JOSEP TUBAU, O LA CULTURA INVISIBLE

JOSEP TUBAU, O LA CULTURA INVISIBLE
Carles Camps Mundó
Ho subscriu Josep M. Fulquet

De Cultura —així, en majúscula—, no en són tan sols els noms que destaquen en una disciplina o altra. La Cultura creix, i aquests noms creixen, en un humus que com més extens i fondo és més hi arrela l’excel·lència. Aquest humus el formen tots aquells que, sense el determini ni el determinisme de dedicar-se a una sola branca de la Cultura, assumeixen una mena de neohumanisme i senten passió, una passió que sovint porten a la pràctica sense ambició de figurar, per diverses disciplines del coneixement humà.

Evidentment, no passa gaire sovint que el seu nom, emparat sempre en la més absoluta modèstia, sigui públicament conegut, si no és per qüestions dineràries de mecenatge o altres galindaines com l’anomenat verkami o crowdfunding, però són en definitiva els que relliguen els discursos específics en un discurs global que recull les bondats culturals en un sol ram. No estic parlant pas dels diletants que acuden a concerts i inauguracions per fer-s’hi veure com en un acte social més, ni tampoc dels turistes culturals, i encara menys de fracassats, sinó de gent que amb el seu interès multidisciplinari és capaç de crear una atmosfera de necessitat de coneixement que doni sentit a les accions culturals individuals de la mena que siguin, i que les refusi si cal per ínfimes o oportunistes. Una atmosfera que abraci els noms isolats i els faci partícips d’una Cultura connectiva. Parlo de creadors de la creació.

Com he apuntat, aquesta mena de persones, amb una humilitat que els dignifica enmig del guirigall de vanitats enceses de tants que criden el seu nom ben alt sense oferir res a canvi, sovint no es creuen prou bones per sortir a la palestra i dir-hi la seva, però amb tot són capaces de fer-ho prou bé en diverses disciplines, fins al punt que molt sovint, amb totes les seves capacitats creatives i els seus interessos culturals, si s’hi posen arriben a tenir resultats artístics i literaris bastant més interessants que els obtinguts per molts que practiquen el divisme enfilats sobre les seves pròpies espatlles de ruc.

Em penso que tots en coneixem, d’individus d’aquest tremp cultural. Jo mateix en sé d’alguns, entre els quals destaca sens dubte l’amic Josep Tubau. Hi he treballat molts anys a TVC, en el camp de la llengua, i puc dir sense embuts que, de lingüista a la televisió, no n’hi ha hagut ni n’hi ha cap altre com ell, i amb tot no ha fet res per “grimpar” enmig de la mediocritat general, que sempre pretén ofegar qui destaca en la seva professió. Si faig aquesta afirmació tan taxativa és perquè, als coneixements acadèmics, Tubau hi suma una capacitat que es dóna poc entre filòlegs com és una clara comprensió del text que li permet adoptar les solucions morfològiques i sintàctiques més adequades en cada moment. (Des que el conec, no he publicat cap llibre sense que ell m’hi hagi donat el vist-i-plau lingüístic, ultra els seus comentaris sempre intel·ligents sobre els continguts poètics.) Tot amb tot, a pesar de la seva superioritat professional en la qual té molt a veure el seu ser íntegre, sempre ha estat disposat a defensar i reconèixer els mèrits dels altres. A Josep Tubau, un home bondadós, comprensiu i sense l’ambició d’imposar-se a ningú, li podríem aplicar la sentència de Cernuda que diu: “Carácter es destino”. Sí, Tubau s’ha mantingut ferm en les seves conviccions d’home d’esquerres nacionals enmig de la corruptela humana general que l’envolta.

Però Josep Tubau és molt més que un bon coneixedor de la llengua, en què també excel·leix com a traductor de l’italià, com saben els que han tingut la sort de llegir pàgines de la seva traducció d’Il giorno del giudizio, de Salvatore Satta. Els seus interessos s’escampen cap a moltes àrees del saber humà, una sobre totes: la música. Dedicat al llarg de la seva vida al jazz, els seus coneixements musicals abasten també el món de la música clàssica i contemporània. Amb la seva guitarra i amb la seva harmònica, els seus dos instruments predilectes, ha ofert concerts memorables de vitalitat i sentiment, sempre amb la humilitat de no saber-ne prou —cosa ben dubtosa— per professionalitzar-se. (Un apart: ha fet de lutier i s’ha fabricat ell mateix algunes de les seves guitarres.) I més enllà de la interpretació músical, Tubau ha escrit crítiques memorables en diaris i revistes sobre concerts i gravacions de jazz. També s’ha mogut en l’organització de concerts, i per qüestions de residència ha actuat en reconeixement d’una de les més completes biblioteques esperantistes que es conserven aquí i a bona part del món, la de Sant Pau d’Ordal, i és autor d’un breu estudi sobre les etiquetes de les ampolles de vi fetes per pintors coneguts, un estudi publicat quan encara aquestes etiquetes amb motius pictòrics eren poc corrents. Perquè, a més a més, és un bon dibuixant i ha pintat alguns olis de bona factura, segurament motivat des de jove per un ambient familiar on el món de la pintura era habitual. A tot això, encara hi podem sumar la seva activitat com a articulista polític i com a comentarista de llibres sociopolítics d’actualitat per encàrrec d’alguns mitjans. Però Josep Tubau també excel·leix en el camp de l’escriptura. Puc dir que li he llegit textos d’una gran sensibilitat i delicadesa al llarg de tots aquests anys de treballar junts, una sensibilitat aprofundida actualment per dures situacions que li han tocat viure. El seu estil és complex, sovint barroc, però sempre d’una gran honestedat intel·lectual. Encara que, en general, escriu en prosa —té una novel·la en marxa—, també ha fet algunes incursions en el món de la poesia. Com a mostra vull transcriure un poema brevíssim, però de gran subtilitat emotiva, escrit després de l’enterrament de la mare.

CEMENTIRI

E anche allora bisogna che si sia uno che ti raccolga, ti resusciti, ti racconti a te stesso e agli altri come in un giudizio finale. (I també fa falta que hi hagi algú que t’enterri, et ressusciti, t’expliqui a tu mateix i als altres com en un judici final.) (Salvatore Satta)

L’amor que deixem(,) viurà per sempre
(Inscripció a la tomba familiar)

Entre pedra noble de tants noms d’esplendor,
un marbre tosc amb un sol epitafi al ras:
una oració simple que m’abraça el nom.

Gener 2016

 

 

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles culturals i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s