DUES CARTES DE RESPOSTA A UN INTERLOCUTOR MASSA CRÈDUL

DUES CARTES DE RESPOSTA A UN INTERLOCUTOR MASSA CRÈDUL

1

Benvolgut X:

Gràcies pel teu emotiu comentari. Tens tota la raó: estem marcats per la por latent de morir, i tot ho fem en funció d’això: oblit o esperança. Les nostres estratègies són de vida. Tret del suïcida, ¡tots morim àvids de vida! Però que una cosa tan poca cosa a l’univers com són les paraules em vulgui buscar una sortida perquè la meva consciència té por a mi no em fa ni fu ni fa. La veritat és que tant m’és el déu que sigui, l’energia absoluta, qualsevol superxeria quàntica de les que ara proliferen, la reencarnació, com el Tot i el No-res, i encara menys el Silenci. (El que jo en dic les diverses parades del Mercat de la Superstició.) Si no puc ser jo, la veritat és que totes les solucions d’emergència que ens inventem no em fan ni fred ni calor. Jo vull viure, no pas salvar-me. Ja et vaig dir que jo només crec en el metge del Seguro. Quan estava malalt, les meves esperances estaven dipositades en aquesta vida, i en els metges, ¡esclar!, i no pas en cap superxeria mística. La mort és ineluctable, ben veritat, però per qui mor no serà mai cap experiència. Amb la mort es perd el pronom de primera persona, i tot els altres pronoms dels teus afectes, ¡l’única cosa important! Tant se val formar part de Déu com del No-res.

2

Benvolgut X:

Totes les emocions que vulguis, però sense cap mena d’espiritualisme. Les emocions parteixen sempre de la matèria. Els nostres referents només són materials i la resta són invencions humanes per omplir allò que Freud, un magnífic ateu, en deia “sentiment oceànic”, fruit del nostre ús i abús de les paraules. Els creients en són especialistes per ampliar-ne l’abast cap enlloc. T’asseguro ben bé que per disfrutar de la poesia o de la música o d’un paisatge no cal cap mena de fugida endavant que ens vulgui fer importants a l’Univers. No cal cap mena de transcendència. Em penso que tot ho fem i ho sentim al món; no pas a cap altre. Que un entengui els moments de benestar i embadaliment com a epifànics, això ja són figues d’un altre paner. De moment, els silencis i els no silencis del músic que a tu més t’agradi els sents aquí i no et transporten a cap més lloc que aquí, per molt que et vulguis convèncer del contrari. ¿Paraula i silenci, ens honoren humanament? Segons per què i com. La paraula “holocaust” és terrible, i el “silenci” dels alemanys aleshores, un crim contra la humanitat. Precisament aquest “al principi era el Verb” és el que ha justificat els fanatismes criminals més impensables. La Bíblia, si ningú te’n mediatitza la lectura fent anar l’aigua al seu molí sectari, és un llibre bàrbar, s’hi posin com s’hi posin els hermeneutes de guàrdia del Sant Ofici.

Per acabar allò del Seguro, tingues per ben segur que ni paraules ni herbes et curen quan el teu mal és de vida o mort. Potser valen per anar passant per qui és un crèdul i només té un constipat, però, quan un tumor creix ja li pots anar parlant, ja, com fa la gent que no té altra feina amb les plantes del balcó. Quan un tumor és allà, i no t’ho desitjo pas, només vols metges que callin i actuïn i que tinguin tots els aparells possibles per curar-te bé. Mentre vaig ser a l’hospital amb altres cancerosos no en vaig sentir cap que li demanés conversa al metge.

Sí, el diàleg sempre és possible, encara que sempre és difícil quan apareixen creences i actes de fe pel mig. Les creences i els actes de fe són indiscutibles per les seves bases irracionals. No hi ha res a fer. El diàleg que no es basa en la més estricta racionalitat i fa aparèixer explicacions no demostrables, acaba sent sempre un diàleg de sords. Si una cosa no me la puc explicar, m’estimo més no donar-hi sortides màgiques. No cavalco en cap cavall, no m’enfilo a cap llom; això ho fan els que es volen imposar per poder posar els altres a les potes de la seva veritat. Sóc simplement un ciutadà de peu que mira de no donar explicacions arbitràries als fenòmens, siguin de la ment o del cos. Ni tampoc vull fer caure ningú de la seva muntura: qui va a cavall ja s’espavilarà mentre no em vulgui sotmetre a cop de coça. Això sí, amb la malaltia i la mort segur que se li desboca.

Gener del 2014

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Aforismes i reflexions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s