CÀNON A VUIT VEUS

CÀNON A VUIT VEUS

Amb aquestes ratlles no tinc cap altre objectiu que compartir amb tots els que aneu seguint els articles i altres textos que publico al blog algunes de les meves admiracions literàries catalanes dels últims anys. Si això serveix per donar pistes canòniques a algú més capacitat que no pas jo per fer una bona i convenient garbellada a l’actual i sobresaturada producció novel·lística, poètica i assagística del nostre país i destriar-ne el gra de la palla, em consideraré doblement satisfet, encara que, com he dit, el meu afany no és cap altre que fer partícips els meus corresponsals d’unes quantes obres que considero que haurien de formar part del cànon de la nostra literatura. Evidentment que no són les úniques, perquè no ho llegeixo pas tot —segurament hi hauria d’haver aquí la Introducció a la Ilíada de Jaume Pòrtulas—, però que tampoc ningú es pensi que n’hi gaires més. (L’ordre amb què cito els autors escollits no pressuposa cap mena de jerarquització.) Començo.

¿Què se’n pot dir de l’obra poètica completa de Lluís Sola en unes poques línies? Jo mateix l’he qualificada de monument literari que, ara, amb la publicació de les seves reflexions sobre la condició humana sota el títol de Llibertat i sentit, ja pot passar a la categoria de conjunt monumental. Una obra, la de Solà, d’una grandesa humana desacostumada que, en unes altres condicions de país tant exògenes com endògenes, entraria en totes les apostes de “nobelables”. ¿Qui millor per guanyar el Premi d’Honor?

Un altre “nobelable” si no fos català, i més ara, amb tota l’artilleria anticatalana en ple funcionament: Jaume Cabré. Enmig d’una novel·lística de novel·letes guió, que ens parlen de les trifulgues familiars i sentimentals dels seus autors, sovint premiades per la pressió d’editors que volen fer l’agost per Nadal i el dia de Sant Jordi, però que no duren en la memòria del lector ni fins al premi següent, i també al costat de la tabarra de les novel·les de gènere negre, l’ambició literària de l’autor de Jo confesso, novel·la que excel·leix en recursos literaris que barregen tradició i modernitat, com ara les inesperades transicions temporals, és aclaparadora i ens remet a la gran novel·lística europea de la primera meitat del segle XX. Cabré està bastint una obra d’un alè de grandesa que, a Catalunya, molt poques abans de la seva tenen. Quedem-nos amb Sales i Rodoreda.

És el torn de Sam Abrams i el seu Llegir Maragall, ara, que analitza poema per poema, i gairebé vers per vers, l’obra poètica sencera del poeta. Només hi falta El comte Arnau, que el crític es guarda per fer-ne l’estudi a part. Abrams enlluerna amb la seva comprensió dels textos, amb les seves disquisicions brillants sobre el sentit polisèmic, la circumstància i la localització de cadascun dels poemes. Una anàlisi crítica desconeguda entre nosaltres que arrela en la més brillant i diàfana tradició anglosaxona, la de la materialitat del discurs, sortosament ben lluny de les foscors hermenèutiques heideggerianes. Un llibre del qual surts més savi no ja sobre Maragall, sinó sobre el ser de la poesia en general. D’això se’n diu mestratge.

Un altre títol que vull destacar és Pluja, d’Antoni Clapés. Un llibre de poemes subtil i sublim alhora. Clapés, poeta important amb una obra consolidada —In nuce, Destret, Alta Provença…—, en aquest recull, a part d’una nova entrega dels seus característics poemes breus, sempre tan perceptivament intensos i plens de pensament emotiu, hi recull, a manera de memòria i compendi del seu poetitzar, una sèrie de tres poemes de llarg alè que són una fonda reflexió sobre el seu món delicat i superb alhora, sobre el seu avançar en cercle ascendent cap als límits, una forma d’escriptura que ha rebut l’influx i l’impuls de les avantguardes europeus, amb la seva fragmentació textual, però creuades i empeltades de la tradició contemplativa, epifànica, de la mística d’Orient i el seu quasi-silenci, molt més que no pas de la tradició sacrificial dels místics europeus. Una meditació, la del poeta, sobre els límits del dir i del no dir. Paraula i silenci. Paraula en silenci.

I al costat de Clapés, el seu inseparable Víctor Sunyol, amb Birnam, una obra parateatral —teatre, poesia i assaig en un sol text— sobre el món shakespearià. El Birnam de Sunyol ens ofereix, en un monòleg que recorre les obres de l’autor teatral anglès, tota la recerca poètica personal, expressada en llibres com Stàbat, NO ON o Quest, sobre el que ell mateix anomena languageless, és a dir, el “sense llenguatge” al capdavall de la crisi de la modernitat. Una indagació no tant sobre el silenci com a experiència positiva, si no més aviat sobre el dolorós tema hoffmanstalià de la incapacitat de dir. Una nova i actual Carta a lord Chandos.

Ara vull destacar un llibre que m’ha deixat bocabadat entre les últimes coses que he llegit. És un dietari, una autèntica lliçó del gènere: Dins el camp d’herba, de l’autor valencià Ramon Ramon. Ja la primera pàgina és una evocació del pare i de la infància d’una bellesa corprenedora: El meu pare se m’apareix segant enmig d’un camp d’alfals en arribar la tardor. Només li veig l’esquena. Una esquena peluda, nuosa, d’una musculatura irre­gular, la que es nodreix del treball, l’antítesi dels gim­nasos. Mentre sega, jo el seguesc a una distància prudencial, un límit que mon pare em marca amb severitat. Qui sega amb dalla arrana l’espai circular­ment, com una mitja lluna, i així que bada perd la perspectiva. Anar-li al darrere és un perill. Un fill no pot seguir tan a prop un pare. Amb aquest començament, que passa de l’anècdota a la categoria del capteniment sever dels pares d’una època i d’unes circumstàncies determinades, no cal afegir-hi gaire més per obrir les expectatives de lectura. El llibre conté biografia, assaig, crítica literària, viatges… Un llibre omnicomprensiu, amb tots els sentits que té el concepte comprensió, que va de la infància a l’edat adulta, amb tots els avatars que componen una vida: l’aprenentatge, l’amor i el sexe, la lluita per la justícia, la reflexió social, la reflexió intel·lectual sobre escriptors i autors com Joyce, etc. Lectura apassionant, de les de no poder-les deixar.

Tot i que les dones de la poesia catalana semblen sovint reduïdes a la M. Mercè Marçal i les seves mantenidores, voldria citar-ne unes quantes que per mi són bastant més importants en el pla estrictament poètic, és a dir, sense elements ideològics afegits: Rosa Leveroni, Clementina Arderiu, Felícia Fuster, Teresa Pascual, Rosa Font o la secretíssima Montserrat García-Ribas, per citar-ne les més rellevants a parer meu. Sí, me n’he deixat expressament una que, per la seva discreció personal i poètica, sovint no és citada com mereix per la seva importància literària. Parlo de Montserrat Rodés i el seu diàfan hermetisme poètic. La seva poesia no es deixa a la primera i es necessita insistir-hi. El seu hermetisme és de lectura aparentment fàcil, et fa l’efecte que segueixes el que et diu, però, de sobte, t’adones que allà hi ha un món clos que t’exigeix l’esforç de penetrar-hi. Deleàtur, Immunitats, Alarma, D’incertes certeses. De lectura intensa, repetida. Com les onades, el lector hi ha d’insistir, sempre. Abstenir-se’n els consumidors de cultura.

¿I què dir sobre Morir com un riu, de J. M. Fulquet, que ja no hagi dit? Un text d’una immensa bellesa analítica, un assagisme líric que planteja ben bé un nou gènere en la literatura catalana. Un poemari d’una transcendència literària que només es pot deixar escapar un país culturalment cec com està sent el nostre. Bellesa i reflexió s’hi sumen per donar-nos uns cants elegíacs que desborden la nostra capacitat lectora i que ens porten, si som capaços d’internar-nos-hi, a un altre estadi de percepció estètica. Són la història de la conformació d’un ser humà, d’un jo i de tota la creació/destrucció que implica qualsevol vida viscuda amb plenitud emotiva. Un llibre elegíac, de lectura obligatòria, que ha de quedar al costat dels gran llibres de poesia catalans, com Les irreals omegues, Elegies de Bierville, Passeig d’aniversari, El caminant i el mur, Ecce Homo… Una bona lectura de Morir com un riu i dels Cants de Solà hauria de ser, a Catalunya, el tret de gràcia definitiu al “pensament feble” de la postmodernitat. Un poeta que es passa vint-i-sis anys sense escriure i al capdavall ens lliura un text ple de meravelles com aquest només pot ser un poeta dels de veritat. Dels de la veritat.

Torno a dir que no hi són tots, però en són tots. Aquests autors i els seus llibres estan fent tots els mèrits per un dia o altre, esperem que no gaire llunyà, passar a formar part de ple dret del cànon de la literatura catalana, i qui sap si desplaçar-ne uns quants d’instal·lats que potser no tenen tanta qualitat ni ambició. Sigui com sigui, si no n’acaben formant part, no serà pas per culpa seva.

II-2017

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles literaris i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s