TÒTEM I TABÚ: LLIBERTAT DE MERCAT I PROPIETAT PRIVADA

TÒTEM I TABÚ:
LLIBERTAT DE MERCAT I PROPIETAT PRIVADA

¿De quin “sistema” estem parlant quan parlem de grups o partits antisistema? ¿Del sistema capitalista o del sistema democràtic, que alguns interessadament fan coincidir, com si el sistema de relacions de producció existent actualment a Occident fos inherent a l’ordre natural de les coses, i la democràcia, un favor que se’ns fa a la ciutadania gràcies a la bondat del poder econòmic? ¿S’ha d’explicar un altre cop que el sistema democràtic s’aguanta dret gràcies a la defensa que en fan precisament els ciutadans més anticapitalistes amb totes les seves protestes i denúncies, i això a pesar de les pressions constants de limitar-lo o de substituir-lo per succedanis terribles de l’organització capitalista, com el feixisme? ¿Qui paga els moviments d’extrema dreta a Europa i a Amèrica? ¿Tan curta és la memòria de la gran majoria silenciosa, que és feta servir com a massa favorable als interessos espuris i antisocials dels pocs?

No crec pas, al contrari, que oposar-se al sistema capitalista sigui antidemocràtic, perquè, com acabo de dir, el capital sempre vol cenyir la democràcia als seus interessos. Si parlem de sistema democràtic en el sentit profund i radical del terme —drets socials i drets humans—, els veritables antisistema són les grans empreses i no tan grans, les corporacions empresarials, els bancs i bona part de la classe política que en defensa els interessos. Els partits i grups titllats “criminalitzadorament” d’antisistema són, com he assenyalat al paràgraf anterior, els que sostenen la democràcia amb la seva lluita constant per evitar-ne, si més no, tota reculada, tota regressió en mans del capital.

Però, ¿en nom de què se’ls “criminalitza”? Com fa tota ideologia totalitària que no admet discussió —i el capitalisme ho és—, en nom d’una dogmàtica, en aquest cas basada en dos conceptes totèmics i tabú alhora, la posada en qüestió dels quals és considerada “sacrílega” i, per tant, fa l’objector reu de l’expulsió del Paradís democràtico-capitalista, com si fos un “criminal”, perquè ell també ha volgut saber. D’aquí l’odi a Marx. Amb el nom d’antisistema com un oprobi, se l’expulsa a vagar per la perifèria, perquè se li nega la possibilitat d’arribar al centre i arrabassar el ceptre als amos seculars del poder. Dos dogmes, sí. Em refereixo a la Llibertat de Mercat i a la Propietat Privada. ¿Ho veuen? Per un capitalista, sobre això no hi ha discussió possible, s’ensorri qui s’ensorri, encara que aquest “qui” sempre són els mateixos. En canvi, per un demòcrata de debò, tot pot ser objecte de debat i de transformació, per molt que bordin els gossos cèrbers de l’inframón de la “democràcia” capitalista, és a dir, els intel·lectuals orgànics a hores d’ara ja putrefactes, com tot organisme amb el temps. Potser sí que seria hora de començar a posar en dubte les idees d’aquells que ens volen fer creure que capital i democràcia són indissociables, i poder-ho fer sense que ningú cridi a sometent, tanqui files, faci cops de taló ni tregui les forces d’ordre públic al carrer.

De la Llibertat de Mercat, ja n’he parlat més d’una vegada als meus articles, i no cal dir que se n’ha parlat a bastament. Per desgràcia, durant uns anys de bonança (sic), amb aquell lema de “capitalisme popular” que ha deixat entrampada tanta gent, una bona part de la població occidental va quedar atrapada, alienada, pel discurs del poder, convertit en hegemònic. Mentre tants i tants s’ho van repensant en vista de com els ha anat a la fira (de les vanitats), encara que potser necessitarien unes quantes sessions de desprogramació, només hi afegiré que, com a mínim, s’ha de reconèixer que, davant del panorama després de la batalla de la crisi, és mentalment saludable dubtar de l’eficàcia redistributiva del Mercat que ens volien vendre: acumulació de riquesa en mans d’uns pocs i augment de la pobresa a escala mundial. També vull remarcar un cop més, per mostrar que democràcia i capitalisme s’assemblen com un ou a una castanya, que la poca fe del capital en la democràcia queda corroborada per les lleis de treball aprovades pels partits afins, que deixen sense protecció els assalariats, i pel mateix funcionament jeràrquic de les empreses, que sotmet els treballadors i empleats a l’explotació més radical sense possibilitat de queixa interna mentre, a poc a poc, es van també “criminalitzant” les vagues amb l’excusa dels pobres ciutadans afectats pel desordre d’uns pocs. Sí, demòcrates de portes enfora del seu negoci, els empresaris i els banquers.

Però la mare dels ous de veritat és la “propietat privada”, diguem-ho sense embuts, secularment culpable d’apropiació per la força bruta sense més justificacions que ella mateixa, encara que la força bruta de temps pretèrits hagi sigut substituïda per l’arma del diner i de la guerra “pro-democràtica” (vegi’s la utilització que es fa del terme per justificar les més indignes salvatjades desestabilitzadores arreu del món).

Ei, que no se m’espanti qui tingui un pis o una humil segona residència, que tampoc es tracta de tornar a caure en els errors nacionalitzadors de la merceria del barri ni del bar de la cantonada comesos per la FAI. No es tracta pas ara de discutir si la gent té dret a tenir casa seva o no, o el seu hort, o la seva torreta. Es tracta de saber d’on venim, si la propietat privada és l’única manera d’endreçar el món i quins són els seus límits, i mirar de fer una previsió d’on ens condueix l’apropiació, ara anomenada privatització, dels recursos per terra, mar i aire. Es tracta de saber què se n’ha fet de la propietat comunal i com la balança s’ha decantat a favor de la privada, segurament fomentada per la inseguretat dels individus que el capitalisme promou soterradament, i no tan soterradament, amb voluntat alienadora, uns individus que, en conseqüència i com a recurs salvífic, s’encastellen en la “garantia” de les seves pertinences. També es tracta de veure com la renúncia de les diverses administracions als béns comunitaris ha possibilitat un fet com és que difícilment quedin llocs que no siguin propietat privada, en detriment, ¡esclar!, de la propietat comuna, la propietat dels que no tenen propietats. No oblidem que la força del capitalisme augmenta quan no hi ha el contrapoder dels béns comuns en mans de la administració: empresa pública, sòl comunal, vivenda protegida, banca pública, etc., haurien de ser majoritaris per un bon govern social que moderés i posés en qüestió la selva de les relacions capitalistes. Això sí que afavoriria la democràcia, i ja veuen que no parlo de cap revolta armada ni de cap nacionalització ni requisa de les pertinences personals.

Es podrien plantejar tipus diversos de propietat, sobretot pel que fa als mitjans de producció: per exemple, propietat d’ús, però no pas de transmissió; control sobre l’ús que es fa de la propietat, que posaria en qüestió l’especulació; propietat d’allò construït, però no pas del sòl on s’aixeca la construcció, que evitaria que una ciutat estigui trossejada i repartida com allò que es deia de la túnica de Crist; exigència de compliment legal i laboral quan el “privat” és un empresari o una S. A., i un llarg etcètera en aquest sentit que s’hi pot anar afegint a gust del lector. El cas és que es necessita que s’obri una discussió pública sense escarafalls induïts dels petits propietaris, que, en la seva irracionalitat temorenca pel “papus” anarquista i  l’“home del sac” comunista, només fan que fer el caldo gros al poder del capital i no pas a l’aprofundiment de la democràcia, a part d’impedir que es pensi en les necessitats del món del demà.

Una petita reflexió final: en un sistema espoliador per naturalesa, el ciutadà se sent abandonat a la seva sort i, a la recerca d’una identitat que el faci ser, troba en les pertinences la justificació vital —és el que té—, sense adonar-se que aquesta “externalització” de si mateix no és més que el que vol el poder per crear subjectes dependents, amb el miratge dels herois de ficció que actuen sols contra el mal, els més alienats de tots, perquè el concepte de mal el dicten les altes instàncies del sistema capitalista. La “internalització”, en canvi, porta el ciutadà a la crítica i a la col·laboració social. D’això en diuen ser antisistema.

2-VI-2016

 

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles sociopolítics i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s