IDOMENI

IDOMENI

Qui domina la simbologia domina l’ordre social. El treball opositor urgent, més que crear una nova simbologia substitutòria, ha de posar al descobert que el “símbol” va nu. L’esquerra ha de ser iconoclasta i ha de destruir el discurs hegemònic del poder, els ídols encobridors de l’explotació, però s’ha de cuidar molt de crear-ne cap d’alternatiu. En tot cas, ha de ser un discurs dialèctic, que no sigui mai una fixació paralitzadora que impedeixi el dinamisme permanent de les idees. L’esquerra ha de ser transformadora, també transformadora de si mateixa, i aprofundir en la igualtat, però no pas en una igualtat “fetitxe”, sinó en una igualtat pràctica, sempre millorable i extensible, una igualtat, a més a més, metabòlica amb el món. La simbologia de la dreta és una simbologia hipòcrita, perquè s’assenta en una “transformació” depredadora, una simbologia que no es correspon amb la seva injusta manera de fer econòmica, però que li serveix per encobrir-la, encara que sigui a costa de recobrir la diacronia del seu sistema de benefici sense límits amb la sincronia “bondadosa” de la seva ideologia. La dreta, de destruir persones i territoris —amb els seus costums i els seus paisatges— mentre s’omple la boca de drets humans i d’arrels cristianes d’Occident, en diu ser “conservador”. Una contradicció en els termes que no admet mai. En realitat, l’Europa idíl·lica dels valors, de l’acolliment, de l’humanisme, de la democràcia, és l’Europa de les expulsions, de les noves fronteres, de les idees de deportacions massives, del rebuig de l’alteritat. (Trens i autocars transportant el “bestiar” humà. ¿Ho recorden? ¿Recorden les imatges del pas de la frontera francesa dels republicans? L’altre com l’enemic que ens ve a pertorbar la llar de jubilats, una “llar” aconseguida amb la més ferotge explotació precisament de l’altre al seu lloc d’origen.) El “símbol” que es pensa que va vestit, però que, en realitat, va pels carrers ensenyant les vergonyes. En aquest món de vells arrepapats, ¿ja no queda cap nen que digui, com en el conte, ben alta la veritat? Idomeni, com abans Argelers o els camps de concentració nazis o tants altres casos d’abús i d’indefensió, com tants i tants exilis, com el colonialisme, ¿acabarà sent el símbol del nostre penediment? Aquest penediment que és el més gran invent ideològic dels poderosos per poder fer el mal sense patir-hi gaire. Europa sempre ha sabut capgirar i camuflar els seus abusos –això sí, sempre a misses dites– amb discursos cristo-humanístics que li servien per entonar un hipòcrita mea culpa. Tornarem a ser prou falsaris per reconstruir i per tornar a fer creure, amb cops al pit i lamentacions, en les bondats d’Europa sobre un nou símbol de la ignomínia europea. (Em temo que alguns envegen la capacitat nord-americana de fer èpica patriòtica de les seves matances.) Diguem-ho ben clar: res d’humanisme, res d’un sistema que dóna oportunitats; només si ens surt a compte econòmicament n’acceptarem uns quants, de “refugiats”. Dic nosaltres i no pas els nostres dirigents per remarcar la nostra passiva culpabilitat. No tenim l’excusa de no poder-hi fer res. Nosaltres votem els que decideixen. Aquells que voten els que refusen l’altre són còmplices directes d’allò que li facin.

12-III-2016

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles sociopolítics i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s