DEU POEMES DE CARLES CAMPS MUNDÓ TRADUÏTS A L’ANGLÈS PER CATALINA GIRONA

DEU POEMES DE CARLES CAMPS MUNDÓ
(TRADUÏTS A L’ANGLÈS PER CATALINA GIRONA, AMB MOTIU DEL FESTIVAL INTERNACIONAL DE POESIA DE BARCELONA DEL 2015)

 

SIS POEMES DE LA MORT I LA PARAULA (DEATH AND THE WORD), Premi Carles Riba 2009

 

Només vivim plenament vius
―qui sap si encara inadvertits pel temps―
els petits anys sense memòria,
perquè els records ―els més vívids i tot―
no són sinó el que ens diu la mort
―viva en nosaltres com a pèrdua―
de nosaltres extints en el passat.
 
Fins que morint la fem morir.
(Com d’un ofec d’oblit.)

 

We only live fully alive
—perhaps as yet unnoticed by time—
the little years devoid of memory,
because memories —even the most vivid—
­are but what death tells us
—living within us as loss­—
about ourselves extinguished in the past.

Until by dying we make it die.
(As if by the suffocation of oblivion.)

* * *

Aquestes cèl·lules totpoderoses,
a punt per sobreviure’ns
si els fos possible suplantar-nos.

Aquests tumors que creixen
tan plens de vida,
però que ignoren
que ens necessiten vius per viure.

Aquesta cega empenta colonitzadora
que viu matant-nos,
sense saber que morirà amb nosaltres.

―El pensament és nostre.―

 

These all-powerful cells,
ready to outlive us
if they could supplant us.

These tumors that grow
so full of life,
but that don’t know
they need us alive to live.

This blind colonizing drive
that lives by killing us,
unaware it will die with us.

—Thought is ours.­—

* * *

Tinc un tros de mort viva a dintre meu,
un tros de mort que, per fer-me morir,
viu de la vida que li dono, com si l’estigués gestant.
Espero que me’l puguin extirpar,
que me’l puguin matar sense morir-hi jo,
que em puguin arrencar d’arrel
la mica de mort viva que no sóc.

Que no vull ser.

Si no, aquest tros de mort viva se m’anirà escampant
mentre ho sofreixo amb el dolor de les paraules del dolor,
sense les quals no hi ha coneixement del mal.
Se m’anirà expandint, amb l’ajuda d’un cor despietat,
pel clavegueram de la sang
fins a l’instant postrem de viure’m mort.
Aleshores, la mort estarà morta com el cos.

Jo serà gens.

 

I have a piece of death living in me,
a piece of death that, to make me die,
lives from the life I give it, as if I were gestating it.
I hope they’ll manage to eradicate it,
kill it without my dying,
tear it out at the root
that bit of living death that I am not.

That I do not want to be.

If not, this piece of living death will spread
while I suffer with the pain of words of pain,
without which there is no knowledge of disease.
It would expand, with the help of a ruthless heart,
through the blood’s sewer system
until the final moment of living myself dead.
Then, death will be dead like the body.

I will be not at all.

* * *

He tastat mort. Amarga, crua.
Potser sí que només ha sigut una mica,
però he tastat mort veritable.

¡Quin regust que me’n queda
d’encara i mai alhora!
¡Quina estranya barreja de contraris!

¡Si sabéssiu que vius els dies
enfront de l’absoluta indiferència!
¡De l’Absoluta i Anorreadora Indiferència!

Per això us dic ara que viure basta,
que sobra l’esperança
―l’ambició, l’afany, el sempre―.

Sí, per això crec que tinc dret a dir-vos
que esperant l’esperança es perd la vida:
la vida en si, la vida viva.

 

I have tasted death. Bitter, harsh.
Perhaps just a little,
but I have tasted genuine death.

What an aftertaste it’s left
of still and never at once!
What a strange mixture of opposites!

If you knew how lively the days
in the face of absolute indifference!
Of Absolute and Annihilating Indifference!

Which is why I’m telling you that living is enough,
that there’s no need for hope
—ambition, effort, forever—.

Yes, which is why I feel I’ve the right to tell you
that in waiting for hope you lose your life:
life in and of itself, a living life.

* * *

Gastada l’esperança i tots els seus sinònims
que em mantenien viu en el miratge,
ja massa tard per esperar la pietat dels eufemismes
que em camuflaven la imminència
de la decrepitud i la vellesa,
abocat sense crèduls subterfugis
a un encara més i més precari,
m’ha arribat l’hora de les hores
a cada instant desencarnades
d’aquesta carn cansada que em sepulta,
l’hora de l’aspre aprenentatge,
fins ara diferit per l’ànsia mateixa de la vida,
de viure sense sempre.

 

Having spent hope and all its synonyms
that kept me alive in the mirage,
too late to hope for the mercy of the euphemisms
that camouflaged the imminence
of decrepitude and old age,
headed without credulous subterfuge
for a yet that is more and more precarious,
the hour has arrived of the hours
at every instant disincarnated
from this tired flesh that entombs me,
the hour of the rough apprenticeship,
until now deferred by the very anxiety of life,
of living without always.

* * *

Aquest silenci poderós que m’anorrea.

La mudesa absoluta
que pugna amb les paraules
per posseir-me, per apoderar-se’m,
per concebre’m anònim.

La negativa de la vida a prosseguir-me
(llàgrimes sense veu que plori).

La mudesa absoluta de desneixe’m:
la mudesa carnívora.

Regust de frase morta.

Aquesta pútrida alenada que em respira.
Aquesta nosa buida.

Talment el cor desfent-se’m.

 

This powerful silence that annihilates me.

Absolute muteness
fighting against words
to possess me, seize me,
to conceive me anonymous.

The refusal of life to carry me on
(tears without a voice to cry them).

The absolute muteness of unbegetting myself:
carnivorous muteness.

Aftertaste of dead sentence.

This putrid breath that breathes me.
This empty nuisance.

Just as if my heart were dissolving.

* * *

 

QUATRE POEMES DE L’ORACIÓ TOTAL (THE TOTAL UTTERANCE), Premi Serra d’Or de la Crítica 2014

 

L’intent d’Oració Total. L’afany
de sumar tot el món en un sol nom:
el nom superb amb què resoldre el temps.
Com un conjur que ens obre a la unitat.
La veu de veus que parla més enllà
del que diu cada veu en soledat.
Aquella incontestable veu de veus
que absolutitza la concreció
de vull en absoluta voluntat,
que totalitza en sentiment exempt
la multitud dels sentiments. L’anhel
infinit d’un relat sense final:
l’etern retorn del mite sempitern.
Però en sabem el frau, sabem el frau
que ens fem per l’ànsia supervivent.
Ho sabem ni que sigui com a oblit,
perquè tots hem baixat al fons del cos,
tots hem vist algun cop l’ombra del món,
tots hem perdut almenys per un instant
la màscara irrisòria dels vius.
Quan de petits la negror de la nit
ens abocava a la vora d’enlloc.
O quan malalts al costat de la mort
hem temut no poder tornar a la llum.
O quan el cor se’ns enfosqueix de plor.
No, cap nom diu la nostra soledat,
la sola soledat sense consol,
sense paraules per omplir-ne el buit.
Cap nom arriba a dir tota la por
que hem de passar tots sols. Els noms sencers
només designen una por de pors:
l’abstracta soledat. Res viu. Uns noms
desencarnats i prou. Els noms del mal
i de la mort de cadascú són noms
fets carn. Uns noms concrets i descarnats
com la ferida encesa de la veu.
Noms turmentats que perden el sentit.
No hi ha diàleg de dolor. Davant
dels noms malalts, només els noms d’amor:
el tacte d’uns quants sons balbucejats
al marge de la dicció dels déus.

 

The attempt at Total Utterance. The urge
to subsume the entire world in a single word:
the superb word by which to resolve time.
Like a spell that opens us to unity.
The voice of voices that speaks beyond
what each voice says alone.
That incontestable voice of voices
that absolutizes the concretion
of want into absolute will,
that totalizes into an exempt sentiment
the multitude of sentiments. The infinite
yearning for a story without end:
the eternal return of the never-ending myth.
But we know its fraud, we know the fraud
by which we fool ourselves because of the surviving anxiety.
We know it even if only as oblivion,
because we have all been to the depths of our bodies,
we have all seen the shadow of the world at one time or another,
we have all lost at least for an instant
the laughable mask of the living.
When as children the blackness of the night
led us towards the edge of nowhere.
Or when ill near death
we feared being unable to return to the light.
Or when our hearts grow dark with weeping.
No, no word discloses our solitude,
solitude without consolation,
without words to fill the void.
No word manages to say all the fear
we must experience alone. Entire words
only designate a fear of lears:
abstract solitude. Nothing alive. Just some
disincarnate words. The words of the malady
and death of each person are words
that have become flesh. Concrete and harsh words
like the burning wound of the voice.
Tormented words that lose their meaning.
There is no dialogue of pain. Before
the infirm words, only the words of love:
the feel of some are muttered
outside the diction of the gods.

* * *

Vivim com si el record salvés el temps de si mateix
guardant-ne immòbilment el moviment
per disposar-ne a voluntat com a temps viu
i fer-lo ser present en el present,
sumat al temps imaginari del desig.

I amb tot, encara que visquem com si el record fos guany,
massa sovint sentim al fons del cos
—qui sap si al lloc ignot on res i ser són consubstancials—
que recordar només ens mostra el que morim:
vida que els dies ens han mort.

 

We live as if memory saved time from itself
holding its movement motionless
to use it at will as live time
and make it be present in the present,
added to the imaginary time of desire.

And nonetheless, although we live as if memory were gain,
too often we feel in the depths of our bodies
—perhaps in the unknown place where nothing and being are consubstantial—
­that remembering only shows us what we kill:
life that days have killed.

* * *

No, mai cap foc cremarà l’ombra,
perquè l’ombra, feta d’absència,
es mostra indiferent a la llum de la flama,
tot i que ens faci veure que n’escapa.
En va l’esforç del foc per fer-la enrera.
Les flames només cremen en les flames
—nosaltres en nosaltres—,
fins a la fosca de la cendra.

 

No, no fire will ever burn the shadow,
because shadow, made of absence,
is indifferent to the light of the flame,
even if it pretends it’s trying to escape.
In vain the fire’s effort to push it back.
Flames only burn within flames
—us within us—,
until the darkness of the ash.

* * *

A part de hi ha, no hi ha res infinit.
Únicament haver-hi no té fi:
ni fi final ni de destí.
La vida mor: murmuri, xiscle, veu…
Tota mena de vida va morint,
i pedra, roca, cim,
desagregant-se, moren de mort mineral.
Cap existència se sobreviu.
Ni ser ni ser-hi duren més enllà d’en si.
Espai i temps, dos noms mortals
en la futura mortaldat dels noms,
en què fins el silenci emmudirà.
I amb tot hi haurà com hi ha,
hi haurà que hi ha sense atributs.

Aquest haver-hi que ho abraça tot:
també l’absència d’allò que s’extingeix,
talment una memòria sense evocació.
Perquè les coses que ara són,
les coses que ara hi són,
acabaran no sent ni sent enlloc.
Haver-hi inclou haver-hi hagut
―tot i que exclou no-res―.
Sempre hi haurà un haver-hi buit.
Un immens hi ha insignificant.
Un hi ha sense ningú que en doni fe.

 

Apart from there is, there is nothing infinite.
Only there is has no end:
neither final end nor destiny’s.
Life dies: murmur, shriek, voice…
All sorts of life gradually dies,
and stone, rock, peak,
crumbling, die a mineral death.
No existence outlasts itself.
Neither being nor being there last beyond themselves.
Space and time, two mortal words
in the future mortality of words,
in which even silence will fall silent.
And even so there will be as there is,
there will be what there is without attributes.
This there is that embraces everything:
even the absence of what is extinguishing,
just like a memory without recollection.
Because the things that are now,
the things that are here now,
will end up neither being nor being anywhere.
There is includes having been
—although it excludes nothing—.
There will always be an empty there is.
An immense insignificant there is.
A there is with no-one to attest to it.

 

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Textos actuals i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s