TRES POEMES DE CARLES CAMPS MUNDÓ TRADUÏTS AL FRANCÈS PER NATHALIE BITTOUN-DEBRUYNE

TRES POEMES DE CARLES CAMPS MUNDÓ TRADUÏTS AL FRANCÈS PER NATHALIE BITTOUN-DEBRUYNE (INCLOSOS A L’ANTOLOGIA POÈTES CATALANS, PUBLICADA PER LA REVISTA “L’ARBRE À PAROLES”, SELECCIONADA PER JOSEP M. SALA-VALLDAURA)

 

POEMA DE LLIBRE DE LES AL·LUSIONS (2004)

Ulls sense tacte,
dits buits: els trossos
ensangonats de la memòria.

Tot crida,
com si la vida existís morta.

Comença la paraula
per tots els noms de la mudesa.

Tots els silencis
ressonen:
gossos que borden els noms indicibles.

Astres de greix. Sols oliosos.

Els passos
de la mort són de pedra,
immensos llangardaixos d’ombra.

Carn tumefacta.

 

Des yeux prives du toucher,
des doigts vides : les morceaux
ensanglantés de la mémoire.

Tout crie,
comme si la vie existait morte.

La parole commence
par tous les noms de l’aphasie.

Tous les silences
résonnent :
des chiens qui aboient les noms indicibles.

Astres de graisse. Soleils huileux.

Les pas
de la mort sont de pierre,
immenses lézards d’ombre.

Chair tuméfiée.

* * *

POEMA D’EL CONTORN DE L’OMBRA (2006)

No som res més que un cos que es reconeix,
un cos que es pensa a part per la secreció dels noms,
un solitari cos que se sap degradat fins a la mort,
sense l’esperança d’enlloc.

Per això, condemnats a donar la paraula al món,
el degoteig constant del que està sent
―el degotar continu de la sang del temps―
ens desgasta l’empenta del desig a cada instant
i ens nega a poc a poc mentre diem en va que estem vivint,
perquè cap nom és prou contra el no-res.

I si, supervivents dels anys, arribem a envellir,
aleshores, mirant en el record,
descobrim que el nostre sol guany
és tot el que hem perdut: la taca negra i seca del passat.

 

Nous ne sommes qu’un corps qui se reconnaît,
un corps qui se pense séparément par la sécrétion des noms,
un corps solitaire qui se sait dégradé jusqu’a la mort,
sans l’espoir de nulle part.

Voilà pourquoi, condamnés à donner la parole au monde,
le goutte à goutte constant de ce qui est en existence
—l’écoulement continuel du sang du temps—
nous émousse l’élan du désir a chaque instant
et nous dénie petit à petit quand no us disons en vain que nous sommes vivants,
parce qu’aucun nom ne suffit contre le néant.

Et si, survivants des années, il nous arrive de vieillir,
alors, en regardant dans la mémoire,
nous découvrons que notre seul gain
consiste en tout ce que nous avons perdu : la tache noire et sèche du passé.

* * *

POEMA D’EN NOM DE LA PARAULA (2009)

Coses, ¿que ens compadiu? Mireu-nos.
Captivament perduts en el silenci
de tot allò que no sigui nosaltres.

 

Eh, les choses, on vous fait pitie ? Regardez-nous.
Captivement perdus dans le silence
de tout ce qui ne soit pas nous.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Textos actuals i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s