INTERVENCIÓ EN “HOMENATGE A J. V. FOIX”

INTERVENCIÓ EN “HOMENATGE A J. V. FOIX”

(Llegida al carrer Setantí, 9, de Sarrià, el 8 d’octubre del 2016, amb motiu del descobriment de la placa en memòria del poeta)

Bon dia a tothom:

Primer de tot dono les gràcies un cop més a Jordi Madern i Margarida Trias, i en ells a la Fundació J. V. Foix, per aquesta nova distinció de poder dir unes paraules en un acte dedicat a un dels més alts poetes catalans de tots els temps, com és sense discussió J. V. Foix, a qui vaig tenir la infinita sort de tractar durant uns anys. Dit això, voldria fer un petit comentari, ja que som a Sarrià, de la relació poètica del poeta amb la seva vila.

Com ja vaig apuntar en una intervenció en un homenatge al poeta celebrat al Port de la Selva, Foix, a qui avui rememorem amb la inauguració d’aquesta placa aquí, al carrer Setantí, és, com pocs altres poetes al nostre país, creador d’espais mítics des de les més diverses i inesperades perspectives. És el cas del Port de la Selva, amb la seva geologia costanera, amb les seves cales, amb les seves barques i pescadors, amb les seves cases i els seus habitants, amb els seus passavolants, amb els seus camins i la seva vegetació…, amb tot allò que el poeta canta amb un alè sobrereal que ens ho tatua a la memòria tant lingüística com visual. Sobretot el Port. Però també Sarrià, un Sarrià transcendit que apareix clarament al·ludit en alguns poemes i proses, com “La vila”, “Plaça Catalunya-Pedralbes” o “Pepa, la lletera”, i que també queda reflectit aquí i allà dels seus llibres en imatges que el contenen d’una manera potser no tant explícita.

Tot això ho assenyalo per dir una cosa que ja es deu haver dit més d’una vegada —la gastroenteritis verbal actual és infinita— sobre aquesta mena d’escriptors capaços de recrear un petit món i universalitzar-lo fixant-lo per sempre, com és que la seva escriptura preserva, fora de la contingència del temps, la memòria essencial d’uns llocs i d’uns noms que l’anomenat creixement o progrés (aquell que ens fa preguntar: ¿progrés per qui?) destrueix i aboca a l’oblit; un progrés, doncs, mai reconstructor, mai conservador (valgui la paradoxa), perquè consisteix bàsicament en la destrucció del passat, que se’ns pren, que se’ns arrabassa a cop d’excavadora. (Un incís: no sé si s’hi han fixat, sobretot pel que fa a aquest barri de Sarrià, que sovint són precisament els més recalcitrants conservadors ideològics els més interessats a “no conservar” la torre de la família si els en donen un bon feix.) Un progrés —deia— que, quan es decideix a preservar res, expulsa la vida pròpia del lloc i ho converteix en parc temàtic. Tipisme. No-lloc, com en diuen ara. Un progrés, sigui dit de passada, que no té res a veure amb la modernitat poètica de Foix, que era capaç de parlar amb escriptura d’avantguarda dels neguits fonamentals, i antiquíssims, del ser humà. Per això precisament el podem considerar un clàssic modern. Aquell que, lluny de cap cosmopolitisme turístico-cultural, abraça l’universalisme humà des del seu lloc i la seva identitat. És a dir, identificant-se amb els noms dels seus llocs, i no pas desidentificant-se en la submissió a cap cultura dominant. Sí, sisplau, repassin la llista dels clàssics moderns d’arreu i ho veuran.

Entre els altíssims valors literaris de J. V. Foix, i de tota aquesta mena d’escriptors creadors d’espais mítics, hi ha el mèrit de preservar de cara al futur la memòria reconstructora —i si se’m permet dir-ho així, ecològica— de mons en trànsit de desaparèixer per sempre per ser substituïts per l’autoproclamada modernitat arquitectònica que, com el fast food alimentari, no té en compte cap condició ni característica del lloc concret on s’obre la franquícia. Un progrés que té com a corol·lari la desidentificació nominal, l’atac més greu que es pot fer a una cultura i sobretot a un món verbal com el de Foix, que, de resultes d’això, se’ns apareix distorsionat com un poeta difícil. És la despersonalització en interès i benefici del negoci, com ho ha hagut de viure Barcelona d’una manera prou cruel, ja des del temps d’aquella màquina de destruir anomenada Porcioles, una obra destructora que, passant “olímpicament” de les crítiques veïnals, havien de continuar els alcaldes socialistes, que fins i tot van reivindicar l’alcalde franquista per excel·lència ni que fos amb la boca petita. Una pseudomodernitat que ha comportat i comporta l’arribada, en el cas de Sarrià, de tota mena de parvenus i arribistes socials a la recerca del sant graal del prestigi social, en nom del qual es liquida i se substitueix la vida que en podríem dir de km0. Com vaig escriure en una altra ocasió, “el mal de l’urbanisme modern és que no respecta la sentimentalitat”.

De debò que em faig creus que la placa commemorativa encara s’hagi pogut posar al mateix edifici on el poeta va viure, i on alguns l’anàvem a veure amb il·lusió de descobridors de nous mons, i no pas en qualsevol esguerro arquitectònic de Núñez i Navarro, per triar un exemple especialment destructor, encara que n’hi ha molts altres. Per celebrar, doncs, que almenys l’edifici continua dret, els llegiré una breu prosa d’aquestes que preserven de l’amnèsia (en aquest cas d’una manera superrealista, com en deia el mateix poeta, del surrealisme) la vila de Sarrià que va veure i viure J. V. Foix, aquesta amnèsia que la política reforça a través dels mitjans culturals al seu abast i que els periodistes aplaudeixen com a babaus en nom de la modernitat. Els va en el sou.

Llegeixo:

7 H. 50 – 11 H. 50

Hora baixa, els becs de gas escampen damunt el meu carrer una tendra claror d’apotecari. El barber penja sota la barba postissa d’una carota de gegant el vell globus polsós de porcellana, i l’encén.

L’ombra del campanar tomba agònica damunt el passeig, i un número 12 fosforescent la tatua recor­rent els seus membres convulsos. Pengim-penjam, a totes les acàcies ballen, indescriptiblement tronades, centenars de parells de sabates.

Mal cobrint-se les nueses amb un tros de primer full de “La Vanguardia”, surten de llurs palaus, pe­losos, els Sàtirs. Un monstre mitològic, cavalcant el seu cavall alat, branda, al cim de Sant Pere Màrtir, un manyoc de números esgrogueïts de «El Mundo Ilustrado» (1a. època) i il·lumina els flancs de la mun­tanya. Quan s’acaba de fer nit, amb el seu buf pode­rós fa oscil·lar suaument les constel·lacions.

 

POST SCRIPTUM
¿Hi eren les institucions a l’acte de descobriment de la placa dedicada a Foix a la casa on va viure fins a la mort, al carrer de Setantí, 9, a Sarrià? Doncs sí, però representades per tres funcionaris de segona fila. ¿On era l’Ada Colau? ¿Potser fent el vermut amb el seu follet Pérez Andújar, a major glòria de la cultura catalana? ¿On el conseller Vila? ¿Potser s’havia amagat en una de les fornícules abacials de Sixena, perquè amb això de la independència correm massa i potser encara no era l’hora d’homenatjar Foix? ¿On el president Puigdemont? ¿Tocant la guitarra a Cadaqués amb amics i amigues o fent-se fotos amb l’Adrià Puntí? ¿On els periodistes de les anomenades seccions culturals dels mitjans? ¿Cobrint l’alta cultura d’algun concert de funk, punk, rock, rap…? ¿O potser fent-se autopromoció de la novel·la que acaben d’escriure esgarrapant quatre papers? Sí, ¿on eren tots plegats? ¿On l’ILC, el Llull, l’AELC…? ¿On els moderns actuals que, per molt que s’hi escarrassin, no ho seran mai tant com ho va ser, i encara ho és, J. V. Foix? ¿On?

 

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a INTERVENCIÓ EN “HOMENATGE A J. V. FOIX”

  1. acantalozella ha dit:

    És quan dormo que hi veig clar…

    IN MEMÒRIAM

    • Gràcies pel teu interès. Em sembla que el vers del mestre no demana cap més comentari, sí, in memoriam, que és el que s’està perdent cada cop més a la nostra cultura. Als joves escriptors no els interessa el nostre passat, brillant passat: Riba, Foix, Vinyoli, Sales, Rodoreda, Espriu, Leveroni, etc.

      • acantalozella ha dit:

        Mai no els interessen. Al seminari del meu institut, rebutjaven Espriu. Potser l’ any Espriu i aquesta mena d’homenatges retornaran la memòria literària.

  2. No hi confio gaire, en els anys dedicats als autors. Mentre Espanya i els estris tecnològics treballin en contra de la nostra cultura, una per acció i els altres per omissió, ho tenim complicat. Fins que els nostres polítics no entenguin, i hi estiguin de debò implicats, que la llengua i els grans noms de la llengua formen el tronc que dóna entitat al fet mateix de ser Catalunya i no pas unes províncies espanyoles més, no ens en sortirem. Sovint no ens respectem a nosaltres mateixos, tot i tenir una cultura estimable i del nivell de tantes altres cultures europees. Sigui dit de passada, la cultura espanyola actual, que tant s’esforça per doblegar-nos, sembla un erm. Si no és per la força i la prohibició, no tenen cap capacitat d’absorció. ¡Qui que no s’hi trobi sent-ho per naixement voldria ser cultura espanyola!

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s