatura és, o hauria de ser, aquesta gran conversa humana, en què  feliçment l’alegria és àgrafa. Perquè, ¿qui escriu de la felicitat si no és com a pèrdua o com a por de perdre-la? La felicitat es viu i no s’escriu; no necessitem conjurar-la. Perquè, ¿qui escriu sobre l’èxtasi amorós, per molts el màxim gaudi possible que busquen desficiosos, si no és com a falta? Una falta de doble sentit en el cas dels místics. El paroxisme sexual de voler convertir l’orgasme en experiència de Déu i no pas en experiència humana plenament satisfactòria després de la qual sobren comentaris. Onan místic. Y eras ido. Tant se val que siguin capellans o monges com que siguin se(n)glars, que deia aquell. Aquí podríem recordar com en diuen en castellà de qui va curt de sexe: el Parchís, porque se come una y cuenta veinte. Qui se’n menja vint no n’explica cap.

Bé, tot això ve a tomb, perquè ara ens trobem que la poesia catalana jove amb acne a les galtes, moltes, i als dos dits escassos de front –encara que alguns ja tiren cap a pell de pergamí, tot i que continuïn fent el ruc– ha trobat la gresca goliàrdica com a dernier cri, que es deia quan érem francesos, de la lírica i va entonant els seus Carmina Burana particulars per tots els racons i cantonades de pobles i ciutats, precisament els llocs on les ordenances municipals prohibeixen orinar i/o vomitar per molta birra i/o per molts porros que t’enterboleixin els rims. ¡Vaja, com els beneits de la tuna! Alguns, amb el tu, turu, de Lou Reed a les orelles, ho anomenen “la banda fosca de la vida”. No recordo qui va dir que “no es pot ser sempre jove, però que ningú ens obliga a madurar”. D’acord, però aleshores tampoc fa cap falta escriure poesia com qui fa rots cervesers. O novel·la. O assaig. Amb fer el bèstia, n’hi ha prou i de sobres. No cal explicar-ho, perquè de debò de debò no interessa ningú, a part de la canalla que viu a la “banda clara” i que se n’esvera. A més a més, per dir-ne “banda fosca de la vida”, no n’hi ha prou d’empassar-te un parell de píndoles amb wisky i fer sexe en un vàter, aquí te pillo, aquí te mato. Ni tampoc llegir poesia de Bukovski com un nen que busca paraules “obscenes” al diccionari. La “banda fosca de la vida” té noms com Auschwitz-Birkenau, Mauthausen-Gusen, etc. O gulag. ¿Hem de repetir les paraules d’Adorno als poetes que no llegeixen? ¿Hem de recordar un altre cop la trobada de la Casa del Bosc a aquells que es pensen que la tal casa era la casa de colònies on van anar a primer d’ESO? ¿O és que resulta que ja han passat prou anys per oblidar-nos dels genocidis mentre se’n cometen de nous? Pobra memòria històrica, substituïda per l’oblit histèric de la dignitat de qui ets per oferir-te com a producte perquè així ho mana el Mercat.

Una poesia que cultiva la gracieta de proximitat, els jocs de paraules nostrats i la rialla de Km0 d’un públic educat poèticament amb la Gallina Turuleta (tu, turu), no es pot reclamar ni proclamar innovadora ni res. Poesia lúdica, en diuen, com si la poesia fes cap falta per entretenir-se i no hi hagués mil coses a fer per distreure’s abans que sentir acudits amb rima. Amb les mateixes lletres, la podrien fer “lúcida”. ¿S’imaginen que algú fes amb la química, posem per cas, el mateix que s’està fent amb la poesia? Encara volaríem tots. Això sí, quan se’ls pregunta, a aquests neogoliards i neogoliardes, pels grans que han sigut en poesia amb la modernitat i l’avantguarda, des de Mallarmé fins a Celan, diuen que sí, que els llegeixin, encara que això no se’ls noti gens. No n’hi ha prou de citar-ne un vers al frontispici del llibre per donar-hi excel·lència intel·lectual si, al girar full, resulta que si te he visto, no me acuerdo. Són més honestos els que N. S. N. C., encara que ser honestos en la ignorància no els millori els versos.

¿Què els deu fer pensar, a l’esmentada catèrvola, que la seva facècia en vers és una innovació respecte al Talmud literari anterior, una nova lectura que hi dóna continuïtat fent-hi una veritable aportació? ¿S’han llegit Pound? Descobririen que, per molt que aixequin la veu i es declarin poetes orals, no són res més que poetes per via tòpica. ¿O es pensen inventors d’un nou gènere literari mundial?, perquè aleshores no cal que en diguin poesia. En poden dir aserejé —asseregè—, un gran poema fonètic de la tripoeta Ketchup, i santes pasqües. ¡Ah! Que no tenien pas tanta ambició, doncs malament rai. Perquè d’ambició d’emulació i superació se n’ha de tenir, ¡i molta! Més val un fracàs d’aquesta mena que cap èxit mediocre.

Ara resultarà que uns quants clowns del vers que fan riure la canalla d’orinal estan fent una esmena a la totalitat de la tradició literària moderna europea, si hem de fer cas d’alguns gasetillers. ¡Catalunya al capdavant de la renovació literària mundial! Els deliris de grandesa no els deixen veure la grandesa, pobres beneitons. Seria bo que, al sortir del circ, algú es parés a pensar què coi han dit realment els pallassos per adonar-se que, sense el nas vermell, la cara enfarinada i la perruca pèl-roja arrissada amb barret incorporat, les seves paraules no tenen cap gràcia.

Tip i Coll –per cert, força més ocurrents que tots els poetes catalans de tarima i grampó d’escalada– al final de les seves actuacions deien sempre allò de la próxima semana hablaremos del gobierno, cosa que no podien fer, i d’aquí la facècia. Vull acabar, doncs, emulant-los: anuncio que la setmana entrant parlaré dels mantenidors de la flama carneriana —és a dir, de la barbacoa de Carner— o, si no, de les vestals de la Marçal. ¡Ep! Que tampoc es pot fer, si no vols rebre. D’aquí també la facècia.

 

* Sobretot amb seguretat, tot i fer veure que la poesia és una activitat de risc. De totes maneres, a les “festes de la poesia”, que ara en diuen, de vegades són tants a l’escenari —fins al punt que, per torns, també fan de públic— que podrien “elevar-se” com pretenen aixecant un castell de gamma alta, amb folre i manilles, però el problema és que tots volen ser l’enxaneta, fins i tot els més grassos, i ningú vol fer pinya, és a dir, fan castells en l’aire. Quan els llegeixes, si no és que les paraules se les ha emportat el vent, te n’adones de seguida.

18-I-2016

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s