INTERVENCIÓ EN “HOMENATGE A LLUÍS SOLÀ”

INTERVENCIÓ EN “HOMENATGE A LLUÍS SOLÀ”
Arts Santa Mònica (26-IX-2016)

Davant d’una obra tan immensa com la de Lluís Solà, se’m fa difícil dir-ne res prou afortunat que la pugui abastar en tota la seva humana complexitat i, encara menys, fer-ne cap síntesi mínimament satisfactòria. I no pas per cap trobar clus que ens enfarfegui i que ens desanimi d’emprendre’n la lectura —la dicció poètica de Solà és meridiana, és il·luminada i lluminosa—, sinó perquè els seus poemes són una autèntica polifonia de suggestions. Em resignaré, doncs, a remarcar un aspecte no pas menor, i per mi cabdal, de la seva poesia.

Penso que la veu poètica de Solà parla en un pla d’igualtat amb la naturalesa i tots els seus elements, aquesta naturalesa que omple fins al més mínim interstici els seus poemes. En un acte d’humilitat d’abast ontològic, Solà no ens parla de la naturalesa com a intrús, com a dominador o simplement com a contemplador, sinó que en parla en la naturalesa com a naturalesa. La veu del poeta no és mai de dominació o de sotmetiment, ni tan sols d’usdefruit, del que l’envolta, sinó, com he dit, de participació en igualtat. Ell és allà, com l’arbre o com la pedra, amb característiques diferents, però no pas jeràrquiques. La consciència no li dóna dret sobre res. La poètica de Solà forma part de la naturalesa, amb una veu que és com qualsevol altra so natural. És cant, és remor, és tro, és brisa o vendaval. I alhora ocell, sobretot ocell, per mi el símbol que l’identifica amb el seu ser entre terra i cel, o rierol, o tempesta, o bosc. En els seus poemes, més que no pas els noms de les coses, hi ha la veu de les coses.

La poesia de Solà fa la sensació d’un món sempre en formació, en transformació, com és realment el món, encara que tots nosaltres, aïllant-nos en l’artifici, el pensem o el desitgem quiet. O, si més no, alentit. Solà n’accepta la voràgine de la mutació, de la pugna binària dels contraris, de la vida i de la mort que es dóna pertot, sense ni un instant de treva, encara que ho vulguem amagar sota el macadam (permetin-me dir-ne així de l’asfalt, en homenatge a Foix, de qui vaig aprendre el terme)…, sota el macadam, deia, de carrers i carreteres. Sí, mort i vida fins i tot en el món mineral: agregació i disgregació, compactació i esmicolament, al·luvió, erosió i tots els fenòmens que modifiquen el món. I és aquesta força pugnaç de construcció i alhora destrucció el que se’ns emporta en els seus poemes, sense donar-nos respir. (Llegeixin qualsevol dels seus cants deixant-se arrossegar per l’empenta de les imatges, com si estiguessin en estat de trànsit, i deixin que el poema els domini.) Com acabo d’insinuar superposant construcció i destrucció amb un alhora, Solà aconsegueix arravatar-nos fent que els contraris se superposin, que es continguin sencers: el silenci és el so i a l’inrevés, l’aigua també és la set, bosc i riu s’estenen sobre el que, si no, seria desert. Superposició coincident dels aparents opòsits. Una superposició que arriba als límits de la comprensió quan el poeta s’obre a l’àmbit cosmològic des del fenomen aparentment més insignificant.

Un metabolisme bellíssim, encara que estigui, a ulls nostres, sempre atemorits per la consciència mortal, ple de crueltat. Ens agradi o no, ens espanti o no, l’home hi és un element més, hi és elemental, per molt que, per protegir-se’n, s’hagi tornat depredador, amb la seva suposada veu superior amb què pretén donar ordres al món, sense adonar-se que només fa que defensar-se’n per no ser engolit. Per no ser metabolitzat.

Evidentment, en la naturalitat poètica de Solà, hi ha moltes lectures prèvies, perquè els humans, de ser naturalesa, n’hem d’aprendre, com si recuperéssim aquells temps en què la paraula encara no havia colonitzat el món. No n’hi ha, de bons salvatges. Podria, doncs, haver farcit perfectament aquesta meva intervenció amb unes quantes prunes de Nietzsche, mitja dotzena de salsitxes de Heidegger-Hölderlin, un grapat de panses taoistes, uns quants grams de pinyons zen i fins i tot alguna orellana quàntica, però la veritat és que aleshores ja no hauria sabut si m’estava referint a la poesia de Solà o al dinar de Nadal. Quan em trobo en el destret d’haver de parlar de l’obra d’algú que feliçment em fa sentir petit com a poeta i infinit com a lector, m’estimo més oferir les meves senzilles percepcions a l’ast, si em permeten continuar la broma gastronòmica, i deixar-me estar de farciments. Les citacions es fan sobretot per presumir o dissimular si no saps què dir, o també per mirar de falcar allò que no té prou entitat. La poesia de Lluís Solà en té tanta, d’entitat, que no li fa falta cap ajuda per mantenir-se dreta. El seus cants són robustos i alhora aeris contraforts que apuntalen per si sols l’alta catedral de la seva obra poètica, plena de lluminosos vitralls. Aquelles catedrals gòtiques, flamígeres, que pretenien ser boscos de pedra expiatoris de la destrucció que la tala de la fusta i l’avanç de l’agricultura havien perpetrat en el territori forestal i druídic dels déus.

Passo a llegir-los els versos que he triat, que són un fragment del cant IX de la sèrie de deu cants Es mou el so, concretament la segona estrofa.

Quan, però, i on podrem comprendre sense hipòtesis
ni giragonses, de debò,
com mai no hem pogut comprendre,
en comptes d’actuar sense saber?
No, no ens hem començat nosaltres,
en nosaltres no comença el començament,
el començament fa temps que ja existia,
ens hem trobat ja començats, bolcats,
enmig de tot, fluint, girant, a la intempèrie,
igual que el riu que en pedra i aire brunz
però des del principi ignora què l’impulsa,
ens hem trobat de sobte ser, de sobte ser existència,
aspirant les onades de les constel·lacions,
ser palp, mirada, oïda,
ser la teia del foc de l’univers,
enllà de fets i circumstàncies,
enllà de càlculs i raons,
de sobte ser sense haver estat abans,
ser, fluir, córrer, immens, endins del dia,
i ser en la nit, encara més immensa,
respirar i ser en el ser,
haver estat pedra, flama i arbre,
haver vist i haver oït,
i després, la tempesta de tenebra, brusca,
no damunt branques, ans en l’arrel,
no en l’aire, ans dins l’ànima,
com si el més exigent no hagués passat
i tot just ara aparegués la força més terrible,
i aleshores abandonar-ho tot, deixar-ho tot,
renunciar-nos a nosaltres
i entrar tot d’una en la gran transformació.

 

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a INTERVENCIÓ EN “HOMENATGE A LLUÍS SOLÀ”

  1. Retroenllaç: Lluís Solà: homenatge a una aventura literària ineludible | Llavor Cultural

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s