LA BARRA (LLIURE) DEL PP

LA BARRA (LLIURE) DEL PP

La barra (lliure) del Sr. Rajoy i el seu partit —com la misericòrdia de Déu— és infinita. ¿Com pot ser que un govern i un partit que, sota l’empara de la majoria absoluta, han fet i han desfet al seu gust i ganes, humiliant fins i tot els opositors sempre que n’hi ha hagut ocasió, tinguin ara les penques de pressionar ningú i d’exigir la formació d’un govern —seu, ¡esclar!— en nom de la necessària governabilitat, diuen, emfàtics, quan són el Sr. Rajoy i els seus acòlits els que, amb les seves polítiques de fets consumats i de terra cremada si els ha fet falta, s’han alienat el favor de tothom, menys del C’s, tot i el seu previ “engallament” demanant el cap de Rajoy i el seu pacte anterior amb els socialistes? Aquest C’s que, en vista del retrocés electoral en les últimes eleccions i davant de l’evidència que bona part dels seus escons són del PP, fuig com el gat escaldat de l’aigua calenta d’una tercera contesa electoral i està disposat a retenir els seients parlamentaris que li queden fent el que li digui el partit mare (pàtria) i conservar així la seva quota de poder i d’aparició als mitjans, tan ben aprofitada pel publicista que l’encapçala. Virgencita, virgencita, que me quede como estoy, és el seu missatge entre línies, amb el permís d’un PP que el deixa fer el trapella, perquè sap, com acabo de dir, que els escons “ciutadans” són seus. Si hi ha noves eleccions, la “falange” del Sr. Rivera —¿un nou i tèrbol “pequeño Nicolás”?— baixarà un altre cop i tornaran a pujar els còmplices i sequaços de partit del Sr. Rajoy. (Rajoyman, si ens fixem en la seva desimbolta i coordinada marxa atlètica pels camins de Galícia.) Sí, còmplices i sequaços en el saqueig de l’estimada España seva, perquè, encara que facin vots d’haver-se alliberat de la corrupció i ho firmin amb el C’s, també es pot saquejar, com va ensenyar-los el Sr. Aznar amb les seves guerres, la seva desregulació del sòl i les seves privatitzacions, amb la llei a la mà.

Bé, deia que qui són els populars, amb Rajoy al capdavant i Aznar al capdarrera, per exigir res als socialistes i per repartir carnets de demòcrata a ningú situat més a l’esquerra del PSOE, cosa que no costa pas gaire, sigui dit de passada. La llàstima és que el Sr. Sánchez acabarà cedint per culpa de la “quinta columna” popular que té al seu partit formada pels González, Corcuera, Bono, Rodrígez Ibarra, Rodrígez Zapatero o la mateixa presidenta andalusa actual, tots els quals serien més honrats si es donessin d’alta del PP, com va fer el llargarut Fidalgo de CC.OO., i deixessin en pau el potinejat i molt sofert terme “socialisme”. Es comença repudiant Marx i l’internacionalisme i s’acaba adorant la sacrosanta unidad de la patria, encara que sigui a costa de sotmetre qui sigui des del Constitucional o des de les clavegueres de l’estat. AAAg!

Però tornant al Sr. Rajoy i el seu partit. Els populars, quan han tingut majoria absoluta, han demostrat sobradament que el model que tenen al cap de “democràcia” no és pas el de les democràcies europees tradicionals, sinó el de les pseudodemocràcies per quedar bé que encapçalen personatges com Putin o Erdogan. Sí, els dirigents populars tenen el mateix tarannà que aquests individus, encara que per les circumstàncies europees es refrenin. Si no, a Espanya l’oposició seria perseguida d’ofici i els independentistes estarien considerats txetxens o kurds —l’empresonament d’Otegui com a paradigma, però també el wanted contra les autoritats catalanes—. De totes maneres, tot i els compromisos amb Europa, les lleis que aproven els populars, de vegades amb companys de viatge que després se n’han d’amagar, són dignes de ser promogudes pels personatges rus i turc esmentats: llei de partits, llei mordassa, llei Wert, lleis laborals, blindatges unívocs constitucionals, etc., tot atado y bien atado amb tribunals conformats als seus interessos (i dic “interessos” prenent el terme en tots els seus registres i sentits).

Aquesta és la trista realitat d’Espanya, que en diuen, per molt que els comuns, els compromisos, les marees o els volem però no podem creguin en la regeneració —no, els “ciudadanos” no els compto entre els regeneracionistes, perquè només proposaven fins ara, ara ni això, un restyling de la caverna— d’un país irregenerable sense “ruptura” —ara va de bo— i on la majoria dels votants estan acostumats a acceptar el saqueig i la submissió sense piular (en termes marxistes d’això se’n diu alienació). ¡Milana bonita! Els santos inocentes d’aquesta història són la Colau, en Domènech, el gordo y el flaco del Parlament català, l’Urtasun, el Fachín, i tots els seus correligionaris d’aquí i de les Espanyes. ¿Que no s’adonen que els “erdogans” i els “putins” espanyols, si s’hi atrevissin i hi cabéssim, als catalans, tant se val si independentistes, regeracionistes o fidels a la unió —aquests per si de cas—, ens internarien al CIE de la Zona Franca com a estrangers sense papers en tràmit de deportar-nos, en el millor dels casos, a l’Alguer?

18-VIII-2016

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles sociopolítics i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s