“MORIR COM UN RIU”, DE J. M. FULQUET

MORIR COM UN RIU, DE J. M. FULQUET
(Premi Miquel de Palol 2016)

Per fi el jurat d’un premi literari ha sabut honorar-se concedint un guardó d’aquells que de debò s’ho valen. Em refereixo al Premi Miquel de Palol d’aquest any, atorgat a l’obra poètica Morir com un riu, de Josep M. Fulquet, i dic que “per fi” un jurat literari ha sabut honorar-se amb la saviesa d’una afortunada elecció, perquè l’obra ara premiada de Fulquet va ser presentada anteriorment a dos premis que la van deixar passar de llarg. ¿Ignorància, dèficit lector, ni puta idea de poesia?

Els primer d’aquests dos premis que dic va ser el Carles Riba del 2015, que va guanyar Víctor Obiols amb una obra molt menor (comprin els dos llibres i comparin, i no ho dic en detriment de l’amic Obiols, pel qual m’alegro i molt que guanyés el premi, sinó en benefici del llibre de Fulquet). L’autor ara premiat amb el Palol per la mateixa obra no se’l va poder endur. Misteris de la vida que algun dia algú ens haurà d’explicar. Després dels alts i baixos del Riba dels últims anys, el llibre de Fulquet tornava a posar-ne el llistó ben alt, altíssim. Comença a ser necessari que els vots particulars dels jurats literaris s’expressin públicament i que quedi retratat qui hi hagi de quedar.

L’altre premi a què va optar el llibre de Fulquet són el Jocs Florals del 2016. Guanyador: Eduard Sanhauja, una persona excel·lent i ben sàvia, sigui dit de passada,  bon poeta i d’una discreció admirable, però si parlem d’excel·lències literàries també els insto a les comparacions poètiques. Però, ¡esclar!, ¿què es pot demanar d’un jurat format per tanta prima donna que de la missa poètica no en saben la meitat: la que precisament serveix per madurar, com asseverava Rilke a un jove poeta? Però, més que culpa d’ells, és dels editors, que per espolsar-se certes rampoines jurà(t)ssiques cauen en mans de personatgets i personatgetes que mouen pèl i ploma per mirar, alguns des de les seves idees antisistema, d’instal·lar-se en el sistema literari català i tenir-hi, si cal, el cul llogat. Però, per molt que es vulgui sortir del Jurà(t)ssic, en això dels premis, la veterania hauria de ser un grau: si més no, els veterans, confiem-hi, no aprofiten els guardons per posar en joc les seves estratègies “situacionistes” (res a veure amb el grup francès); la vida ja els ha situat més o menys on els correspon, sovint amb un cert grau d’injustícia, per bé o per mal. (El sistema literari català està absolutament desballestat en mans de la canalla, talment fos una joguina sense valor.) Des d’aquí proposo que les votacions dels jurats literaris siguin públiques i argumentades per escrit i que es pengin a Internet perquè tothom pugui veure els encerts o els esguerros dels senyors i les senyores que els formen.

Bé, per fi, com deia més amunt, l’obra de Fulquet ha estat premiada per un jurat de solvència contrastada; et podrà agradar més o menys el que cada membre fa com a poeta o crític, però la saviesa literària que acumula en conjunt és indiscutible: Sam Abrams, Pere Gimferrer, Francesc Parcerises i Rosa Font; no conec de res Eva Baltasar, però benvinguda sigui als rengles de “feliços els pocs”, els de la poesia de la bona, si ara ha votat a favor d’un llibre tan extraordinari com Morir com un riu, cosa que no devia fer pas als Jocs Florals.

L’obra ara guardonada de J. M. Fulquet és un poemari que, si ets sincer amb tu mateix com a poeta, no pots qualificar-lo més que d’acomplexant. Potser per això ha trobat fins ara tan mala acollida entre aquells guardajurats literaris (sí, conjurats a decapitar qualsevol obra que els empetiteixi) que mai arribaran a la sola de les sabates poètiques de l’autor ara guardonat. Ja ho deia aquell: El pedestal són les sabates. Doncs això, ni al pedestal, condemnats de per vida a ensumar els peus (iàmbics, dàctils, pterodàctils o simplement plans) d’altri.

Sisplau, llegeixin-se sense prevencions —allò que tants jurats no fan— Morir com un riu i descobriran en què consisteix internar-se en un paratge poètic ubèrrim que, barrejant una fonda reflexió assagística i un lirisme intensíssim, ens porta pel laberint dels camins introspectius del ser i del no ser (Fulquet és un gran shakespearià), els camins retorts de la identitat, sempre amb una bellesa d’imatges aclaparadora, abassegadora, trasbalsadora, imatges arrelades en la tradició que en veu seva apareixen vivament renovades; sempre amb ressons culturalistes que, com l’adjectiu indica, només poden ser apreciats per qui posseeix una autèntica cultura. Sí, el gran “defecte” de Fulquet és la seva capacitat de crear Bellesa en diàleg amb el pòsit de la tradició, allò tan abandonat per la literatura que s’autoanomena actual. La poesia postcoital —o pre, que molts i moltes en el festí drogosexual no bufen cullera— i que ara en diuen “poesia del cos”. En realitat, enmig de tants embuts poètics, com són el silenci, l’anacolut (allò de no saber acabar la frase i fer-ho passar com a indagació dels límits del llenguatge), la fragmentació o el prosaisme, una poesia que ateny la plenitud del discurs líric, no pas amb excel·lència, sinó amb cum laude, fa ràbia i enveja alhora, cosa que explica prou bé el periple de Morir com un riu. Un sense embuts discursiu que permet a l’autor —que en els seus dos llibres anteriors, si se’m perdona el símbol automobilístic, potser frenava massa aviat— entrar al revolt més perillós amb una precisa traçada retòrica. L’únic perill futur, després d’aconseguir tanta perfecció conductora del poema, és passar-se de frenada i estimbar-se en l’excés. Un perill, això sí, que no correran mai els poetes “silenciosos”.

No fa gaire parlava de la postergació institucional i no institucional de Lluís Solà (¿quan ell i Màrius Sampere rebran el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i tots els premis institucionals haguts i per haver?, ¿quan se’ls inclourà en un cànon que ara ja no va ni amb “moletes?, ¿què estan fent per ells personatges com Santi Vila Cultura, Manuel Forcano Llull, Beld Olid Aelc, etc., o què han fet els seus predecessors?, ¿quan l’IEC farà membres de la Filològica els dos poetes vius més importants que tenim?, ¿quan els poetes principiants deixaran d’enfilar-se a les tarimes per presentar-nos el seu treball de final de curs i començaran a llegir seriosament allò que s’ho val?) Deia, doncs, que no fa gaire parlava de l’oblit en què s’ha tingut Solà. Ara parlo de la indiferència o la malvolença d’uns jurats per un autor, Fulquet, que diu les coses clares i pel seu nom, fins a uns extrems desacostumats en aquest país de poetes opositors a funcionari o de membres de la filològica tot el mèrit dels quals és haver publicat una llista de barbarismes o un estudi del parlar del barri de dalt del poblet on estiuegen amb calça curta i sandàlies. O simplement haver fet la gara-gara gramatical o sòcio-lingüística a qui els podia nomenar. ¿La Universitat? NS/NC. ¡Quins dos honoris causa que s’estan deixant escapar, en Sampere i Solà!

De debò, ¿quan ens adonarem que la poesia i la cultura són una qüestió crucial de supervivència d’un país i que ni càrrecs ni premis ni res es pot deixar en mans d’amateurs ambiciosos de figurar sense necessitat de fer cap gran obra? Com deia Joan Laporta: “¡Que n’aprenguin!” En el nostre cas, amb Morir com un riu. Menystenir segons quines obres només serveix als bons lectors per menystenir qui les menysté com a posseïdor d’una qualificada insolvència obtinguda a través d’una esforçada ignorància. Cosa que, no es pensin, té el seu mèrit, sobretot si s’ha llegit molt i no t’ha fet cap profit.

XI-2016

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s