LA QC

LA QC

El problema que estan plantejant a Catalunya tots els grups que promouen el nou (sic) projecte d’esquerres sota l’etiqueta provisional de “comuns” és el de l’espanyolització d’una esquerra que havia sigut capdavantera en la qüestió nacional, ja des de l’època de Comorera i el seu enfrontament amb el PCE.

Això ho dic perquè, en la lluita per l’hegemonia en el camp de les esquerres, la nova (sic) formació de Colau, Domènech, Fachín, Urtasun i companyia —com la graciosíma de l’Stan Laurel i l’Oliver Hardy del Parlament—, sap que el seu creixement no vindrà pas del grapat de vots que pugui arrencar a la CUP o a ERC, sinó d’envair l’espai que ara mateix ocupen Ciudadanos i PSC. No dic ja el PP. Un espai evidentment, i més després de la fugida del catalanisme dels rengles socialistes, que defensa amb ungles i dents l’espanyolitat de Catalunya.

Ningú s’ha d’enganyar, doncs, amb el que els “comuns” vulguin aparentar de catalanitat per si pesquen res de les files independentistes. Com fer el paperot d’anar a la manifestació de l’Onze de Setembre. El seu camp de batalla és l’espai de l’anticatalanisme més ranci, més feixistitzat, el de la catalanofòbia, encara que ho emmascarin de republicanisme i d’Espanya roja (antes que rota, que deia aquell). A més a més, hi ha una qüestió en què els comuns coincideixen amb tots els altres partits antiindependentistes, com és tractar-nos de sers unidimensionals que no poden ocupar-se intel·lectivament de dues o més coses alhora, i així estableixen prioritats i ens dicten en cada moment l’aspecte que ens ha de preocupar de la política, en detriment de tots els altres. Evidentment, “comuns”, socialistes, Ciudadanos i PP coincideixen que la independència “ara no toca” (com deia aquell altre), que hi ha coses més urgents. En el cas del projecte “comú”, la qüestió social ens hauria de fer oblidar la qüestió nacional, com si fossin compartiments estancs i un lòbul cerebral no en volgués saber res del que pensa l’altre. El que els deia: ens prenen per imbècils unidimensionals, com si tots fóssim com aquell president nord-americà que no podia mastegar xiclet i baixar l’escala alhora.

Per sort de l’esquerra, a Catalunya, hi tenim la CUP, que no prioritza, i aquest és el seu gran encert, no prou comprès encara. No l’espanta la dificultat de la síntesi que sigui i baixa perfectament l’escala mastegant tranquil·lament tot el seu grapat de reivindicacions, encara que se sentin dir pel tertulià inflat de torn allò de “amb la que està caient i ara ens surten amb això”, sempre en defensa de l’ordre simbòlic del poder, que per això cobra el dependent d’opinió.

Després de veure actuacions “esquerranes” autodestructives com la del PSOE amb si mateix i amb el PP, o la confusió intel·lectual practicada per Podemos, que amb els seus posats de James Dean de Vallecas semblen més fills de la Ciciolina, que s’espitregava en representació dels radicals italians, que no pas hereus dels pensadors del socialisme, és intel·lectualment incomprensible que encara es pugui estar donant la tabarra dels pobles germans d’Espanya i no optar directament per l’autodeterminació dels pobles, siguin germans, cosins o cosins prims. Un cop lliures ja ens mirarem l’arbre genealògic.

No costa gens d’entendre que el feixisme rampant del PP i de Ciudadanos —ens exclamem de la Le Pen, del Trump et alii, i aquí ja fa temps que ens governen personatges de la mateixa fatxa moral— vulguin controlar l’educació i no en vulguin saber res, de la “immersió lingüística” catalana, perquè coneixen l’eficàcia que l’apnea de quaranta anys va tenir en les mentalitats de tants i tants catalans, que fins i tot la van transmetre als fills, com li deu haver passat a la senyora alcaldessa de Barcelona; una submersió sense escafandre en la Unidad de España que encara no els deixa arribar l’oxigen de la llibertat al cervell.

Com apuntava més amunt, l’avanç d’una nova (sic) opció com la que els “comuns” preparen només pot anar en detriment de la qüestió catalana. Potser sí que guanyaran, i qui sap si tot allò que facin de política d’esquerres durarà o no durarà. Dependrà dels resultats pràctics i electorals. El que segur que serà irreparable seran els retrocessos que mentrestant sofriran la cultura i la llengua catalanes en nom de l’espanyolització del discurs per guanyar vots en els rengles de l’espanyolisme a Catalunya.

Que es desenganyin i no ens enganyin: l’única manera de deslligar lo atado y bien atado és tallar-ho, com va fer Alexandre amb el nus gordià, aquestes lligadures “fraternals” —“lligams”, en diuen els “comuns”— que tenen uns quants catalans i la immensa majoria dels espanyols atados y bien atados de peus i mans i de cervell. La ruptura de l’estat seria l’alliberament de la democràcia segrestada, i l’esquerra espanyola, si és democràtica de debò, ho hauria de desitjar per desempallegar-se d’una democràcia infiltrada d’antidemòcrates en totes les seves institucions. Però, en aquesta Espanya que alguns s’encaparren a regenerar, com a nous (sic) Rocajunyents —i ja sabem com ha acabat el personatge: defensant la infanta— sorgits també de Catalunya, l’esquerra té com a sol destí ser triturada per les imponents mandíbules de les portes giratòries, les mateixes que han engolit el PSOE. No s’hi podrà resistir.

En tot cas, si els “comuns” persisteixen a ensorrar-nos com a poble, mentre els seus adlàters “regeneren” Espanya, els proposo un nom si encara no en tenen cap: Quinta Columna.

La QC.

(4-XII-2016)

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles sociopolítics i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s