¿DACIÓ EN PAGAMENT?

¿DACIÓ EN PAGAMENT?
Carles Camps Mundó

Aquest 10 de gener, un jutge de Barcelona ha dictaminat que per liquidar una hipoteca immobiliària que no es pot pagar n’hi hauria d’haver prou amb l’anomenada “dació en pagament” i que, per tant, els desnonats, un cop lliurat el pis a l’entitat creditora, no l’haurien de continuar pagant, com incomprensiblement la llei admet, permet i requereix. Tot i aquesta petita victòria, la PAH ha demanat no repicar campanes, perquè el banc “perjudicat”, en el cas a què em refereixo Bankia —sí, sí, aquell que ens deu a tots plegats gairebé quaranta mil milions d’euros—, pensa recórrer la sentència. Quaranta mil milions d’euros que són, euro més euro menys, els que s’han tret del fons de reserva de les pensions. Una espoliació que el PP està perpetrant amb traïdoria per poder dir que el sistema és insostenible i privatitzar-lo. Quedi dit de passada per si en vol prendre nota el PSOE.

Però al que anàvem. Mirin: jo, com tots els que hem llegit Marx mirant d’entendre’l, davant de la injustícia no aconsegueixo endurir la pell, sobretot la de la cara, per més sessions de cínic darwinisme neoliberal a què em sotmetin els aparells ideològics de l’estat (AIE), com en deia Althusser. Deu ser per això que conservo intacta la capacitat d’escandalitzar-me. Ho dic, perquè tot plegat, hipoteques, bancs, jutges, dacions en pagament, etc., no em deixa de causar estupor.

¿Com pot ser que la “dació en pagament” es vegi com a justa? Si algú a partir d’un moment, per raons d’atur o malaltia, o per la desgràcia que sigui, no pot pagar la hipoteca d’un pis al “prestamista” —un banc no és res més que això—, la “dació” de la vivenda hauria de comportar que se li tornessin els diners que sí que n’ha pagat fins aleshores. No pot ser que el “prestamista”, a part de quedar-se “tot” el pis, també es quedi els calés de la “part” que sí que està abonada. ¡I que això sigui legal!

Com que un bé immoble difícilment es pot trossejar com el nen de Salomó, el just és que o bé el “prestamista” —més ben dit, l’“usurer”, en vista de les pràctiques abusives dels bancs— torni els pagaments fets a la persona o persones desnonades, o bé que aquestes persones passin a ser copropietàries de l’habitatge amb el banc, en proporció al que s’ha pagat i s’ha deixat de pagar, de cara a una futura nova venda, encara que el que s’hagi pagat només siguin interessos, que per llei no s’haurien de poder alienar del cost total de l’immoble.

I tot sota control judicial, perquè l’”usurer”, portat pel seu “noble” afany de “crear riquesa”, encara tornaria a estafar els perjudicats.

10-I-2017

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles sociopolítics i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s